CONTES DE BONA NIT

En Louis tenia raó, la nit no suposava un problema per a cap dels alumnes de l’Institut per a Joves Cecs de París. La foscúria era una vella coneguda, i només el cansament o la manera com els vidents repartien les hores del dia, sota unes normes que els eren del tot alienes, els convidava a tancar els ulls i abandonar-se a la son.

Aquell dia, però, se sentien massa excitats per seguir la rutina establerta.

Després que el conserge fes la ronda pel dormitori dels petits i desaparegués enduent-se la dèbil flama d’un llum d’oli, un bon nombre de somiers metàl·lics van grinyolar de nou. En un tres i no res la majoria dels nois s’havien assegut al llit. Les camises de dormir arremangades deixaven al descobert les cames primes que, en algun cas, començaven a cobrir-se de pèl.

—Expliqueu, expliqueu —demanava l’Hippolyte amb aquella veu gairebé femenina que sovint havia provocat l’escarni i alguna picabaralla—. De veritat heu plantat cara al capità Charles Barbier? Monsieur Dufau semblava emprenyat de debò.

—Això no és cert. En Barbier s’ho ha pres molt malament, però no li hem faltat al respecte. Ells ens van demanar que estudiéssim el sistema del capità i això és el que hem fet. Li hem explicat les nostres conclusions, però de la millor manera possible —va respondre en Gabriel Gauthier amb la temprança que el caracteritzava.

—Sabeu què? M’hauria agradat poder veure-li la cara! Estava fet una fera! Podia sentir els esbufecs de la seva ràbia —va exclamar l’Alfred—: Això no s’ho esperava! Tan acostumat que li riguin les gràcies i resulta que cinc marrecs cecs gosen posar pegues al seu gran invent. I, per acabar-ho d’adobar, la Lorraine tampoc no s’ha mossegat la llengua!

—El que passa és que ja venia calent… —va afegir l’Alfred—. Ser testimoni de les decapitacions d’aquells joves l’ha regirat. El fet que fossin militars ha estat com posar el dit a la llaga. Si s’hagués tractat de pobres desgraciats la cosa hauria estat diferent.

—És molt fort, això de veure com fiquen el cap d’algú dins d’un sac! —va exclamar una veu provinent del fons de la sala; era en Pierre, que fins aleshores s’havia mantingut al marge de la conversa.

—Com si tu n’haguessis vist gaires, de caps rodolant! —va dir burleta l’Hippolyte.

—Ni rodolant ni sense rodolar —va afegir l’Alfred sumant-se a la befa.

—Us creieu molt graciosos, però jo sé un grapat d’històries de persones que han passat per la guillotina. Perquè ho sapigueu, al poble hi vivia un botxí i jo era amic del seu fill; vaig passar moltes tardes a casa seva.

—I com és que mai no ens n’has dit res, Pierre? —va preguntar l’Hippolyte dubtant d’aquella confessió sobtada.

—Jo què sé… No ha sortit en la conversa, suposo.

El tema no convidava a aixecar la veu i els més interessats a escoltar la història es van anar apropant al catre d’aquell noi escarransit. L’Hippolyte tenia certa fama des del dia que havia baixat al pou a buscar llenya. Com si haguessin parlat prèviament, i amb un ordre que hauria sorprès a qualsevol persona que conservés el sentit de la vista, els nois es van disposar en rotllana.

—Tanqueu la porta —va demanar l’Édouard, deixant per un moment de mossegar-se les ungles.

—Ni parlar-ne! Sabeu que ho tenim prohibit! No penso permetre que ens tornin a castigar a mitja ració per culpa vostra! Després de la campana no ens està permès…

—Vaja, vaja! I es pot saber com ens ho impediràs? —va reptar l’Hippolyte dirigint-se a un tal Robert a qui tothom coneixia com «el llepaculs».

—Si voleu barallar-vos, demà podem fer apostes, i jugar-nos les postres de diumenge, però ara feu el favor de deixar parlar en Pierre.

El llepaculs va seguir remugant, però la curiositat dels companys va vèncer les seves reserves i, del llit estant, van parar l’orella a una història que prometia ser de sucar-hi pa. En Pierre, sabent-se el centre de la reunió, va iniciar el seu relat amb veu intrigant:

—Jo tenia vuit o nou anys pel cap alt i aleshores encara m’hi veia una mica. Recordo que quan monsieur Sanson, el pare del meu amic, marxava per feina tothom al poble hi deia la seva. Era evident que la seva no era una professió gaire comuna i que alguns no hi volien tenir tractes de cap mena, però aquella vegada va ser molt diferent. Pel que sembla, un desconegut li va jugar una mala passada. La mare va dir que podia tractar-se d’una revenja.

—Una revenja, dius? —va preguntar l’Édouard.

—Sí. Qui sap… Potser els fills o els pares d’algú a qui havia tallat el coll. Podria haver estat qualsevol. El cas és que li van parar una trampa i van provocar-li la ruïna.

El silenci a la sala era gairebé absolut. A poques passes d’on en Pierre es feia ressò dels fets, algú va tenir un atac de tos i de poc que no el treuen de l’habitació a puntades de peu.

—Aquell condemnat era un lladre i un violador que, per les seves reiterades malifetes, no gaudia de la simpatia de la gent. De bon matí, tot el poble s’havia aplegat a la plaça, i quan els quatre gendarmes el van portar a ròssec, els brivalls el van apedregar de valent. L’home, que devia rondar la quarantena, rasurat i lligat de mans i peus, no va voler confessar els seus pecats. Una vegada i una altra escopia al sacerdot que, segons deien, s’entossudia a salvar-lo de l’infern.

—Però què va passar? —va exigir inquiet l’Édouard, a qui ja no li quedaven ungles per rosegar.

—Ara va, una mica de paciència! —va exclamar en Pierre, que gaudia de l’expectació que havia aconseguit provocar—. Va passar que, quan la fulla de la guillotina va caure sobre les ranures, va rebotar i el cap va seguir enganxat al cos.

—Quin horror! I…

—I aquell pobre desgraciat xisclava com un porc amb el cap penjant-li de costat i els ulls sortint-li de les conques.

—Per l’amor de Déu, calla! —va exclamar en Louis.

—Ni parlar-ne, si no sé com s’acaba no podré dormir —va remugar l’Hippolyte.

—Hi estic d’acord i, si no, que no hagués començat! —va reblar l’Alfred.

—El pare del meu amic no se’n sabia avenir, era un professional i es vantava de fer bé la seva feina. Mai no havia tingut cap queixa, tot al contrari. Molest, va repetir l’operació, i quina va ser la seva sorpresa i esglai en observar que aquesta vegada tampoc no havia aconseguit el seu propòsit. Els presents xisclaven per l’horror de contemplar una escena tan… No em surt la paraula…

—Macabra —va apuntar en Gabriel.

—Això mateix, tan macabra! Diuen que la sang brollava sense aturador i que les dones tapaven els ulls a la canalla. Hi va haver més d’un desmai. L’operació es va repetir fins a quatre vegades consecutives.

—Quatre vegades, dius? —va preguntar l’Édouard per assegurar-se que ho havia entès bé.

—Sí, i va ser l’ajudant del botxí qui va rematar la feina. Acorralat pels crits de la gent, i apiadant-se del pobre desgraciat, va pujar al cadafal i amb un ganivet de carnisser li va tallar el que li quedava de coll. Diuen que el jutge que va assistir a l’execució no va moure un sol dit i s’ho va mirar des de dins del cotxe de cavalls.

Les paraules d’en Pierre van donar pas a una arcada, seguida de l’olor agra del vòmit. En Louis es va disculpar i va sortir de l’estança amb l’excusa de trobar alguna cosa per netejar el terra.

A l’interior de la sala, els nois es van dividir entre els que pensaven que tot plegat era una invenció macabra i no es creien ni una sola paraula, i els que seguien demanant detalls i frisaven per escoltar una altra història amb el mateix protagonista.