Emès el 1-3-00

Els amics

Tots tenim tants amics… Jo? Molts. I últimament, a patades, més que mai. No hi ha dia que vagi pel carrer i em trobi algú que va estudiar amb mi. Jo que em pensava que havia anat a la Salle de Reus amb quaranta alumnes, i resulta que vaig estudiar al Palau Sant Jordi amb quinze mil persones. Ara, eren amics? «Ei tio, jo vaig estudiar amb tu!». «Jo et conec?». «Home, anava cinc cursos per sota». «Xato, si ja no coneixia ni els que anaven al curs més immediat…».

Per aconseguir la categoria d’amic calen una serie de formalismes. Primer de tot, la presentació. Per presentar algú, és bàsic recordar com es diu. Perquè quedes molt malament quan dius: «Et presento a… a…», i fas temps per veure si el paio té un mínim de compassió i t’ajuda.

Ara, pitjor és que et deixin sol amb algú que t’acaben de presentar. El típic sopar: «Ei, Andreu, et presento l’Albert! Ara vinc, vaig a la cuina!». I tu et quedes allà, amb el tio aquí al costat. Que violent que és això! De què parles? Del temps? «Quina calor que fa aquests dies, no?». «Sí, sí pràcticament ja som a l’estiu». Es congela el temps en aquell moment. És fotut, i si ets tímid, encara més.

Saber donar la mà és un altre aspecte fonamental. N’hi ha que te la donen i sembla que agafis un paquet de salsitxes Purlom bullides. Que dius: «Apreta fort, home!». Sempre hi ha el típic catxes de gimnàs que apreta molt i tu fas veure que no, però et va caient una llàgrima: «Bé, estic bé…». I la vena de la mà que està dient: «Estic a punt de petaaar!». I et piquen a l’esquena, i tu: «Per què no et piques a un altre puesto!».

Amb els comercials també passa. Et donen la mà i sembla que te l’enganxis amb la porta del cotxe. Et fracturen la falange, la falangita, i la falangiluli, o la «falange, falangita, falangilula» [canta la cançó «Caramba, carambita…»]. Segons sigui la mà dreta o l’esquerra.

En el cas de les dones és més bonic, més agraït si ets home, vaja. Les presentacions són diferents. Si és una noia, li fas dos petons. El Paco ja les abraça directament. Hi ha el tio que sempre fa el petó a prop de la boca, buscant la comissura. Ara, si és la seva mare, no saps mai si donar-li la mà, fer-li dos petons o sortir corrents.

Tenir una amiga no és el mateix que tenir un amic. D’entrada, a les amigues no les mires: les escaneges. Fins i tot hi ha el paio que ja té tanta habilitat que pot veure el revers. Porten un termòstat de calor: «Zonas calientes, zonas calientes…». Saps, com la pel·lícula Depredador? Que el tio es guiava per un escànner de calor? Doncs hi ha tios que, com el Grasset, van amb escànners de calor. Amb tot el carinyo, Xavi, des d’aquí. Quan converses amb elles és fàcil que la vista se te’n vagi a un lloc molt concret, o millor dit, a dos. Els ulls no els pots dominar. I tu: «Per favor, no em feu quedar malament!». I els ulls… [abaixa la mirada a l’alçada dels pits] És pitjor quan dius: «No li puc mirar, no li puc mirar», i estàs tota l’estona fent un esforç, que quan ella mira cap a un altre lloc, aprofites per mirar més estona, i quan ella torna a mirar ja tens la dosi per a una estona. A algunes noies els preguntaries: «Quan et presenten un home, en quina part dels teus pits creus que es fixa primer?». Elles, no em negareu que no, ja hi estan acostumades, perquè som trunyos i rucs, els homes.

Encara que elles no ho vulguin reconèixer, és impossible que un noi i una noia siguin només amics. Si es trenca una relació, és molt probable que ella digui: «Podem seguir sent amics». I tu: «Deixa’m mirar-les una estona més, que ja probablement no les veuré durant molt de temps». Som trunyos, els tios. O hi ha rotllo o no hi ha res. Si ho diu la mare Natura! Quan els galls se separen de les gallines, el conills se separen de les conilles, el toros de les vaques… Continuen sent amics? Doncs ja està.

Un dels pitjors llocs per trobar-te amb un amic és en un passadís. Sobretot quan el passadís és molt llarg i ja veus el tio venir de lluny. Quina situació més incomoda veure’t de cara mentre t’apropes. No saps què fer. El veus de lluny i dius: «Hosti, quin munt de rato fins que ens saludem». Mires el terra, les parets, el sostre, mires l’extintor, llegeixes «rómpase en caso de incendio», mires l’hora, encara que no portis rellotge, tomes a mirar-lo, i encara està més lluny!

L’altra opció és començar a parlar quan encara ets a trenta metres. Però corres el perill de semblar de pagès: «Volte’l! Què hem de feeeer!». L’altre passa vergonya.

Els amics que més m’incomoden, però, són aquells que et parlen molt a prop. N’hi ha que es posen tan a prop que sembla que les teves ulleres les portin ells! I si els ulls son tan a prop, imagineu les boques! Violent! El colmo és quan es troben dos paios que són de parlar a prop. No parlen l’un amb l’altre, parlen l’un dintre de l’altre. Una cosa brutal. I tu, contra la paret: «Hosti, què vol, aquest tio?». Res, és així.

Una altra variant dels amics de la proximitat són els tocons. Aquells que estàs parlant i t’agafen la mà, t’acaricien el ditet, et fan petonets, et fan massatges: «Ei, estàs tens!». I tu: «Clar, de veure’t!». I et fan un massatge: «Oh, estàs dur, estàs dur!». I tu: «No ho saps prou…». Una vegada, parlant amb un amic meu em va començar a tocar, es va engrescar, em va descordar la sabata, em va treure el mitjó i quan s’anava a posar el meu dit gros del peu a la boca, li vaig haver de dir: «Xato, para el carro». «Com que feia tant que no ens vèiem…». Xato, si arriba a passar un any més acabem aquí… Sense ganes, sense ganes, perquè una cosa és que t’agradi, però si no en tens ganes, haver d’estar allí «xaca-xaca»…

Conclusió: l’amistat està molt bé, però la confiança —ja ho diu la dita, gran dita i molt sàvia—, la confiança fa fàstic.