Emès el 14-11-00

El butà

Quin gran col·lectiu el dels repartidors de butà. Com els estimo. Sobretot quan son les vuit del matí, que estàs apurant les hores de son, i sents aquella agradable musiqueta: «clin-clon, clin-clon, clinc-clon!». Què bonic és despertar-se amb aquesta melodia. Jo crec que és l’embrió de la música màquina: provoca mal de cap i necessites una pastilla per aguantar-la.

Ha de ser molt dur ser butanero. Després de carregar amb aquelles bombones que pesen…, que pesen un güevo, que diria el ministre Cañete. I les han de pujar fins a un sisè pis. I truquen al timbre i es troben aquell senyor o senyora en pijama, o amb la bata de boatiné. Sense pentinar, sense dutxar. Per no parlar de l’alè que es té a aquella hora del matí. I li diu: «Jo no l’he demanat, eh». I aquell home li diu: «M’és igual si no l’ha demanat, se la queda». Diu: «És que jo tinc gas ciutat». «Doncs provi el gas butà!». No m’estranya que els haguem de donar propina. El que hauríem de fer és demanar-los perdó! Però sense parlar, amb les mans.

El que sempre m’he preguntat és perquè el butano és de color taronja. Per què no és verd, o blau, o rosa? Clar que si fos rosa, el Butanito no seria Jose María García, seria Boris Izaguirre. M’imagino el Butanito parlant com el Boris [fent de Garcia]: «Aaatención, atención, ¡qué momentasso, qué momentasso!».

La bombona de butano és com la parella: només la trobes a faltar quan no la tens. Qui no ha viscut aquell matí del mes de desembre. «Nena, me’n vaig a dutxar», i la nena passa de tu. Que estàs a la dutxa i vas notant que de mica en mica va baixant la temperatura de l’aigua. Dius: s’està acabant el butà. I estàs tot ensabonat. Que quan surts, sembla que vinguis de la festa de l’escuma. Surts amb aquell cap: «Nena, mira la bombona!». Que el teu pis acaba amb més escuma que un barril d’EstreIla Damm.

I tot perquè se t’ha acabat el butà. I no tens bombona de recanvi. Sempre hi ha qui intenta aprofitar la bombona tombant-la. O posant-la cap per avall. Com si fes el pi. Unes postures que ni el kamasutra. Jo crec que hi ha bombones que s’aprimen i tot, amb tant d’exercici. Que quan tornen al camió, són les que més lliguen: «Estàs feta un bombó». «I tu una bombona, bandarra!». Un amic meu, l’Espita, per apurar la bombona, esnifava el cul de gas que quedava. Era raro, què vols que et digui. I durant tres dies ens donava foc amb el nas. Li dèiem «Clipper». I la seva dona «Zippo». Però això era per altres motius. Jo us ho explicaré un altre dia.