Emès el 8-11-00

Canvis generacionals

NOTÍCIA: «Defensa celebra l’últim sorteig de la mili obligatòria».

Aquesta gent que faran ara l’última mili formen part d’una generació molt diferent a la nostra.

Tenien onze anys quan la Unió Soviètica es va desintegrar. I és clar, per ells CCCP és una equivocació del teclat en escriure un password. CCCP? Ah, no, un error… I no s’equivoquen, no. Un error.

Sempre han sentit parlar d’una sola Alemanya. I evidentment, la caiguda del mur de Berlín es pensen que va ser per un defecte de construcció. Clar, no ho han viscut, això, ells.

Dedueixen que la Guerra Freda és un conflicte que devia passar a Alaska. I que, en canvi, la Guerra del Golf és la que han de guanyar ells perquè son pare els compri el GTI.

Per aquesta gent, els Beatles són tres. Clar, no han conegut el quart. I els Rolling Stones, un grup d’avis escapats d’una residència on els barrejaven la medicació. I surt el Mick Jagger [imitant-lo, fent morros]: «Come on, come on!». Al Mick Jagger, què li passa? «Come on, come on!». No és normal, aquest home. Seixanta anys i «come on, come on!». I tots: «¡Es igual, déjalo!». I ell: «Come on, come on!»; «come on, come on!». Que vol dir «som-hi, som-hi!».

Aquesta gent que farà ara la mili mai ha cantat «We are the world, we are the children…». És més, els sembla una horterada de cançó. I per descomptat, Michael Jackson sempre ha estat blanc. Amb cara de rèptil amb restrenyiment, però blanc. Amb aquella cara que se li està posant al Michael Jackson… Que se li està fent la cara petita, eh! Jo no sé com s’opera aquest tio, però li està pujant això [aixecant-se el nas]. Aquest tio és un jívaro. L’ha agafat una tribu de jívaros. L’altre dia el vaig veure amb la Liz Taylor… La Liz Taylor es veia gran i l’altre petiiiit. Allí: «Thrilleeeer, auu!». Potser de tant tocar-se aquí, «auuu!», s’ha fet petit. No, no, un altre dia parlarem del Jackson, perquè avui no és el cas. Li dius a aquest home: «No t’apretis tant perquè t’estàs fent petit». Al final serà un Madelman fent «thrilleeer!». Bueno: Jackson. Sempre quan parlo del Jackson me’n vaig del tema.

Aquests nanos són massa joves per haver vist un cara a cara entre Larry Bird i Magic Johnson. I per la pinta, Kareem Abdul-Jabbar devia ser un integrista islàmic.

Per a ells, La Trinca sempre han estat productors de televisió. I Martes y Trece només han existit en vídeo, dins la col·lecció «Especiales Fin de Año».

Per a ells la paraula «Heidi» no vol dir res: «Heidi? Ah, no, jo conec Heidi punto com». Diu: «Què és?». «Una plana porno». Han canviat molt, les coses.

Mai s’han posat a nedar a la platja pensant en Tiburón. En canvi, no els faria res que els salvés una vigilanta de playa. Que sempre van a càmera lenta: «Cacacacan, cacacacan!». I al David Hasselhof li tremola el pit. Us hi heu fixat? «Tatataquiqui, cacacaca!». Perquè el David Hasselhof també té una edat. Tots tremolant. Un tremolor que hi ha, en aquella platja…

Quan veuen l’Stallone, no entenen allò de «No me siento las piernas». Si hauria de dir «No me aguanto los pedos»! I quan veuen Pulp Fiction pensen: «Però com ha de ballar John Travolta, amb aquesta panxa?».

La gent d’aquesta generació no poden entendre la televisió en blanc i negre. Diuen: com pot ser? Doncs hi havia tele en blanc i negre, nanos! En canvi entenen que només hi hagués un canal: «Clar, sense mando a distància com volies canviar de canal?». Això m’ho va dir un xaval l’altre dia. I si senten dir: «Quan jo era jove, no hi havia telèfons». Pensen: «Deu voler dir que no hi havia cobertura». Es pensen que tota la vida hi ha hagut mòbils. Nooo! Hi va haver una època que havies de trucar: «Señorita, póngame con Soria». Llavors aquella noia, amb tota la patxorra, que això Telefónica sempre ho ha mantingut… No és veritat? La patxorra l’han mantingut, però en aquella època era més pronunciada. I deies: «¿Me puede poner con Almería?». I et deia: «Usted cuelgue que ya le llamaremos». Passava això o no? Havies de demanar conferència i aleshores al cap de tres hores et deien: «¡Que ya tiene la conferencia!». I tu deies: «Ya no la quiero, porque era para contarle a mi madre que me casaba, ¡pero ya me he separado y todo, hombre!».

I per últim, aquesta gent que podríem definir de mil maneres no els importa si el Guggenheim va costar molts diners, mentre marqui gols.

Aquesta gent estan a punt de fer la mili o entrar a la universitat. Ho dic pels que encara tenien dubtes que ens hem fet grans. Que, per cert, hi ha una gran definició de David Trueba. Ell va dir una vegada: «Te n’adones que t’has fet gran quan els jugadors de futbol que t’agraden són més joves que tu». Quin mal rotllo!