Emès el 4-12-00

La decoració de Nadal

L’augment de la publicitat és un dels símptomes del Nadal. La veritat és que ja fa dies que es respira ambient nadalenc. Això es nota perquè tot està decorat. Tot. Massa? Sí. Per Nadal estem malalts de decorar: els carrers, els aparadors, els arbres, les cases, llocs de treball… Avui he arribat a la feina i estava decorada. Dic: «A veure, algú ha dit que havíem de ser feliços, aquí?». I la gent: «Home és que és Nadal…». Bueno, va, doncs vinga… Arribarà un moment que ens decorarem nosaltres mateixos, jo crec que ha d’arribar el moment en què ens fotrem bombetes de colors pertot arreu. Més que persones, semblarem Gusi-luces. Quan anem al cine, en lloc d’apagar els mòbils, haurem d’apagar les jaquetes.

De fet, els carrers ja fa mesos que tenen les llums penjades. Concretament la del nostre despatx, el 27 d’octubre ja la penjaven. Que jo vaig anar als operaris i els vaig dir: «What you wanna do?». «¡Esto es del Ayuntamiento, a mi que me explica!». 27 d’octubre, era. Que dic: que no sigui un matrimoni que celebra alguna cosa. Deuen ser nòrdics i celebren alguna cosa. I no, no, era el llum de Nadal. El van apagar i ara l’encendran. I si no, que els ho diguin a alguns veïns. Que molest és viure en un entresòl i tenir una llum tota la nit entrant per la teva finestra. Deu ser com viure dins d’un intermitent gegant, en posició de llum d’emergència. I tu sopant i els renos aquí [posant-se la mà a la mà] reflectits. Que dius: «Cony, per què no ve amb moto, Papa Noel?».

El problema d’això és que crea addicció. Després del Nadal, ho trobes a faltar. Arribes a casa i dius: «Oh, que morta està la casa!». Cony, perquè t’han tret el reno, ja… Jo tenia un amic, el Maroto, que ja no podia dormir si no era amb intermitències. El tio es ficava dins del llit amb el llum de la tauleta de nit, i l’anava obrint i tancant tota la nit. Llavors se sentia bé. Les seves relacions també van passar a ser intermitents. Sobretot després que una noia es va electrocutar en el moment més… Que ell li va dir: «Ja, ja!»; i ella diu: «Ja, ja, però para!». «¿Qué te pasa?». Cony, que estava torrada, això és el que passava.

La decoració nadalenca llueix molt als aparadors de les botigues. De vegades, més que lluir, eclipsa. No saps què hi venen perquè tot el gènere està tapat. Entre les llums, les boles, les serpentines, els regals, que son d’atrezzo, perquè no hi ha res… T’acabes confonent: «Hosti, què hi venen aquí? Què venia a comprar?». Un amic meu va entrar a una merceria convençut que es comprava uns calçotets i va sortir amb una garlanda embolicada sota els pantalons. Però no se’n va adonar, i cada cop que anava al lavabo, deixava la tassa plena de pèls de paper de plata. La gent de l’oficina sospitava: «Deu ser Drag-Queen». I cada vegada que sortia de pixar se’l miraven tots: «Hola, xato…». I ell: «Què passa?». I tots li miraven a la zona per veure si li sortia la garnaldeta.

Dels aparadors, el que més m’inquieta, digue’m tiquismiquis, són aquells Papa Noels amb el fanalet que mouen el braç d’una manera rutinària. Semblen Chucky, el muñeco diabólico. Te l’imagines caminant amb un ganivet a la mà. Per no parlar de l’esprai imitació de neu, que posen al vidre de l’aparador. Que penses: «Si no m’ho diuen, jo convençut que havia nevat dins la botiga!». L’altre dia vaig anar a una botiga i tenia la caixa registradora nevada. Jo mirant cap a dalt: «Oiga, ¿que tiene un agujero, o qué?». Normalment es fan dibuixos amb unes plantilles. Un amic meu, el Rupérez, tenia una papereria i era tan marrano que col·locava les plantilles, i en lloc de tirar-hi l’esprai, no netejava els vidres en tot l’any. Quan arribava el Nadal, treia les plantilles i li quedava la porqueria en forma de figuretes. D’angelets. De color terra. És una opció més. Un cop li va entrar un client i li diu: «Que té paper DIN A4 de marca?». Diu: «Guarro?». «Guarro tu, que tens l’aparador que sembla un galliner!».

A les cases hi ha dos elements dau per a la decoració: l’arbre i el pessebre. Per fer el pessebre es necessita preparació. Per exemple, s’ha d’anar al camp a buscar la molsa. L’Ortiz, que era molt dropo, tenia un sistema alternatiu. Posava a sobre d’una fusta unes quantes llesques humides de pa Bimbo, i al cap de dos dies, ja tenia la molsa per fer el pessebre. I al cap de quatre, sortien els pastorets a buscar bolets.

Les figuretes del pessebre es van comprant a mida que passen els anys. Són com el Canal Satélite. Primer compres el Paquete Básico: nen Jesús, Sant Josep i la Verge. I després vas incorporant els personatges secundaris. Les famílies ja ho diuen: «De cara a l’any que ve ja comprarem els Reis». Que els primers anys es veu una Anunciació pobra, també. Perquè no ha vingut ningú a anunciar res i estan allí sense saber què fer. A mesura que tens més figures ja quadra, l’escenificació. Els reis, els pastorcillos, el caganer, les ovelles, la bugadera, que és del Cesid, perquè li van donant papers i els va rentant. Això provoca que hi hagi una desproporció de mides considerable. El rei Baltasar és així de petit, i en canvi el nen Jesús és així de gran. Que més que el Portal de Belén, sembla el Palau de la Generalitat el dia que Pujol rep els jugadors de bàsquet del Barça.

L’arbre és l’altre element important del Nadal. Si tu vols, una miqueta tradició forana, però bueno, ens l’hem fet nostra. De vegades m’he preguntat què deu pensar un arbre quan el decorem. Es deu sentir incòmode. Tot l’any despullat, i al Nadal, vinga a farcir-lo de coses! Una vegada, una nòvia castellana que vaig tenir em va dir: «Pareces un abeto». I jo, emocionat. «¿Por lo robusto?». I ella: «No, porque tienes las bolas de decoración».