Emès el 26-4-00

Els adolescents

Ja tenim aquí la calor primaveral. Recordo que quan jo era un adolescent aquestes dates eren terribles. Justament fa poc vaig llegir als diaris que, segons un informe, els adolescents necessiten suport perquè són molt vulnerables. I no m’estranya: no sé com surten al carrer amb aquelles cares plenes de grans, que semblen sortits de la sèrie «V». Que veus uns grans que caminen, i darrere sents una veu que diu: «hola, tios, sóc molt enrotllat»; «no, no, tio, ets un home-anunci de Clearasil!».

Jo veig aquelles cares sortint de l’insti i penso: aquí dins hi deu haver unes reaccions químiques que ni Vandellós a ple rendiment, amb totes les turbines a tope. No, perquè el cos està dient: «Deixa’m sortir!». I surt per on pot.

Es que durant la pubertat pateixes unes transformacions hormonals de conseqüències terribles. Per exemple: la pudor de peus. Quan ets jove et fan més pudor els peus. Digue’m ara marrano, però mira, m’ha vingut ara, això. Aquelles vambes que s’han de deixar a la repisa de la finestra per la part de fora, perquè si les deixes per dins s’entelen els vidres. T’ho juro. Hi ha tios que els peus els estan transpirant trenta dies seguits! És el Gran Hermano amb sabates, allò. Té vida pròpia. Hi viuen bacteris a dins. Jo crec que les mateixes vambes ja surten soles, per respecte als éssers humans. Que el noi no se n’adona perquè està dins l’ambient, però quan obres to la porta de la seva habitació, el primer que penses és: «El meu fill és un assassí en sèrie i guarda les víctimes a l’armari!». I no, l’únic cadàver que hi ha son els seus peus! Que les plantilles Devor Olor han marxat corrents sense entrar en combat, com el Barça a la Copa. Tu obres la porta i veus dos Devor Olor allí dient: «No podem jugar. No donem a l’abast!». I les Adidas: «Veniu, veniu!».

I quan et diuen: «Hosti, que fort, aquest matí m’he afaitat!». «Amb què? Amb una goma d’esborrar Milan?». Però si semblava una línia de punts d’aquestes per posar-hi la firma! Jo recordo que els primers de la classe que tenien pèls els anaven ensenyant, perquè feia tio. Anaven amb una pancarta que deia: «Tinc pèls. Pregúnteme cómo». Com el Gallardo: es va passar tot un any amb un sol pèl al pit. I anava amb la camisa oberta, per fardar. Li dèiem «felpudo» o «chewaka», perquè els demés no en teníem ni un…

És una edat de canvis sobtats. Un dia te’n vas a dormir parlant com un nen i fent anar el mando de l’Scalèxtric, i l’endemà et lleves fent galls, amb el Penthouse amagat a l’armari, i fent anar un mando que no és el de l’Scalèxtric. I dius: «Què m’ha passat?». Cony, t’has fet gran.

I quan arribava la calor, com ara, les noies es posen «tops», i els nois es posen «a tope». Quan entrava a classe la típica nena desenvolupada que ha fet el canvi abans i entrava vestida amb un top, els paios feien l’ona. O més aviat feien l’ona els pupitres, perquè levitaven.

Quan algú de la classe té el primer rotllet, comencen les preguntes. Les amigues li pregunten a ella: «Esteu enamorats?». I els amics li pregunten a ell: «Us heu morrejat amb llengua?». Són les dues psicologies. La primera morrejadeta no agrada a ningú. A mi no em va agradar. Ho vaig trobar violent: «Treu d’aquí, home!». «¿Qué esperas?». I ells: «Que la pongas… la lengua». Es deia Antonia. Li dic: «¿Qué te pasa, Antonia?». I ella, així, amb la boca oberta. I jo: «¿Que tienes sed? ¿Te voy a buscar algo?». Diu: «No, no tengo sed. Tengo sed de amor». Perquè era molt romàntica, ella. Jo no sabia què fer. No tens informació. Els teus pares no et diuen: «Xato, quan…». No t’ho expliquen com serà. Com t’ho havien d’explicar, els pares, en aquella època? Fins aquell moment a la teva boca no hi ha hagut més d’una llengua. I tu dius: «Com t’ho has de fotre això aquí dins, dos por uno?». I sempre hi havia afortunats que no només es petonejaven amb llengua sinó que es tocaven. Això ja era… La pregunta era: «Li has tocat la teta? I si era que sí, hi havia una segona pregunta: «Per sobre l’abric o per sota?». Per sota! L’ona: «Oeeeh ohhh…!». En època adolescent, si vols ser un ídol, has de suspendre-ho tot; has de tocar en un grup musical o haver tocat pits de noies. Abans a la nostra època, jo estava als Hermanos de la Salle, molta ocasió no hi havia: clar, demogràficament érem tres-cents nois i dotze noies. Han estat traumatitzades tota la vida, aquelles noies, perquè era com una reserva índia. A la meva època tot el procés de seducció era llarg. Primer el tema «m’han dit que va per tu». I tu deies: «Doncs a mi, també m’agrada». Llavors l’amiga, que era la lletgeta, no ens enganyem, era la que feia de correveidile: «Digue-li que a mi, també m’agrada». I anava allà: «Escolta, el que diu que va per tu, que tu també li agrades, vale?». «Doncs, digue-li, que a mi, també m’agrada». I anava cap allà: «Escolta’m, que quedeu, ja, home!». Et passaves setmanes buscant el moment de dir-li per sortir i assajant davant el mirall del lavabo. Era molt bonic, tot. Que maco! Si els miralls del lavabo parlessin… Bé, és igual. Quasi millor que no parlin. Ara els adolescents van més a sac. Encara demanen per sortir, però és un tràmit simbòlic: «Vols sortir amb mi?». Primer diuen que sí, i després miren qui ho ha preguntat, això passa molt, ara. Sobretot els tios son així. Digue’ls borregos o digue’ls afortunats, perquè els temps han canviat.