Emès el 9-5-00

Les paraulotes

L’ambient s’està caldejant de cara al Barça-València de demà. Recordo que el Barça ha de guanyar per 3 a 0 com a mínim. No és la gran remuntada: és l’ascensió a l’Everest de genolls i amb l’Enciclopèdia Catalana a la motxilla! Fàcil, no serà.

La tensió esclatarà demà a l’Estadi. Amb aquells homes que insulten l’àrbitre des de l’última graderia del Camp Nou, la més alta. Allà dalt, que no saps si veus jugadors de futbol o Airgam Boys en una taula de billar. Que el lema dels Airgam Boys és també el de Van Gaal: «De uno en uno, o de tres en tres, ¡que te metan goles qué fácil es!».

Per què insulta la gent a l’àrbitre, si ell no ho sent? És una cosa que algú ha d’estudiar. L’únic que sent els insults ets tu que estàs també allà, aguantant aquell tio i veient el partit: «Gilipoooollesss!». I tu: «Si no et sent!». Que al final et giraries i li diries a l’insultador: «L’àrbitre potser és un cegato, però si vostè fos mut ho agrairia tota la graderia».

Jo penso que cada espectador hauria d’apuntar-se els insults en una pissarreta. Així, en acabat del partit, l’àrbitre podria pujar a la grada i respondre’ls un per un. Ja veuries com la gent s’hi pensaria dos cops. Hi posarien «tonto», «lleig»… Potser algun extremista s’atreviria a posar-hi: «mala persona!».

Això és com al cotxe: la gent s’insulta molt conduint, perquè saben que no els senten. Jo quan m’enfado amb un altre conductor, i vosaltres també, suposo, m’aguanto fins que he apujat els vidres, i aleshores esclato: «De què vas, fill de tal, vés-te’n a prendre pel dallonsis!». I quan l’altre cotxe es para al costat al semàfor i et diu «què vols?», tu respons: «Aiii… no, que… ja ho ha vist que porta una roda baixa?».

En el terra dels insults, la gent no té massa imaginació. El Pablo Picapiedra, al seu veí Pedro, no li deia «saltamarges», ni «estripaterrossos». Li deia «enano». Massa primari. Probablement és el mateix argument que utilitzaria si fos el cap de l’oposició del Barça. O de la Generalitat. Jo penso que insultant hauríem de ser més precisos. Al Gil què li has de dir? «Gordo»? No, siguem precisos: «¡Gordo de segunda división!».

Justament per enriquir el panorama de les paraulotes ha aparegut el llibre: Diccionari de renecs i paraulotes, del Pere Verdaguer. Jo destacaria els sinònims del verb que tots buscaríem en un diccionari de tacos, i que comença per «fo». I no és «fotre el camp», sinó l’acció que fas just abans. Hi he trobat aquests sinònims: «Amagar el pardal, amanir la patata, beure oli del setrill, buscar petroli, donar de menjar al conill —depèn de la comarca—, engabiar el canari, escopir per la finestra, fer punta al llapis, treure el greix a les bugies», i onze pàgines més! La cultura popular aquí s’ha de posar les botes. No és precisament romàntic, el llenguatge popular català. No m’imagino Romeo dient a Julieta: «Vols beure oli del setrill?». La tia, descol·locada: «Com? Que perds oli?». En canvi m’imagino el Crivillé dient-li a la nòvia: «Vols treure el greix a les bugies, nena?».

Jo penso que els catalans ens compliquem la vida, perquè si una cosa la penses, millor que la diguis tal qual. Com fan els bascos:

[Àudio. Anunci de ràdio enregistrat: «Gaseosa Cruz de Gorbea. ¡Dios qué gaseosa, la hostia!»].

Perquè el basc és així, quan té una cosa la treu. Sembla que l’anunci l’estigui fent l’Echanove, de Gran Hermano: «¡Dios, que gaseosa, no lloréis!». La Casera feia una campanya menys agressiva: «¿No hay Casera? Pues nos vamos». Potser hauria de ser: «¿No hay casera? ¡Pues me voy a cagar en tus muelas, oye!».

Ara bé: paraulotes se n’han fet servir sempre. Un dels manaments diu: «No pronuncieu el nom de Déu en va». Sort que Moisès no era l’Echanove, sinó hauria dit: «No blasfeméis, ¡Dios!». Jo penso que està bé que dosifiquem l’insult, però que de tant en tant, el renec català el cuidem una miqueta. Perquè durant la vida diària sempre hi ha un moment per renegar i sembla que no, però et treus un munt de calories. Proveu-ho i ja ho veureu.