Emès el 28-8-00

Les atraccions

NOTÍCIA: «Saddam Hussein demana un himne més alegre».

Aquest mes d’agost, amics i amiguetes, hem parlat molt de Festes Majors: les casetes de les fires, els focs artificials, els balls de nit. Hem parlat de tot això, però encara ens faltava un tema: les atraccions.

Els parcs d’atraccions s’estan perdent. Perquè ara, no se si us hi fixeu, tot son parcs temàtics: Port Aventura, Terra Mítica, Isla Mágica… Tot és… hòstia, superguapo, no? Amb lo bonic que era arribar i que et posessin aquella calcomania a la mà: «Patapam!». Això era molt bonic. Un dia al Tibidabo, vaig veure un senyor gran, amb un braç ortopèdic. Lleig, també, però bueno: necessari per a ell. I cada cop que pujava a una atracció es treia el braç, «nyiqui, nyiqui, nyiqui…», i el deixava a la seva senyora. I jo, clar, al ser periodista, li pregunto: «Senyor del braç ortopèdic, per què ho fa això?». Diu: «És perquè no se m’esborri la calcomania». Clar, si se t’esborrava no et deixaven pujar a les atraccions. La senyora es guardava el braç del marit en una funda del pa, d’aquelles bosses del pa. No, no! Anaven molt preparats. Eren de Molins de Rei, molt bona gent…

Els autos de xoc, per exemple, formen part de les nostres vides. Els primers ligues, els primers cigarros. Bueno, alguns fumaven feia anys, ja. Des de la comunió que ja venien fumant. Però vaja, en principi, era a la primera discoteca. Perquè els autos de xoc, ara no ho sé, perquè fa temps que no hi puc anar perquè tinc tanta feina, però jo crec que era com una discoteca. Jo recordo aquella música sonant a tota pastilla…

[Àudio: musica. «Illusion», dels Imagination].

Un dia, un amic de classe va passar per davant d’un altaveu quan posaven —mala sort, també— una cançó de Barón Rojo. De l’ona expansiva, va anar rebotant d’un altaveu a l’altre. I un paio li va dir: «¿Qué, moviendo el esqueleto?». Diu: «¡No, cagándome en tu calavera, hombre!».

A mi sempre m’ha fascinat molt com es mouen els autos de xoc. És molt bonic. És un dels grans misteris. Amb aquell pal que fa contacte amb la malla elèctrica del sostre. El Fajardo, que era lampista, es va fer instal·lar una malla d’aquestes per tot el pis. Era manetes. Llavors la va connectar a un carro del Pryca que va trobar prèviament. Un dia s’hi va pujar quan la dona de fer feines acabava de fregar. Es va fotre un enrampada que el va deixar catatònic. El pobre Fajardo només reaccionava si li ficaves una fitxa, a partir d’aquell moment.

Ara, per perillosos, els que treballen als autos de xoc. Tot el dia fent-se el xulo. Condueixen asseguts al respaldo, marxa enrere, sense mirar… Un dia, un es va passar tant de llarg que va acabar a l’autovia de Castelldefels. El van multar per no portar papers, ni el cinturó de seguretat, ni res.

A més, sempre intenten lligar. S’enganxen a la barra dels cotxes, fent equilibris. Serien com mones Chitas de l’entreteniment, amb un peu dins i un altre fora. Diuen: «Hey, ¿qué pasa, guapa? ¿Quieres que te meta una ficha, pa darte otra vuelta?». I les noies: «¿Quieres que te meta una patada, pa tirar-te del coche?». Hi ha aquell rotllet.

Me’n recordo que un any van muntar uns autos de xoc a Pedralbes. Això va ser sonat. Eren tan pijos que els cotxes tenien airbag. Dius pijo? No, contemporani. Sé, sé. I el del Tren de la bruixa, en lloc d’una escombra portava una aspiradora elèctrica. Perquè els nens no es despentinessin.

Al meu barri, en canvi, era una atracció més modesta, si tu vols. El del Tren de la bruixa portava una escombreta horrible, era del vàter. No ho heu vist mai, això? Surt un tio amb una careta, que ja ni se la posa, amb l’escombra del vàter: «Ueeeee ueeee ueee!». Un dia dic: «Pari! Pari el tren!». «Tu què, tu què?», i l’altre: «Calla, burro!». El que ens feia por no era la bruixa, era que ens toqués amb aquella escombreta llardosa.

Hi ha tota una gamma d’atraccions que, quan compres la fitxa, jo penso que t’haurien de regalar coses. Per exemple, una Biodramina. Són atraccions dissenyades per un psicòpata! Aquells columpis que no giren, centrifuguen. Quina gràcia té? «Pugem aquí, pugem aquí, tia!». Puges allà i «gooooo gogoguigui go go gooou!». Però quina gràcia té, que quan baixes estàs blanc, perquè tens tota la sang acumulada als peus. Tens uns peus grossos. Ets com el Big Foot. O la Barca, que seria com La tormenta perfecta, però sense el George Clooney, i al Llobregat. Per què? Perquè se sent l’olor dels calamars que ha tret el del darrere. O el Saltamontes, aquelles potes que pugen i baixen, mentre van fent «fssshhh, fssshhh». Amb un speaker que ho va retransmetent: «Y cuidadito que vamos pa arriba. Que vamos pa abajo, que vamos pa arriba». Que dius: «Si ya lo sé, donde vamos!». «¡Y esta última es de regalo!». A més a més, és generós, saps? Baixes i et tremola tot. La fira és una pel·lícula que et passa pel davant.

Un dels més heavies és el Martell. Sabeu què és el Martell? Aquella atracció que et posen cap per avall i veus com van caient les coses de les butxaques. S’ha d’anar al tanto, perquè hi ha uns compromisos en aquella atracció… A més d’un marit li han caigut coses que la dona, tot i tenir la sang al revés, diu: «Què és allò? És de l’altra, és de l’altra!». Una vegada vaig veure pujar un senyor gran. També era de Molins de Rei. Va perdre el perruquí, la dentadura i un ull de vidre. Tot, tot. «Pareu, pareu!», només deia. Com ho pares, allò, com ho pares? Quan el van veure baixar es pensaven que era un ninot que s’havia escapat de la tómbola. El del braç: «Vol el meu? Vol el meu?». «No, ja en tinc, de braç, collons!». Bueno, bueno. Al ser de Molins tots dos, clar, es volien passar l’ortopèdia.

L’última moda és col·locar una càmera a la muntanya russa, per fotografiar les cares de reacció. Un consell: vigileu què feu durant el trajecte. Un amic meu, va pujar amb els seus pares, i va sortir a les fotos liant-se un porro.