Emès el 10-5-00

Els perdedors

Digueu-me perspicaç, però en aquests moments segur que ens està veient gent que se sent perdedora. Des d’aquí els animem a recuperar-se aviat.

I és que hi ha gent que no sap perdre. Són aquells que, ja de petits, perdien a les caniques i xutaven les dels altres, enrabiats: «Aquest joc és una mè!». No sabien perdre. Després s’han fet grans i continuen igual, perdent. Van perdent al futbol sala, i és el típic tio de, no sé, Neumáticos Sánchez, i se’ls posen els ulls vermells i vidriosos, com si anessin a plorar. I et matarien. Jo m’he trobat amb tios així. Tios com toros: «¡Qué pasa, qué pasa!». Una agressivitat! Que dius: «Tio, pero si esto es un amistoso, no?». I llavors: «¡Ni amistoso ni pollas!». I comencen a jugar guarro, apretant les dents. Et matarien, et matarien. Després ja no, són trossos de pa, però en la competitivitat no saben perdre.

O aquells amics que fan trampes per no perdre. Jugues al tennis amb ells i et diuen: «Quaranta a zero, no?». I tu: «Però si ha anat fora!». I ells: «No home, no. Vinga, saca que em refredo». Què cony, et refredes? I jo m’escalfo!

El que fa més ràbia de perdre és la mofa posterior. Haver de sentir aquella famosa cançó, ja de petits inculcada: «Hemos ganao la copa del meao. ¡Quien ha perdío se la ha bebío!». A mi em va marcar molt. Jo, de petit, era molt ingenu. Un dia vam perdre i els vaig dir als meus amics: «¿Ahora tenemos que bebernos una copa de meao?». Diu: «¡No, hombre, que es una frase hecha!». Tot el partit patint, perquè m’ho creia, jo. De petit em creia les coses.

Afortunadament, hi ha gent que aposta per l’esportivitat i el fair play. El més conegut de tots és el baró Pierre de Cubertain. L’inventor de la frase «El més important és participar». Evidentment és una frase de perdedors. És com el primer paio que va dir: «La mida és el de menys». Segur que la tenia petita, aquest tio! Es va veure un dia després de dutxar-se i va dir: «M’he d’inventar una frase per sortir del pas».

L’altra possibilitat és que al senyor Cubertain li anés molt la marxa, perquè «El més important és participar» té sentit si parlés d’una orgia, per exemple.

Un altra expressió inventada pels perdedors és la de «guanyador moral». Què vol dir guanyador moral? O ets un guanyador, o tens moral. Però les dues coses és impossible, no poden anar juntes. Una vegada vaig arribar a casa amb un zero de Matemàtiques i una «D» d’Actitud. «D» de «Deficiente». Que li vaig dir al meu professor: «¿Por qué me ha puesto una “D” de “Deficiente” en la Actitud?». I em diu: «Porque no hay “I” de “Imbécil”». I li vaig dir: «Muchas gracias, es que quería saberlo, muy amable». I el meu pare em diu: «Què és això?». Dic: «Un suspès, però jo tinc un aprovat moral». Em va fotre una gleva: pam!, contra la tele. I em diu: «Això és la felicitació moral». I vaig dir: «Moltes gràcies!», i vaig anar humiliat i hostiat a dormir. I aquell dia vaig dir: «Seré humorista».

El problema és que vivim en una societat molt competitiva. No es pot perdre. Ningú vol ser l’últim en res. Això es nota molt conduint. Estàs parat al semàfor, al carrer Aragó, i sembla la parrilla de sortida del Gran Premi del Japó. Tothom amb cara de restret, com els japonesos, donant gas i mirant els dels costats. Quan es posa verd, et deixes la meitat del pneumàtic a terra abans que quedar l’últim. I per què? Per arribar a la feina, que dius: «Eh, sóc puntuaaal!». Dius: «No, ets gilipolles!».

A la feina passa el mateix. Quan a algú el pugen de càrrec, ai que pocs el feliciten! La majoria pensen: «A saber amb qui s’ho ha fet». Per què et fa ràbia que no siguis tu. Els masclistes, si és una tia: «S’ho fa amb el jefe…». Per no entomar que ells no són els que han guanyat. I hi ha qui pensa que el seu fracàs és degut a l’èxit dels altres. Això és una teoria psicològica. No és meva, és del doctor Corbella.

La veritat és que podem ser menys que qualsevol persona, però mai menys que el nostre veí. Aquí sí que no pots perdre. Si tu tens un veí, de veritat, eh, si ell planta una olivera al jardí, tu hi plantes una sequoia. Conec un tio a Castelldefels que ha posat una sequoia, vale? Que aviació civil li va dir: «Bájela, porque no podemos pasar». Diu: «Pero es el árbol más grande del mundo». Diu: «Sí, pero es el que toca más los huevos, también». I cada dia surt a regar-la, mirant-se el de l’olivera: «Mira, mira como la tengo». Per què? Perquè es vol considerar guanyador, aquell tio. Si ell es compra un monovolum, tu et compres un autobús. Hi ha un tio que es va comprar un autobús de segona mà. Incòmode i tot, perquè només eren dos a casa, i la família anava rebotant al darrere, però el pare volia tenir el cotxe més gran. La qüestió és no quedar per darrere. Un dia vaig al cine Verdi, i em trobo el Gallardo intentant arrencar la pantalla. Mira, em va estranyar, però com que el Gallardo és idiota… En acabar l’operació li dic: «Què fas, Gallardo?». Diu: «No, és que el meu veí s’ha comprat un televisor de 41 polzades i l’he de putejar». I el tio es volia posar la pantalla al menjador. No li cabia, tota doblegada i grapada. Per tenir-la més gran que l’altre.

Hi ha gent que no sap perdre, perquè ningú n’hi ha ensenyat. Jo crec que hi hauria d’haver acadèmies per aprendre a perdre. Això ja ho fan els americans: Pringuing Loser School, Escola de Perdedors Pringats. Els americans estan preparats per tot. Si el teu fill ha de ser un perdedor, cony, que sigui el millor perdedor. I a Espanya es podria fer amb professors experts. Mario Conde podria fer classes d’economia, per exemple. O Jesús Gil de gestió esportiva amb l’assignatura: «Cómio biagiar un club a siegundia». El Carlos Sáinz podria donar l’assignatura «Trata de arrancarlo». La Mariajo podria fer classes de relacions públiques, o impartir un màster en «No lloréis, no lloréis, que se va a casar conmigo». I el Jorge podria donar religió, i començar les classes dient: «¡Diooos, Diooos!».

Si us sentiu uns perdedors, però —i aquest és el meu últim consell—, penseu en el Sebas. Per què? Perquè sempre hi ha algú que està pitjor.