Emès el 06-11-00

Els hospitals

: «Catalunya copa el top 20 dels millors hospitals públics espanyols».

Segons un estudi elaborat per una consultora privada nord-americana, els hospitals catalans estan entre els millors d’Espanya.

Ara que parlem d’hospitals, com que sóc un hipocondríac de por, sempre estic malament. I si no ho estic, penso que estar bé sempre és el símptoma d’una nova malaltia. Sóc tan hipocondríac que dic: estic bé; ja veuràs com això és un mal nou que a partir d’estar bé, estàs malament… Bueno, de boig. A mi em costa molt anar als hospitals. Només entrar i sentir aquella olor… Quina olor que fan! Que tots coneixem però no sabem definir. Jo tenia un amic que el metge li va prohibir prendre alcohol, i d’amagat es feia els carajillos amb aigua oxigenada. I aquí volia arribar: no trobeu que els hospitals fan olor de tallat amb aigua oxigenada! Sí o no? Deu ser perquè es barreja l’olor del material sanitari amb el de la cafeteria de l’hospital. Llavors tot allò puja, revé, i vas pels passadissos «snif, snif!» [ensumant]. La cafeteria, per exemple, és un lloc on les truites de patates són coherents: també estan malaltes. Estan així perquè s’han mort. Com la resta de menjar dels hospitals. Jo pregunto: «Passaria res, si fos bo?». Ho deixo aquí perquè els metges ho debatin.

Hi ha hospitals, però, que més que pacients sembla que tinguin rehens. D’entrada et posen aquelles bates que es botonen per darrere, que a mi sempre m’ha donat mal rotllo. Que dius: «Com, que ha anat bé l’operació? Hòstia, no ho sé, però a mi m’han girat el cap!». Posen la bata al revés, com al Llongueras.

Després et fiquen dins d’aquells llits que pugen i baixen, amb una maquineta: «nyiiiii! oooooh!», que la gent juga. Els primers deu minuts jugues fins que te’n canses, perquè sempre ve un amic que té un nen petit i: «A veure?». «Nyiiiii-iiiii!». I tu: «Nen, xato, xato, xato!». Bueno, amb uns llençols que de tantes rentades sembla que dormis sobre marbre. Un amic meu diu: «Deu ser perquè et vagis acostumant a la sensació». Dic: «Hosti, nen, no fotis! Lagarto, lagarto!».

I a l’habitació sempre hi fa massa calor, sempre! Quina calor que fa als hospitals! Molta, eh? Diu: «Vostè està suant molt; potser té la febre groga en grau u». «No, el que tinc és la calefacció vermella, i a cent graus!». M’entén, metge, que m’estic morint de calor!

Als hospitals no sempre pots tenir una habitació individual. És la putadeta que té: no és un hotel. De vegades l’has de compartir amb una altra família. Aleshores, es crea una mena de companyonia. Sí, estrany, virtual, perquè a aquella gent els mataries, però clar, hi has de conviure. T’ho expliques tot amb gent que no coneixes de res, en el pitjor moment de la teva vida. És una prova de foc psicològica. Una vegada un paio em diu: «Al final m’he fet la vasectomia». I jo: «I com et vas decidir?». Diu: «Vaig fer una votació entre els meus fills i vaig perdre per 18 a 19». Capteu? És un acudit meu, aquest. Ja ho sé: són dels que costen, perquè són més intel·ligents. Però bueno.

El més reconfortant de tenir una habitació d’hospital compartida és que el teu company sempre està pitjor que tu. Tu estàs fotut, però dius: «Ara, aquest… Ui, aquest, com està! Dos dies, dos dies!». El Gallardo tenia al costat un tio que venia d’una serradora —saps d’aquells puestos on serren?—, que li havien amputat tres dits. Li deia: «No pasa nada, ¡es lo más normal del mundo!». I me’n recordo que el van venir a visitar quatre companys de feina, que de tan amputats com estaven, dels quatre en podies fer un. Però el tio deia: «¡Estoy bien!». Era com positiu dins el mal rotllo.

Una de les coses que no es respecta als hospitals és l’horari de visites. Mai ningú el respecta. Sempre et diuen: «És que a dos quarts de vuit ha de marxar». I tu dius: «Sí, sí, sí». T’esperes que es giri el segurata, i cap dins. I l’altre: «Oiga, ¿dónde va usted?». «Aaaii, ai!», unes corredisses per allà…

Es genera aquella màfia dels tiquets de visita. Sempre hi ha el parent que diu: «Escolta: baixo jo, te’l dono, i passeu dos…». Sembla la revenda de can Barça. I tu: «Vale! Quedem al costat de la màquina del cafè!». Llavors entres a l’habitació i [cantant]: «La Congaaa de Jaliscooo!». Hi ha quatre-cents tios amb un paio operat d’apèndix. El malalt dient: «Per favor, que podeu callar una mica?». «Calla, capullo!». «Ueeeh, treu més cervesaaa!». Unes farres a les habitacions…

Quan estàs malalt, per això, s’agraeixen les visites. Hòstia, és un moment de companyia… Dius: «Veniu-me a veure». Et porten Vichy, melindros… És molt bonic. Que dius: «Fote-te’ls tu, els melindros!». «Estar malalt», i «melindros»: una associació que no he entès mai, però bueno. Si t’han operat de la boca, com el melindro no te’l fotis a… És igual. Per això és el Vichy, perquè s’estovi.

Entre les visites sempre hi ha l’agorero, que et diu: «Això és el mateix que tenia el pare, Déu l’hagi perdonat». O el que coneix casos pitjors: «Això? Res. Jo sí que vaig patir, quan em van fer el raspat». O el que porta la família: «Papa, què és aquest fil de la panxa?». «Nena, no estiris, que els punts ja li trauran els senyors metges…». És que és de por.

Hi ha un moment en què les visites han de sortir de l’habitació. Això és molt difícil. Per exemple, a l’hora de la injecció, de l’alletament matern… Que vas a veure una mare, aquella dona que s’ha de treure el pit, que petit no és… Clar, a l’haver d’alletar allí hi ha d’haver d’allò… I sempre veus el típic visitant que està davant com dient: «A veure si surt la teta, a veure si surt la teta…». N’hi ha que no ho pillen, i no marxen ni amb lleixiu. Un visitant va tardar tant que l’infermera, amb la xeringa, li va dir: «Què? L’hi poso a vostè, també?». Una d’aquelles infermeres amb tanta mala llet, com amb bigoti: «L’hi poso a vostè?». I l’altre va respondre: «No, gràcies: jo sóc més aviat d’esnifar».

Un altre tema són els partes mèdics. Quan et diuen: «Pronóstico reservado». Reservado? Perquè és com una taula de restaurant, o què? M’imagino que tenen uns quants pronòstics, i el primer que arriba, els reserva. I si arribes tard [amb entonació]: «Pronóstico reservado». Arribes amb mal de ronyons: «¿Qué tengo, doctor?». «¡Aaaah, pronóstico reservado!». I tu, volent ajudar: «¿No será el cólico?». «’Alcohólico lo será usted!».

Un amic meu sempre deia: «Jo no vaig als hospitals perquè no em refio dels cirurgians». Dic: «Per què?». Diu: «Mira: són experts amb els ganivets, es posen màscares perquè no els reconeguin i fan servir guants per no deixar empremtes». Cuidado! Rumiem-ho.