Emès el 6-12-99
Fer el ridícul
És molt fàcil riure-se’n de la situació que pateix el Real Madrid, que és de ridícul espantós, però aquí també hem fet de vegades molta pena. Jo crec que tots ens hauríem de mirar la palla a l’ull propi, expressió molt lletja que no penso entrar a analitzar. Diu: «Mira’t la palla a l’ull propi». «Què penses, que sóc excursionista, jo, o què?».
M’explico: aquests dies tinc la sensació que estem fent el ridícul a nivell planetari. No a nivell de Catalunya, ni d’Europa. No, no. A nivell terraqüi! Em refereixo a la sonda espacial Mars Polar, que la NASA va enviar a Mart, i que s’ha perdut. Dius: «¿Dónde la has puesto, tío?». «No sé, ¡la he perdido! I have lost it, I have lost it!». Com qui diu: ai, m’han pres el cotxe! Saps allò que arribes al puesto i no hi ha l’etiqueta de l’Urbana. I després la dona et diu: «No, que està més cap allà!». I dius: «Ah, vale, no me l’han pres!». Però de vegades sí que et foten el cotxe.
Jo els de la NASA no els entenc. Com si fos difícil arribar a Mart: cap allà, tot recte, i quan veus un planeta vermell, que no n’hi deu haver trenta-sis, frenes. Com un semàfor. Si ja el van fer vermell perquè no es perdés ningú! Nostre Senyor va dir: «Aquest pinteu-me’l de vermell, que vindran els capullos de la Terra i l’hauran de veure». Si Mart fos de color negre, sí que tindria una explicació perdre’s. «Hosti, quina trompada que ens hem fotut!». Clar, estava el planeta tot pintat de negre i te’l trobes al damunt. Però clar, perdre’s? «Perdoni, el planeta Mart?». «No, no, se l’ha passat fa dos anys llum, eh?».
Es nota que els de la NASA no han de circular mai per les rondes de Barcelona. Això sí que és complicat: endevinar la sortida bona. Que vas amb una tensió amb la dona: «Això és la quarta!». «Calla! Això és Can Vidalet, Can Serra, Can Zam, Can-sats de donar voltes, home!». Que no s’acaba mai. Que sembla un garatge d’Innovax Rima, la ronda. Sí, «con todo: su lavadero, sus rampitas…».
Un altre tema és que hi ha molta gent que no té ganes d’anar-hi, a Mart. La gent és dropa. Els que no volen anar a Mart es queden a La Cosa Nostra, però això és un altre tema…
Jo el que em pregunto és: qui programa les sondes espacials aquestes? Qui és el cervell que diu: «Tirarem per aquí, en lloc d’anar per aquí anirem per allà. Qui és? Mister Bean? Perquè n’han perdut tres o quatre ja, que volen 20.000 milions de peles cadascuna, eh! Aquell tio gordo que surt a les fotos, no sé si heu vist la foto d’un tio gordo allí, apalancat? Clar, com que tot el dia menja, no ha vist quan s’ha fotut la trompada. Qui ho programa, això, Jerry Lewis? [Imitant Jerry Lewis]: «¡Oh, se ha perdido!». Els de la NASA ara es deuen sentir com quan jugaves al carrer amb la pilota, que tothom anava amb cuidado fins que venia el típic nen crescut abans d’hora amb aquelles cuixes com de pernil bullit. Saps el típic nen? «Que puedo jugar?», i foooo!, la penjava d’un punterasso. «¡El Garrido ha colgao la pelota!». Al meu carrer n’hi havia un que es deia Garrido. A més a més no fallava mai. Llei de Murphy: pilota que va al carrer, autobús que l’esclafa. Tots: «¡Garrido, tienes que comprar una!». I ell: «¡No me da la gana, no me da la gana!». «¡Gordo!», li dèiem tots, pobre. Que els nens són molt cruels. I els autobuseros no tenien ànima, eh! Puf!, i ells ni s’immutaven: «¿Qué ha pasao? ¿Qué ha pasao?». Jo era de la teoria que quan els autobuseros veien una pilota, anaven a xafar-la expressament.
Normalment el problema venia perquè la porteria era entre dos bancs, i a sobre de cada banc hi havia un o més avis asseguts, prenent el sol. I és clar, en comptes de fer poste, feies «avi». A la primera t’avisaven: «Nen, a la pròxima et penjo la pilota». I a la segona, patam! Aquell avi es transformava. Semblava el Hesp. Un dia un anava amb una cama de fusta, se la va treure i pam!, com al beisbol. Atenció un avi emprenyat lo fort que xuta la pilota, eh! És una dada. Ni el gendre del Cruyff amb els Dragons! I veies la teva pilota camí de Mart, avançant la sonda espacial de la NASA.
Perdoneu que insisteixi, però la NASA no té perdó de Deu. Avui llegint el diari he desitjat que no hi hagi vida extraterrestre. Perquè si hi ha vida extraterrestre, a aquestes alçades, si n’hi ha, som la riota de l’univers. Aquests tios tenen informació! Els marcianos tenen informació. Saps a la verbena de Sant Joan quan un treu un coet enorme, li cala foc en plan xulo, i fa pffiiiiiiiiuuuuuu, i cau un metre mes enllà? Tots els veïns: «Capullo!, has fet llufa!» i la dona: «Ui, sí, quina novetat!».
Doncs nosaltres, senyors americans, estem fent llufa. A l’espai ja no és que tinguem una gran reputació, perquè ens deuen dir «els del forat a la capa d’ozó». Els deixats, que som uns deixats. Com aquests veïns dropos que tenen goteres i no les reparen: posen una galleda a terra. Nosaltres, igual. A més tenim tot de satèl·lits volant per l’estratosfera, que deu donar una imatge penosa, com de xafarders. I a sobre anem enviant senyals sonors a l’espai, com els que van a la platja amb el radiocasset a tot volum. Som els horteres de l’espai. Segur que a la quinta galàxia de la quarta estratosfera estan sentint [cantant]: «Dale a to cuerpo alegría Macarena…». Diu: «El universo quién lo creó, ¿Dios?». «No, un hortera, ¡hombre!». Jo passo de pujar en un coet i que em vagin assenyalant pels planetes: «Mira, un terrícola: nena, aferra’t al bolso».