Emès el 31-8-00

Les piscines

NOTÍCIA: «Les piscines suspenen en higiene».

Quina notícia! No m’estranya, perquè la piscina, en si, no es un concepte higiènic. No sé com ho veieu, però jo sempre he estat de l’opinió que quan et fiques a l’aigua, hi ha parts de to que s’hi queden, encara que no ho vulguis. La gent diu: «No, no, jo no ho faig mai». I veus aquella persona i aquella cara… És inevitable. No és una pixada fora de test, és una pixada dins d’un gran test. Després hi ha la llegenda que diu: «Cuidado no et facis pipí aquí perquè hi ha un líquid i es fa una taca vermella, o blava». I jo sempre m’he arriscat. No m’ha tocat mai cap taca blava. Ara, el dia que me la trobi, nen, hosti! Sí, sí, com l’acudit aquell. Ja sé que és molt fàcil, però a mi m’encanta. Diu: «L’expulsem de l’hotel». «Per què?». «Per pixar-se a la piscina». Diu: «Home, perdoni, això ho fa tothom». Diu: «Ja, però des del trampolí, no». Era un home que es posava en un trampolí «ooolé!». Al meu col·legi tenia un amic, el Safons, que li deiem «Calamar», perquè quan es banyava a la piscina, deixava una estela negra. L’últim que sé d’ell és que estiuejava a Aznalcóllar.

Ja comences a sospitar quan veus un tio moreno tirant-se a l’aigua, i que quan surt està blanc com la llet. És l’efecte Wipp Exprés, «la suciedad está en el agua». I en aquest cas, no es «el frotar se va a acabar». Es «el frotar nunca se produjo».

Hi ha gent que a la piscina no es talla: glopegen, es freguen les aixelles, es netegen les orelles… Un dia, nedant, vaig pensar: «Per fi han posat flotadors per separar els carrils». I no, resulta que havia vingut un paio amb el callista, a fer-se els peus.

Observem una dada empírica recollida per l’Organització de Consumidors i Usuaris, l’OCU. La temperatura de l’aigua a totes les piscines és de 26 graus, amb una excepció, on la temperatura és de 31 graus: el Club Natació Tarraco. Que és infantil. O bé utilitzen aigua d’unes termes, o bé són aigües internes.

Els nens són així: expansius. No pots reprimir la seva espontaneïtat. Alguna explicació ha de tenir que aboquin tal quantitat de clor a les piscines. Que obres els ulls sota l’aigua, i se’t queden radioactius, com els del Picatxu. És la típica excusa dels porretes quan arriben a casa: «Hosti, mama, vinc de natació». De natació? De la plantació, véns!

A mi hi ha una cosa que m’agrada molt, de veritat… No sé a vosaltres. Estem en confiança, és l’últim dia, ens podem obrir tots una mica. A mi m’agrada arrambar-me als sortidors aquells que hi ha dins de la piscina. Fa gustirrinín. Quan ningú et veu et poses allí: «Cla cla cla cla cla». I el banyador «blu blu blu blup». Si no et veu ningú et poses així [estirant-se el banyador per la part de davant]: «Ble ble ble ble ble!». És tipo hidromassatge. Sí. Una vegada vaig anar a una piscina municipal que els xorros estaven espatllats, i en lloc de treure l’aigua, la xuclaven. I entraves a la piscina i semblava una redada de la policia, perquè estaven tots amorrats allí, clar. Molt fort, molt fort. «Para, nen, para, para!». Va haver d’anar-hi l’encarregat: «Un moment». Va treure la tapa i «pusss!», es van alliberar tots d’aquella absorció, per alguns plaentera, per altres, no. Plaentera, atenció a la paraula.

Bé. I qui no ha fet mai les típiques bromes piscineres que passen de generació en generació, i que ja cansen? Tirar-se fent la bomba per esquitxar les nenes, empènyer la gent que s’acosta a la vora… És bonic. Que passes i dius: «No, no, no!». Sempre hi ha l’agosarat: «Jo, jo, jo!», i «patxuff!.». Dius: quina gràcia té? O per exemple, enfonsar el cap de la gent que neda, abaixar el banyador d’algú que està sortint per l’escala. El típic que surt per l’escala i el de baix: «Ieeeeee!». I tu: «Ai, ai, aiii!». O els que es tiren fent la bomba: «Va, aparteu-vos!». I «patapatxushhh!». La gent es distreu així, mira. Millor això que delinquir, no? I fer-se el xulo des del trampolí. La qüestió és treure l’aigua fora. De fet, quan aquella gent es tira, tothom està desitjant que es buidi la piscina de cop, però mentre estan volant! Diu: «M’agrada aquest dibuix que fan els baldosins del fons». No, és un saltador que ens feia ràbia.

Però sempre hi ha l’opció de la piscina privada. És més intima. ¿Qui no es pot permetre una petita piscina al jardí de casa? Però aquestes piscines tenen el seu perill. A vegades t’estàs banyant, ve un helicòpter, et xucla i t’aboca sobre un incendi forestal. Si això li passa a la reina mare o al Ieltsin, l’incendi es revifa. Al cotxe oficial, en comptes de matrícula, haurien de portar el rombo taronja de matèria inflamable.

L’altre dia em convida un veí meu i em diu: «Porta’t el banyador, que ens hem posat una piscina de vint-i-cinc per cinquanta». «Hosti, vint-i-cinc per cinquanta!». Vaig pensar: «Mira, olímpica». Després, no. Em vaig adonar que 25 per 50 fan 1.250, que és el que els havia costat la piscina Toy. Diu: «Toy con Toy?». Dic: «No, Toy en una palangana». I el tio feliç: «Oh, cony, per la canalla, per la canalla!». I en acabat era ell el que era dins. I els nens: «Papa, deixa-m’hi posar!». «Calla, calla!». I aquell home, que li sortien els peus. Bueno, horrible. Com un pop.

I el paio resulta que havia convidat trenta parents més, tots ficats en aquell didal. I tu, per quedar bé: «Ostres, no sabia que també era jacuzzi». I l’altre: «No és jacuzzi, és que l’avi ha menjat favada».

Això de les piscines és com tot, amics: quan en un indret no vegis l’aigua clara, més val que no t’hi llencis de cap.