Emès el 2-2-00

El món judicial

Us he d’explicar una cosa. Avui he anat al jutjat a declarar com a testimoni d’un petit accident de trànsit. I fa cosa, eh? Aquest matí li he ensenyat la citació a la meva mare, i quan ha vist un paper del jutjat s’ha esgarrifat. M’ha dit plorant: «Nen, exilia’t a Perpinyà!».

I jo: «Mare, jo no he fet res! Hi vaig com a testimoni!». I ella «sí, sí, tots els delinqüents dieu el mateix!». Clar, reps una citació judicial, i fins i tot to mare sospita de tu. «Veus com allò que fumes no és legal, nen?». I tu: «Però si és un Fortuna mentolat, mare». És dolentíssim, però il·legal no!

Per sort, només he anat a declarar com a testimoni d’un accident que vaig veure entre una moto i un quatre per quatre. Quatre per quatre. I per què no es diu «un setze», directament? La gent no diu «tinc un tres-cents per dos», diu «tinc un sis-cents»!

No he entrat amb molt bon peu al jutjat, perquè he vist un tio amb túnica negra i li he dit: «Ei! Clavelitooos, clavelitooos!». De nervis. Saps allò que, de voler caure bé, vas més engrescat del que hauries d’anar? I ell, serio com un garrot: «¿Clavelitos? ¡Calabozitos cantará si no me llama Señoría, presunto ciudadano!». Era un jutge. I pels jutges, tothom és «presunto». Fins i tot obliguen els seus fills a dir-los «presunto papá». Clar que això potser ho haurien de fer tots els fills.

Aaah, la Justícia. Un món complex: sentències, declaracions, secretaris de sala, recursos, instàncies, i jo què sé. Un va dir «la justicia es un cachondeo». Tant de bo! «¡La justicia es un lío!», havia d’haver dit. Entres a declarar com a dictador sanguinari, i et deixen sortir en llibertat cap a Xile! No s’entén. La primera pregunta que m’han fet és: «¿Por qué calle circulaba usted en el momento del accidente?». I jo «¡protesto!». Clar, com que ho he vist fer a l’Ally McBeal i al Perry Mason! I el jutge m’ha preguntat si també havia vist la pel·lícula Cadena perpetua, perquè anés prenent nota.

Hi ha figures relacionades amb la justícia que jo no tinc molt dares. Per exemple, el procurador. Que és? Fs un senyor que procura? Que procura que? Per exemple, el director de TV3 sempre em diu: procureu no dir paraulotes. Que és: procurador, ell? I cobro jo, per procurar? O procuro cobrar, que és diferent?

Els que procuren cobrar sempre són els notaris. Els notaris: important professió. Jo sempre havia cregut que l’únic que feien els notaris era assistir als sortejos que tenen lloc davant de si mateixos. Fins que vaig firmar la hipoteca. No heu anat mai, a una notaria? Et fan passar a una sala on hi ha figuretes de cavalls de bronze i un tinter antic, i al cap de moooolta estona arriba un senyor també antic, que ni et dona la mà ni et mira als ulls. Llegeix en veu baixa un text que ni s’entén, ni s’ha d’entendre, perquè si s’hagués d’entendre, vocalitzaria, i això sí que no! I s’adreça a tu anomenant-te «el abajo firmante». I tu et mires «abajo», i veus que de «firmes», res. De tot això se’n diu «donar fe». Que a veure: sembla fàcil, però no ho deu ser. Perquè això no és com si vols pintar, que t’ho pots fer tu mateix sense anar al pintor: «No, no vaig al notari: ja donarà fe el meu xiquet, que és un manetes». Nooo. Lo que és fe, només en pot donar el notari. Ell et dóna fe, i tu li dónes la pasta. Perquè al final de tot el proces, trucutrucu!

Aleshores, te n’adones per què es diu notari. Perquè es fa notar! Et queda el compte corrent buit: mires els números de la llibreta d’estalvis i se sent: «verde, amarillo ¿y…? ¡Rojoooo!». Ara, això sí: ho tens tot amb la fe donada.

Però tot ens ho busquem nosaltres; això ens passa per voler viure sota un sostre. Mira que en som, de raros!