Emès el 7-3-00

Les targetes de crèdit

Mentre augmenta la família reial espanyola, l’actualitat no s’atura. Per exemple, ja ha arribat la primavera als grans magatzems. Què vol dir aixo? Que s’han acabat les rebaixes, i ara toca pagar com un capullo —que és justament el que brota a la primavera: els capolls.

I ara començarem a sentir aquelles frases tan boniques: «las camisas vienen holgadas». Vénen d’on? I com vénen, xino-xano, les camises? Vés que no passin de llarg, les camises. Adéu, camises! Com que vénen sobrades…

Però hi ha gent que es gasta molts quartos. I si no els té, tira de targeta de crèdit. Total, paga el banc… Quin gran avenç, la Visa! Tothom va amb targeta de crèdit a sobre. Bé, tothom menys el Dioni, que porta el furgó blindat sencer. «Quiero comprar una americana». «Cony, agafa una saca!».

Com s’ho feien abans que s’inventés la Visa? Anaven amb la bossa de sestercis tot el dia? Jo he vist a les pel·lis que quan pagaven, en aquella època, mossegaven la moneda, no fos cas que no fos bona. L’altre dia un senyor gran que em va atendre al colmado de la cantonada em va mossegar la targeta de crèdit. Dic «què fa?», i ell: «no, a veure si és bona…». «Home, l’està mossegant!». I ara vaig amb totes les seves dents marcades a la banda magnètica. Quan la poso al caixer automàtic, em surt el missatge: «Targeta no operativa, i segon queixal esquerre corcat». Perquè els caixers ho saben tot, com que tot va per computadores…

Els del banc poden controlar tots els teus moviments a través de la banda magnètica. Saben tot el que fas a partir dels extractes. Que quan vaig a l’agència bancària, la caixera em diu: «Què, el dia 22 a la sauna Yoli, no?». «I a vostè què li importa?». Diu: «No, com que m’ha vingut l’extracte, he pensat que coi…». Dic: «Doncs no pensi tant i cobri!». No, que ja em cobren. Vull dir «no cobri tantes comissions!». Saben més de tu al banc que la teva parella. Ara, amb això, potser estic donant més d’un mal de cap a més d’una parella. Que la dona anirà a buscar l’extracte ràpidament. Però, no, això no passa mai. A vegades al banc fins i tot et donen consell: «He vist que va sovint al callista: ha provat els banys d’aigua calenta amb sal?». Es preocupen per tu. Són com a psicòlegs, com a germans. Et foten els calés i es preocupen de tu, que ja està bé, no?

Últimament tothom s’apunta al carro de la targeta de crèdit. Totes les empreses i institucions tenen la seva pròpia Visa: la Visa-Caprabo, la Visa-Repsol, la Visa-Iberia, que sempre passa el càrrec amb retard, la Visa-Espanyol, que té poc crèdit, i la Visa-Barça, que funciona només amb florins holandesos. I si intentes pagar sense fons, passes la Visa Barça per la màquina i se sent «¡tú egues muy malo!». I a l’holograma de la Visa, en lloc d’un colomet hi ha el Van Gaal. I fa una por, a la cartera, allò! I el Van Gaal donant tombs. I la dona darrere. Que la dona és com ell, però en dona.

Malament al restaurant quan veus el cambrer que s’acosta de puntetes, i et diu a l’oïda: «És que la màquina no accepta la targeta». Aquell és un dels moments més dramàtics de la vida d’un ésser humà. I dius «hosti, ¿cómo puede ser? Pero si vengo ahora de… de… comprar… productos. Y me la han pasado». Sempre són educats: «A lo mejor es problema de la línea. ¿Tiene otra?». «Sí, sí». «Es que ésta es del párquing…». «Pásela igual, porque si da pelas, nos forramos usted y yo». I ell: «Como usted diga, señor». I passa la targeta del Saba, perquè jo no estic en números vermells, sinó morats!

Aleshores vas a treure quartos al caixer automàtic, i a la pantalla t’hi apareix el senyor Vilarasau, president de La Caixa, fent-te botifarres, amb carinyo, i cantant: «dónde está su saldo, matarile rile rile, dónde está su saldo, matarile rile ron, ¡chimpón!». Des d’aquí una abraçada a tots els directius de La Caixa.

A mi em fa molta ràbia quan el caixer diu: «Operació no realitzada. Quantitat sol·licitada excedida». Perdó, però d’excedida res: és exactament la quantitat que necessitava! Ni un duro més. I a sobre, la màquina després et pregunta: «Desitja realitzar alguna altra operació?». Sí, la de l’apèndix! Opera’m, opera’m! És terrible! Jo sí que ho desitjo, però ara no podré fer cap operació més: ni agafar el taxi, ni anar a sopar, ni anar de copes, ni anar a la Casita Blanca…

Per no parlar de quan el caixer s’empassa la targeta i no to la torna. Quina ràbia que fa! Que no te’n recordes del número! «Hosti, quin número, a veure… L’any que va guanyar el Barça la lliga… Hosti, no me’n recordo!». I al cap de tres: nyica! Te la… Te la… Buscava un sinònim per no dir «te la xupa». A veure si no podré fer servir el verb xupar? Tots xupem. És igual, el cas és que és una xupada… és una absorció diferent. Perquè ja l’has vist prou! Dius «hosti, i la meva targeta?». Truques al d’emergència i et surt: «Sí? La Caixa, digui’m?». Dius: «Que me l’acaba de xupar!». I el tio: «Enhorabona, enhorabona! Vol alguna cosa més?». «No, la targeta!». «Ah, doncs, això haurà de passar demà per l’oficina». Dius: «Si ja hi sóc, a l’oficina! Si no em torna la targeta em quedo a dormir amb aquest senyor que hi ha aquí!». I el tio «¡déjame en paz, hombre!». I tu «no, ¡es que me la han chupado!». «Venga, hombre, quiere Don Simón?». Es crea un vincle, allà… Quins nuclis de convivència mes xulos, als caixers. O la gent acollonida que entra al caixer i es tanquen. Posen el caixer contra la porta. Tu estàs fora mirant i dius «a mi, que m’ha vist cara de delinqüent, aquest tio, o què?». I si t’hi aproximes: «Hi sóc jo, eh!». Dius: «Només estava mirant la propaganda de les entrades, home!». Vivim amb una por que ens atraquin!

L’únic que em consola d’anar al caixer i que no em doni quartos és que puc jugar una estona amb la tele de circuit intern. Quina gràcia que fa! La gent el que fa és buscar la càmera i fer ganyotes i gestos obscens. Una cosa: això es va gravant, eh! Ho fan perquè juguis. T’ho cobren, perquè t’ho cobren tot, però ho fan perquè juguis. Així és com va descobrir Jaime Bores el món de la televisió. I així li ha anat! Potser sortiràs del caixer sense un duro, però qui sap si et podràs convertir en una nova estrella televisiva.