Emès el 1-11-00
Els balcons
Avui m’agradaria parlar de l’apassionant món del balcó. El balcó, no sé si heu reflexionat mai —avui, com que era festa, jo passejava per Barcelona i anava mirant els balcons; poca feina, també—, el balcó és un racó de la casa que abans servia per veure passejar la gent del carrer, i ara serveix d’armari traster. Si t’hi fixes, al balcó hi entaforem de tot: les bombones de butà, l’escala d’alumini, les cadires d’anar a la platja, el matalàs inflable, la bicicleta estàtica —que es diu així perquè és com està sempre: estàtica, de no fer-la servir—. Jo tinc una bici a casa. Diu: «La fas servir?». Diu «no, però la tinc a casa». «Ah, bueno!». El Nus en té tres, només et diré això. Ha fet un equip. Ara el patrocina l’ONCE. A ell, la seva dona i la seva xiqueta.
Ara als balcons s’hi veuen moltes antenes parabòliques. Si no en tens, quedes fatal. Els veïns pensen: «Només veu La Primera, ves quina cosa!». Jo tenia un amic que no tenia peles, i es va fer una antena pirata amb quatre plàstics, dues fustes i un tros de suro. Un artilugi tipus McGiver. Dic: «I quines cadenes veus?». Diu: «La Cadena els Tigres».
Hi ha gent que es nega a admetre que té balcó. Diuen: «Jo tinc terrassa a casa: un pis amb terrassa». El Fajardo era d’aquests. Com que era vingut a més… Convidava a sopar els col·legues a la terrassa de casa seva: «veniu, que soparem a la terrassa!», i arribaves allà i només tenia un balcó de dos metres quadrats. Era tan petit, que en lloc d’una taula amb cadires, hi posava una galleda cap per avall i dues totxanes per poder seure. Un dia hi vam anar deu i li vaig dir: «Com ho fem, Fajardo?». «Cony, per torns!». Si volíem sopar tots, havíem de sortir al balcó d’un en un, en torns de deu minuts cadascun. Un fred, un mal al cul, saps allò que se’t clava la rajola al cul? I bueno, així va anar. I li vaig «Xato, fes-t’ho mirar, això!». «No, no, si s’hi està molt bé, aquí… Refresca!». Clar, sí…
N’hi ha que tota la vida han volgut tenir un jardí i omplen el balcó de plantes, però excessivament. Aquelles jardineres allargades on sempre acabes cultivant males herbes. No sé què passa, però si hi ha un jove a casa, sempre hi ha algo que dius: «Què és això, nen?». «Camamil·la…». Jo tenia un veí que no tenia plantes, tenia els «jardines colgantes de Babilonia». Li agradava, li agradava. Hi posava Algesal cada dia. Clar, aquelles plantes refetotes! I només creixien. Vivia en un setè pis, i les plantes li arribaven al carrer. Li dèiem el Tarzan, perquè quan s’espatllava l’ascensor, pujava a casa emparrant-se pels geranis. Es va comprar la mona i tot. I la seva dona amb faldilleta: «Jane, Jane, yo llegar. Cenar!». Es va tornar boig de les plantes.
Hi ha gent que vol ampliar el menjador de casa, i tanca el balcó amb una galeria. En canvi, n’hi ha d’altres de raros. Jo coneixia un paio que va fer al revés. Volia ampliar el balcó, i va descapotar el menjador, amb una serra de calar. Me’n recordo que anàvem a veure el futbol a casa seva perquè semblava que fossis al camp, a la intempèrie. Com que estaves a l’aire lliure… El dia del Barça-Madrid, el president de l’escala li va tancar el menjador per llançament d’objectes. Però era guapo.
Un element imprescindible en els balcons és el toldo. Normalment són de color verd per fora i estampats de flors horribles per dins, decorades per un home que no hi toca: «Posa-li flors, posa-li flors!». Al de la fàbrica se li’n va la bola, perquè com no l’ha de tenir ell… Que dius «La perfección toldera»? No, la «perfección hortera»!
I com costa de plegar un toldo! Heu reflexionat sobre això? T’has d’estar dues hores girant aquella vara de ferro, que sembla que ballis la Macarena. Que tothom s’escaqueja a casa: «Nen, el toldo!». Sempre surt el pringat i se t’acaben fotent uns bravos que sembles el Popeye! «Ja estic, mama!». «S’ha de baixar l’àvia a baix». «Porta!». Un dia, un amic meu es va engrescar tant, que després de recollir el toldo, va seguir enrotllant, enrotllant, fins que va enroscar tota la façana de l’edifici. Els veïns: «Txeee!!! Què passa?». «A cagar, a cagar!». Es va tornar boig, com aquells que vénen del Vietnam. Miraves des del carrer Lepanto, me’n recordo com si fos ara, i semblava la Trece, Rue del Percebe. Veies tots els veïns: el lladre, el sastre, el morós de l’àtic, un vestit de lagarterana… Ara és a Sant Boi.
A moltes cases, el balcó és el lloc on s’estén la roba. Amb aquells filferros lligats a la barana, forradets de plàstic, que els fabriquen malament i als dos dies es posen lletjos. Es rovella, tot això. Jo coneixia un paio que no tenia prou espai per posar cordes de costat a costat. El que va fer —era molt imaginatiu, massa— és lligar un estel a la barana, i estenia la roba al fil. Fins que un dia el nen, claca!, va tallar l’estel. Els calçotets li van anar a parar a la Torre de Collserola. Per recuperar els llençols, va haver de llogar els de Catalunya des de l’aire. Tota la roba d’aquest home sobrevolant Barcelona, però era bonic, també. Era com una campanya de l’Ajuntament: «Barcelona, roba neta».
Les baranes dels balcons són perilloses. Jo tenia un amic a classe que li dèiem el Gàrgola, perquè un dia va ficar el cap entre els barrots de la barana del balcó, i ja no el va poder treure mai més. I viu allà. Ara ja és un senyor gran. Passes pel carrer Monterols de Reus, i encara el veus allà. «Gargo!». «Què passa?». «Mira doncs, aquí…». Va tirant aigüeta amb la boqueta. Es distreu. Viu allà, és el Gargo.
Hi ha balcons que només serveixen per sortir a celebrar les victòries. Esperem que al de l’Ajuntament de Barcelona i al de la Generalitat no els hagin d’acabar posant uns estenedors.