Emès el 6-4-00

Les cartes al director

Aquests dies he descobert al diari una nova polèmica d’aquestes que surten a les cartes al director. Un senyor es preguntava per què la samarreta imperi no té mànigues, si la seva funció es escalfar? Aquell home pensava: «Cony, vaig a fer una carta al director que això no pot ser!». La gent vol merder. Que la dona li deu dir: «Tu menys escriure cartes als diaris, i més funcionar. Que això que tens aquí al mig també té una funció, eh!».

No hi ha res pitjor, per cert, que aquells homes deixats, sovint dedicats a l’apassionant món de la vigilància de pàrquing, que van amb la camisa oberta i la samarreta imperi a sota, antiga samarreta blanca, actualment ja color una mica caca d’oca, marronosa i tacada. Que quan veus aquella samarreta imperi, penses [tapant-se el nas]: «Buuuf, El Imperio Contraataca!».

A les cartes dels diaris, que és el tema que ens ocupa, també hi vaig llegir una polèmica —aquesta va ser molt sonada— sobre quina és la millor manera de col·locar el paper de vàter. Dies i dies, i Nits dels Ignorants, i no hi va haver pregunta parlamentària perquè no hi havia sessió aquell dia. El debat era si el penges amb l’extrem penjant pel davant, o amb l’extrem penjant pel darrere. Amb la gent que es mor de gana al món, els problemes que hi ha al món, i nosaltres «a veure cap on posem el paper». I la gent: «Tota la vida s’ha fet així! Ves per què ho han de fer així, ara!». Un merder, un debat… Jo el que vaig veure una vegada —no té res a veure, o potser sí— és una senyora caminant pel carrer amb una tirallonga de paper de vàter penjant de la faldilla! Vaig pensar: «Deu ser una majorette retirada». I tot el carrer Balmes mirant: «Hosti, mira aquella dona!». La veies de dos hores lluny. Potser és perquè no es perdés: «Mira, ja arriba la mama, ja arriba la mama!». I l’endemà ja va sortir amb un rotllo de cuina. Devia sortir amb presses, i anava pel món com el gosset de Scottex.

A mi, el que m’emprenya és quan vas a un bar i no n’hi ha, de paper. Quin moment! És similar a la mort. Diuen que quan et mores et passa la teva vida en fraccions de segon. Jo quan estic allí i dius: «Va, ara sí…». I fas «claclaclaclacla». i veus aquell rotllo sense paper… Dius «noooo!». Què fas, què fas? Jo he arribat a desfer el rotllo, que si el mulles i l’aixafes perd la rigidesa inicial, cosa que agraeix tu cerito sexual. O si no, doncs t’ho apuges tot sense contacte i vas caminant a poc a poc. Que vas a la barra i li dius fluixet al senyor: «Escolti, que no queda paper higiènic». I l’home, cridant: «¡¡¡María, sácale papel de váter pal Buenafuente!!!». I tothom mirant.

També hi ha hagut moltes cartes al director amb el tema: com es pengen els quadres? Amb dos claus o amb un de sol al mig? És una pregunta que em faig sovint, sobretot veient els que ja he penjat a casa meva. Que sembla el museu Dalí, tot torçat. Fins i tot la tele s’ha posat així en solidaritat amb els quadres. El Dalí deia: ho farem modern, i ho torçava tot. Doncs jo, també.

Recordo que un senyor deia: «Per penjar un quadre, millor només un clau, perquè amb dos forades massa la paret». Això a les cartes al director. I jo pensava: i què? Si els forats queden darrere el quadre! On els fa, els forats? Un sobre la nevera i l’altre al costat de la tele? Com si n’hi ha quaranta-dos, és igual! Vol penjar un quadre o fer la continuació del túnel de Vallvidrera? Oh, és molt important, això! Així quan et canvies de pis no has de polar massilla. Hi ha gent preocupada per això.

A mi em preocupa pensar que hi ha un exèrcit de catalans reivindicatius, amants de la polèmica. Els típics torracollons, amb perdó, que tots coneixem. Gent que els cedeixes el pas, i et diuen: «Cedir el pas és una qüestió d’educació o una convenció social masclista?». «Què en pensa, vostè?». «Perdoni?». «Sí, què en pensa?». No, és per no veure’l més!

O que se’n van al bar, demanen un tallat, i salten: «Eh, eh, perquè em posa el tallat en vas de vidre, i no en tassa, com el cafè? Tinc dret a una tassa! Volem una tassa, volem una tassa! Sóc del Col·lectiu de Tasses de Catalunya (CTC). Jo tinc drets, com a català! Volem tasses, volem tasses!». I posen pancartes, i tallen la Diagonal: «Volem tasses catalanes, volem tasses catalanes!». I ha de venir la policia nacional a donar cops de porra: «¿Catalán, quieres una taza? ¡Pues toma dos tazas, catalán!». Pam i pam! Que sempre ho acaben igual, ells. El Governador Civil demanant disculpes i l’Aznar: «Quiero prometer y prometo…». Un merder! Per una tassa! Fixa’t una tassa com pot complicar un país.

Als que no els agrada gens discutir és a la gent de Convergència: els pregunten per la investidura de l’Aznar, i ells: «Sí, home, sí». El Pujol ja ho té, això. És de dir que sí, aquest home. A casa seva se n’aprofitaven els seus fills, els brivalls: «Papa, papa, compra’m l’Scalèxtric!». I ell «sííí». Però en comptes de fer el circuit aquell amb forma de vuit, els feia fer una autopista de peatge. I els va posar un peatge. Cada cop que passaves per la chicane, cinc duros. I ja de grans es van comprar un xalet. Clar, tants anys…

Una de les discussions de més profunditat, però, i això és cert, us ho juro que és cert, que he llegit als diaris és sobre si els gats catalans fan «miau» o fan «mèu». Ho he llegit i he pensat: «Ara sí que m’heu ben fotut». Suposo que depèn: si és un gat del Partit Popular, quan diu «mèu», li apareix un «miau» subtitulat. Com que és bilingüe…