Emès el 15-11-00

Els ascensors

(monòleg del Paco)

Quantes vegades he pujat a un ascensor amb un desconegut i he pensat: «I si és un delinqüent?».

Digueu-me cagat, però jo mai pujo tranquil a un ascensor. I menys encara si són d’aquells antics, de fusta, que xirrien pertot arreu. Cada sorollet durant el viatge és un cague. Et fas un tip de patir. Els propietaris et diuen: «Fa soroll perquè és de fusta». I penses: «Cony, com un taüt!». Només falta que estigui acoltxadet per dins i hi hagi una inscripció a la porta que hi digui: «Aquí reposa la calavera d’un que anava al cinquè primera».

A més a més, els ascensors antics són petiiiiiits. Abans d’entrar t’has d’untar el cos amb vaselina, sinó no hi ha manera. Bueno, i per sortir no vegis. Com que tenen aquelles portes que s’obren cap endins… primer has de treure mig cos, després l’altre mig… Has de ser el Houdini per sortir d’allà dins! I si tens crios petits, encara és pitjor. Fiques el cotxet del nen i ja no hi cap ningú més. Un amic meu, el Seara, ficava el nen amb el cotxet a l’ascensor, premia el botó, i pujava corrent per les escales. Lo fotut és que si arribava tard, li picaven i tornava a baixar. I el nen, vinga a fer viatges. Un cop va ficar el crio a l’ascensor, i quan el va treure s’estava afaitant i tenia nòvia.

El cas totalment contrari són els ascensors dels hospitals. Són enormes! Pots fer-hi fúting durant el trajecte. Ja els fan grans perquè hi càpiguen les camilles. Ara: que desagradable és fer un viatge amb un paio estirat en una camilla! Sobretot si porta una etiqueta al dit gros del peu. Com si fos un moble de l’IKEA: «Metro ochenta, por setenta y cinco». Que dius: «Mira, m’hi cap al rebedor».

El que tenen els ascensors dels hospitals és que són lentíssims. Puges al primer pis amb un principi d’úlcera i surts al tercer amb un final de perforació d’estómac, del temps que ha passat.

Els que van ràpids són els ascensors de les empreses. Clar, perquè els treballadors no perdin el temps entre pis i pis. El problema és la frenada. Una vegada vaig pujar en un ascensor que, de la inèrcia, se’t ficaven els calçotets dins del cul. Ara: el més guapo és l’arrencada. Notes aquelles pessigolles a l’estómac. Hi ha gent que es mareja. A un amic meu li passava: arribava a la feina marejat com una sopa. I el jefe: «Què Méndez? Del pis 42?». Diu [veu de borratxo]: «No, del Licor 43».

Els botons per cridar els ascensors no els he entès mai. Sobretot aquells que n’hi ha un que puja i un que baixa. [Al públic:] Vosaltres sabeu quin s’ha d’apretar? No saps si vol dir que vols pujar tu, que vols que baixi l’ascensor… Al final acabes picant els dos. I clar, l’ascensor va de cul, no sap què fer. Sembla el Chiquito [irritant el Chiquito]: «No puiiido, no puiiido…».

A mi, dels ascensors sempre fascinat aquell botó que és un pany de clau, per baixar al pàrquing. Que només la tenen els veïns. Un amic meu, el Quesada, es va equivocar i va ficar la clau de la taquilla del gimnàs. Quan es van obrir les portes, estava dins d’una sauna plena de tios. Quan li va explicar a la seva dona, li va desaparèixer la clau. Això sí: la dona del Quesada es passava el dia fotuda a l’ascensor.