Emès el 17-4-00

Els culés

El Barça influeix molt en la vida quotidiana. Molt. Quantes nits de dissabte han acabat malament per culpa d’una derrota del Barça? «Xato, que anem a sopar fora?». «Deixa’m estar, a mi!». Hi ha gent que els canvia la cara. «Però és que és el nostre aniversari…». «Calla, madridista!».

Clar, per això Catalunya és el país del món amb menys natalitat. Perquè només hem guanyat una Copa d’Europa! Si n’haguéssim guanyat més, no hi cabríem. Tothom amb l’alegria: «Ole, ole!».

En els últims anys s’ha parlat molt sobre la davallada de la identitat barcelonista, i que el futbol s’ha comercialitzat massa, i que on anirem a parar. En anglès, «where we go to stop». Ho dic per si ens mira algú del Chelsea. «Hey, Chelsea, how… how… Good night!».

Però encara en queden molts, d’aquells que ho viuen. Aquells que quan hi ha Barça a la tele no volen saber res més: «Calleu tothom, deixeu-me a mi, avui és el meu dia!». Es posen les pantufles del Barça, els gots del Barça, el licor del Barça —que per cert, molt bo no és—, la bufanda del Barça, i per si tot va bé, ja tenen preparats els preservatius del Barça.

Jo en conec un que tenia mala sort, pobre tio. Era del Barça i tenia un gos antifutbol. Es fotia nerviós. No sé de quina marca era el gos, però era antifutbol. Posaven el partit, i només de sentir el Pere Escobar ja grunyia. Una mala folla, aquell gos! Tothom en aquella casa posant el Pere Escobar fluixet. El gos es posava d’esquena a la tele i de cara a l’amo, que havia d’inclinar-se per veure la tele. I quan hi havia gol, si l’amo s’exaltava, el gos l’atacava. Una tensió, en aquell menjador! El gos era una mica cabronet. El tio s’havia de reprimir. Marcaven, i feia «gl!», amb la boca tancada, dissimulant, perquè no el mossegués el gos. El seu gos! Jo li vaig dir: «Per què no el feu fora?». «No, perquè no podem, perquè té fitxa d’estranger».

I els que s’exalten i parlen amb els jugadors, com si els sentissin? «Què fas, home, què fas? No veus que ja te la pugen pel mig? Doncs obre’t!». Lleig. Que te l’imagines a la nit, dient-li el mateix a la dona.

Molts d’aquests, de nerviosos que estan, no saps si van a favor o en contra. Comença el partit, centren i fan la típica passada enrere, i diuen: «Malament! Ja reculen!», «A la defensiva, a la defensiva, capullos!». Marquen gol? Eufòrics: «Sí senyor, així es juga a futbol, que diguin el que vulguin, però el Van Gaal és el millor entrenador del món, tu! Aquí si no tens mà dura, se’t pugen a les barbes». Però si marquen els altres: «Va home va! Això no és futbol ni és res! Tot és culpa del mat educat aquest del Van Gaal! Dropos!». Arriben a l’insult.

Jo, els que no aguanto, són els que tiren coets. Digue’m tiquismiquis, però no puc. I quan marca el Madrid, una ràbiaaa! Mira, això em posa dels nervis. Sempre penso que si un dia peta la petroquímica de Tarragona, direm: «Hosti, aquest got ha d’haver estat guapo, eh?». Dius: «Gol del Barça!». No hi ha província, però que bé que ens hem quedat! Llavors, tots a l’altre món felicitant-nos: «Eh, felicitats!». Pels núvols Sant Miguel, per allà també, San Mamés, «¡ahí va, la hostia!».

I després hi ha els que van al camp, que és tot un ritual. Sobretot als camps petits. Que bonics, que tradicionals, que xulos els camps petits, on encara es manté la tradició del carajillet i la Faria, i sempre hi van els mateixos cinquanta, que saps que et tocarà la rifa del pernil un de cada cinquanta dies. És el típic tio que ja ho ha vist tot del futbol, que ja ni xerra…

Al camp del Barça és diferent. Arribes, i sembla que el jugador siguis tu, perquè de cop et ve un munt de gent, però no és la premsa: és la revenda. Si aconsegueixes arribar a les taquilles ja t’haurien de deixar entrar gratis, de l’esforç que has d’haver fet. I després diuen: «La revenda? No existeix». Nooo. Són psicofonies. Són esperits errants: «¿Quiere una entrada, quiere una entrada? Diez mil pelas».

Carajillo ja no n’hi ha, perquè no serveixen alcohol. Això sí, puros no en falten. Encara queda alguna Señorita, que són aquells torts i forts de sabor, que es coneix que el tio que els va fer en fumava massa, i així li van sortir. Després li van encarregar un tobogan, i va fer el Dragon Khan.

Aquells puros, que fan aquella fumada, que el del costat diu: «Perdoni, vostè s’empassa el fum del puro?». Diu: «No, jo no». «Doncs jo si!». «Mariconades! Calla, agafa un puro!». I tu: «No puc, no puc fumar!», Clar, només veu el fum del puro del costat. Una localitat amb mala sort, també. I una mica gafe, perquè un dia no va venir el tio del puro, i va fer boira.

Anar al camp és bonic, perquè posen l’himne i t’entra una cosa, i la gent el canta. N’hi ha que es posen vermells de cantar! No els Boixos Nois, sinó els Bojos Senyors Grans. Aquell tio amb Señorita i tot, tossint i ofegant-se, però cantant l’himne. «És igual, que li petarà la jugular, senyor!». «Deixa’m estar, que porto els colors a dins, collons!». Ara bé, n’hi ha que només mouen els llavis. Són com un Teleñeco. I tots els hem vist. Ah, lladres! Fan playback, de vergonya que tenen! I mira que és fàcil, perquè la lletra surt escrita a les pantalles! El Camp Nou és el karaoke més gran del món! Doncs encara hi ha gent que s’equivoca! Un dia, el Gallardo es va quedar enganxat al «tots units fent forca, tots units fent força.», fins que li van dir: «Escolti, si tanta força vol fer, vagi al lavabo!».

Bromes a banda: això és el que s’ha de fer demà, tots units fent forca. Si després hem d’anar al lavabo ja no és cosa nostra. Potser no servirà de res, però s’ha de provar. Perquè el no ja el tenim. I a més, fan falta més catalans, i demà seria una bona nit per engendrar-los.