Emès el 21-9-99

Els renoms dels reis

Acabo d’arribar escoltant la ràdio, i estaven dient això: «La lleva el Kili, Kili continúa por el carril, atención al Piojo, Kili con el Piojo, el Piojo con el Nene… fuera!». Clar, no sabia si estava escoltant radioaficionats parlant en clau, o consells de salut infantil per prevenir els polls, o què. I resulta que era futbol. Ara ja no es diuen els jugadors pel nom: tots tenen un renom. El Piojo López, el Mono Montoya, el Lesionado Amunike… Tots amb renom. Abans, els que portaven renoms eren els reis. I jo sempre m’he preguntat qui els posava. En general, eren renoms grandiloqüents: Pere el Gran —que dius «hosti, devia ser un tio…»—, Jaume el Conqueridor, que es veu que feia honor al seu renom en tots els sentits. Jo pensava que se’ls posaven ells, però vaig canviar d’opinió quan vaig conèixer la figura de Ramon Berenguer el Fratricida, que dius home, aquest tio podia ser un cabronet parlant clar, però tant… Jo crec que qui els posava els renoms era un catxondo. Era un tio que passava per allà i deia «mira, el Fratricida!», i se n’anava. I tothom [fent l’ona]: «el Fratricida, el Fratricida!».

Molts reis es deien Alfons, com l’Arús: Alfons el Magnànim, que en realitat tenia molt mala llet i li deien magnànim per no fer-lo emprenyar. O Alfons el Cast, que parlava amb veu de pito. Ara, jo preferiria que em recordessin com el Magnànim que no pas com el Cast, ja us ho dic ara. És com el rei actual, que també li va millor «Magnànim». I encara hi havia un altre Alfons, que era el Savi. Era d’aquells que ho saben tot. M’imagino els tres Alfonsos junts, i el Cast dient: «Heu vist quina tia? Jo, si fos d’una altra manera, me la feia petar ja». I el Magnànim: «Jo trenta vegades seguides, perquè ella fos més feliç. I el savi: «Sabia que diríeu això».

Un altre cas curiós és Guifré el Pilós, que era, per fer-nos una idea, com el Cándido Méndez. És fort que el tio que va fundar Catalunya se l’hagi de recordar per lo melenut i deixat que era. I perquè era noble, que si no ho arriba a ser, li dirien Guifré el Pelut, o Guifré el Guino, directament.

Un altre exemple: Pere el Cerimoniós. En aquella època, tothom era cerimoniós, que per saludar es treien el barret i feien unes reverències que semblaven l’anunci d’Amena. Doncs perquè a un tio li diguessin «el Cerimoniós», havia de ser un espectacle. La gent evitava saludar-lo perquè no tornés el saludo: «Hosti, que ve el Cerimoniós!». Li deies «bon dia» i et feia com aquell basc de la boda de l’Urdangarín durant tres quarts d’hora, continuava amb un break dance i acabava abraçat a tu i fent-te petons amb llengua.

I ja sabeu qui era el principal enemic de Pere el Cerimoniós, no? Plinio el Breve. No es podien veure. Es veu que no hi havia química.

Qui no sé com quedarà per la posteritat és el Van Gaal, però segur que com Van Gaal l’Humà, no. I Jordi Pujol? Segur que no es dirà Pujol el Breu, precisament. Pujol l’alpinista, potser, per lo de l’Aneto.

I el Maragall? Maragall l’Olímpic? No: Pasqual el Comensal. Pels sopars aquests que fa.

El que veig clarament és el nom d’un carrer de Marbella, d’aquí a cent anys: carrer de Jesús Gil el Prescindible. Apuntem-ho. Si vivim d’aquí a cent anys, segur que ho recordarem.