Emès el 1-5-00

Els histèrics

Aquest cap de setmana ha actuat a Barcelona Ricky Martin, el de «Livin’ la vida loca», que és el que canten cada dia els del Gran Hermano: «Livin’ la gran vidorra». Deu paios tancats en una casa que l’únic que fan és barallar-se. Home, els apòstols eren sants i també es traïen entre ells. Doncs calcula. Un d’ells acaba crucificat segur.

Tornant al concert de Ricky Martin, coincidirem que és més fàcil trobar-hi fans histèriques que brocanters ambulants. A mi em costa entendre les reaccions d’histèria des d’una mentalitat teòricament adulta i formada com la meva. Jo només em poso així quan acabo de fer la declaració de la renda. Que també surto de la delegació d’Hisenda i dic: «Por arriba, por abajo…». I l’inspector diu: «Qué hace?». Dic: «Cony, describir mi cuerpo, porque me han pegado un golpe de pala y voy encetado de todos lados». Diu: «Usted es humorista». Dic: «Sí, y usted, inspector». «Bueno, bueno, apártese que esto no puede ser». «Vale, vale, si yo quiero hacer un concierto de Andreu delante de la delegación de Hacienda, ¿quién me lo puede prohibir a mí?». I el paio: «Este tío de la tele está loco». Bueno, sí, vale, i no sóc l’únic, que se senten uns crits per les cases… Tinc uns veïns que crec que fan la declaració de la renda cada nit, a tenor de com està reaccionant sonorament el pis de dalt. Des d’aquí, xatos, felicitats i enhorabona. I truqueu a algun programa de televisió, perquè això ho ha de veure la humanitat i no ho podeu deixar només per a alguns veïns, vale?

Sense anar més lluny, un tio que acabava de fer la declaració de la renda a Sevilla mira la que va armar l’altre dia en una de les processons de Setmana Santa: empentes, gent trepitjada, ferits… La policia investigant: «¿Qué ha pazao, qué ha pazao?». I un des de terra: «¿Qué ha pazao? ¡Tó dió ha pazao! ¡Por ensima mío!».

És que, en general, estem tots bastant histèrics, eh? I en el món de l’esport, encara més. I sobretot, sobretot, en el món de l’hoquei patins, que desperta passions. Que malament va encaixar ahir el públic de Porto la derrota enfront el Barça, que es va proclamar Campió d’Europa. A veure, molt contents, no estaven. No s’havien vist portuguesos tan emprenyats des que Magallanes va embarrancar el vaixell per culpa d’una brúixola defectuosa que s’havia comprat a Andorra. Que a l’imperi lusità es van posar com motos.

Al futbol posar-se histèric també és típic. Jo he vist reaccions brutals de senyors amb una edat, amb fills, amb peluquín, i amb targeta de client d’El Corte Inglés. Donant bots, cridant i abraçant-se amb el senyor del costat. Hi ha tios que han descobert la seva sexualitat, perquè en un gol s’han abraçat a un tiarro, i després han aprofitat qualsevol córner per abraçar-s’hi. I… «què fas aquesta nit?». A lo trunyo.

També hi ha reaccions d’histèria a les comunions. Ho he llegit al diari: «Quatre ferits de bala a Còrdova en una baralla familiar durant una comunió». La típica baralla de comunió: al meu fill només li dono hòsties jo, etc, etc… A la meva comunió, més que baralla, quan vaig entrar a l’Església vestit d’aquella manera, que ja vaig detallar i no ho tornaré a fer, hi va haver reaccions de pànic entre els assistents. I ho entenc. El capellà va dir: «Jo em nego a donar-li l’hòstia!». Per un codi estètic, va dir. I jo, pobret, no entenia res: «És que m’ha vestit la meva mama…». «Que vingui la teva mama!». L’església parada, un follón… Ja us ho explicaré un altre dia.

I els nens no se’n salven, de tenir reaccions histèriques. Com que ho veuen de la gent gran, la canalleta… Es veu que han retirat del mercat uns cromos dels Pokémon —molt bonic el món Pokémon, expliqueu-ho als pares que tenen nens—, i hi ha nens amb crisis d’estrès, buscant els cromos. «Hosti, hosti!». «Nen, has d’anar al col·le!». «No, que em falta el Pikatxu!». Van amb el telèfon mòbil, com un corredor de borsa: «Compra cromos, compra cromos! Compra el Pikatxu al preu que estigui!». I l’altre nen a l’altre cotxe: «És que el Pikatxu va molt alt…». «Compra’l!!!». Fins i tot, i això és cert, pel tema dels cromos de Pokémon hi ha hagut baralles de nens amb navalles! Ha sortit a la premsa, no m’ho invento. Bueno, baralletes amb navalletes. Eren així de petites [fent el gest d’obrir la faca, però amb la punta dels dits, com si fos diminuta]. No us imagineu el Curro Jiménez, ara… Però era un nen que potser amb un tallaungles ja amenaça, eh! Que un tallaungles fot por, eh! «¡Que te la corto!». I han hagut d’intervenir els clics urbanos i els clics sanitaris: «¡Que viene la policía!». Els clics van poder desfer la baralla.

Quan jo era petit, no ens barallàvem pas els fans de la Pipi Calzaslargas. Com en podíem estar enamorats, de la Pipi? Els que van fer la sèrie ja van pensar un model de dona que guapa no era. «Que t’agrada la Pipi, fill meu?», em deien. «No, em fa por, a mi!». «Ai, fill meu, t’haurem de portar al doctor Corbella», perquè en aquella època ja hi havia doctor Corbella. La Pipi tenia un cavall que es deia Pequeño Tío, el mono Señor Nelson i un pare pirata amb un lloro. I el guionista esnifava cola tot el dia, perquè si no, no s’entén. L’altre dia li vaig demanar a una bona amiga si es podia posar una mitja verda i l’altra taronja. Una fantasia sexual que tinc de fa temps. Em va fotre d’hòsties i va marxar, però és igual. Com deu ser la Pipi, ara? La típica nòrdica grassa que et pots trobar a Lloret, dient «I am Pipi!», i el cambrer: «¿Pipi? Al fondo a la derecha, ¡hombre!».