La ineluctable era del tres

per Argemí Granells.
Professor de Semiòtica i ballarí. Autor del polèmic assaig «El llac dels signes».

Fa unes setmanes, el meu amic de l’ànima, el professor Herbert i alguna cosa més —tinc mala memòria pels cognoms—, va convidar-me a inaugurar un cicle de conferències a la prestigiosa facultat de filosofia de Rijksvaden sobre «La decadència del número dos al món occidental». Naturalment, vaig declinar la invitació. Em semblava un tema apassionant, però massa obvi. És a l’Orient on des de sempre s’ha venerat el dos, o sigui la bipolarització, el joc de contraris, el yin i el yang, el masculí i el femení, el cor i les vísceres. En canvi, l’inconscient col·lectiu occidental sent una atàvica fascinació envers el número tres. Per a Salvatore Bava, això és culpa de la religió catòlica: «D’entrada, Déu ja són tres: Pare, Fill i Esperit Sant. Però és que, tot seguit, els primers éssers vius sobre la terra són Adam, Eva i una serp: també tres. Quan neix Jesús, els primers vips que el visiten són tres reis; quan el crucifiquen, hi ha tres creus. I ressuscita al tercer dia. I fixeu-vos que el número de la Bèstia és el resultat de multiplicar per dos el 333, o sigui tres vegades tres». És cert que Salvatore Bava va acabar els seus dies en un manicomi, cridant que un número tres gegant amb mostatxo pretenia sodomitzar-lo, però això és del tot irrellevant.

En el terreny estrictament artístic, resulta inqüestionable que el tres té més acceptació social que el dos. Nurie Sassoon, una de les màximes autoritats en l’estudi del setè art, escrivia fa poc a Cahiers: «Casualitat o no, El Padrino de Coppola, que té tres parts, ha obtingut més ressò mundial que El crac de Garci, que només en té dues». En el terreny literari passa una cosa semblant. És improbable que la crítica i el públic respectin un autor viu que no hagi escrit, o almenys no hagi declarat a la premsa, que té pensat d’escriure una trilogia.

I és aquí on volia anar a parar: els autors del llibre que teniu a les mans, a l’haver publicat dos llibres abans, estaven condemnats a publicar-ne un tercer. Estic segur que ells no volien, però el numero tres és així, magnètic, t’atreu ineluctablement i no pares fins que hi arribes. Un exemple molt clar és el meu cas: en aquests moments estic a punt d’acabar d’escriure aquest epíleg, que és el segon text que m’encarrega en poc temps l’Andreu i alguna cosa més —tinc mala memòria pels cognoms—. Doncs bé: ja tinc ganes que me n’encarregui un tercer. I què collons: si me n’encarrega un quart pagant-me la mateixa pasta no li diré pas que no. De fet, ara que hi penso, el numero tres està molt sobrevalorat. Tothom sap que els tres mosqueters eren quatre, realment. En fi: parlem-ne.