Emès el 23-2-00

Aprendre idiomes

Els idiomes s’han de començar a aprendre de petit. Això em recorda l’època d’escola. Quan coneixies un nen estranger i el primer que li ensenyaves eren paraulotes. Li deies: «Vés a aquella nena i digue-li: Hola, caraculo». No ho fèieu això? De fet, encara ara, tot i ser gran, quan veus un diccionari Català-Hongarès, Hongarès-Català, el primer que mires, quan no et veu ningú, és com es diu «merda». Fa una gràcia… Hi ha una tendència natural a buscar les paraulotes als diccionaris. Com a primera entrada en el món dels idiomes.

També diuen que la millor manera d’aprendre una llengua és practicant-la. Com a mostra, els lligons d’estrangeres en època d’estiu. Jo en coneixia un que sabia dir, en set idiomes: «Si vols t’ensenyo el meu apartament». En set, eh! I si li deien que sí, ja no sabia què fer. Jo només deia «come on!», i vinga, i després ja no calia parlar. Hi ha moments en què no cal parlar, eh, Nus?

Espanya és l’únic país del món que parla als seus estrangers a poc a poc i cridant. Us hi heu fixat? [cridant]: «Ai-xò és u-na tau-la! A-quí se co-meee!». Que l’altre deu pensar: «Sóc es-tran-ger no gi-li-po-lles». Quan vas a França, els francesos no et diuen [cridant]: «Lu-lú c’est moi». Al contrari, t’ho diuen normal. Ara no parlaré francès així, ràpid, perquè m’entengueu. I tu dius: «És que sóc català!». I continuen parlant francès. Dius: «Eh, monsieur, monsieur, monsieur, que sóc català, Barcelona!». I canten, perquè ho entenguis menys. Si ho entens bé, i si no: busca’t «la vie». En canvi, quan vénen ells aquí, no. «Monsieur, monsieur…», i tu «ah, no parlo francès», i ells [amb cara de fàstic]: «Ajjj!». Jo sóc d’una localitat costanera i això passa. Ei, nens, Comunitat Econòmica, euros… Sí som tots iguals. Només cal veure un holandès, és igual que nosaltres!

Les tres excuses més utilitzades per la gent que no sap anglès són:

1) Si vols aprendre anglès has d’anar un any a Anglaterra. I jo clar, no m’ho puc permetre i per això no estudio. Dius: «Clar».

2) A Nova York, ara, si parles castellà t’entenen perfectament. Per què vols aprendre anglès? Sí, sí, vés allà i veuràs.

3) L’anglès ja no és l’idioma del futur; ara has d’aprendre el xinès. Perquè l’imperi xinès és el que agafarà la Terra. Dius: sí, home, no tinc temps d’aprendre anglès i em fotré a aprendre xinès, amb tot el respecte pels xinos, eh, i pels seus restaurants.

El que es porta molt ara són les acadèmies tipus Opening. És molt guapo, és la nova docència de l’idioma. Una sala plena d’ordinadors, que més aviat sembla una botiga d’informàtica, on el teu professor és un programa multimèdia: et surten dibuixos, graves la teva veu i l’ordinador et respon. El problema és que t’acostumes a parlar amb un ordinador i després no saps com reaccionar davant d’una persona anglesa de carn i ossos. Això li va passar a un amic meu, el Gallardo. Li presento un anglès que li pregunta: «What’s your name?». I el Gallardo se’l comença a mirar de dalt a baix, per davant, per darrere. Dic: «Què fas Gallardo?». Diu: «No, busco on porta enxufat el mouse». Dic: «Que és un ésser humà, Gallardo!». «Em pensava que portava memòria RAM!». «Sí, home, memòria ATO!». És clar, l’únic que sabia respondre quan li parlaven en anglès era: «Aceptar», «Cancelar» o «Ayuda».

Una altra manera d’aprendre idiomes és amb un curs a distància. En aquests casos és imprescindible tenir un professor «on line». Bonica professió. Diu: «Què ets?». «Professor on line». Sempre m’he preguntat: com deu viure un professor on line? Un senyor que es dedica a resoldre dubtes per telèfon les 24 hores del dia. És un tio que no viu. Deu estar amb la dona allí, i «riiing!», «Si? Sí, my tailor is rich, sí, sí, vale». Deu portar un telèfon incorporat al cervell i va resolent dubtes mentre fa la seva vida quotidiana. Deu estar al lavabo i va rebent trucades. La qüestió és: i si és ell qui té un dubte? Què fa? Truca a un professor on line de professors on line? Segur que hi ha tota una xarxa mundial de professors on line connectats entre si.

Sigui com sigui, ha de ser un feina molt dura. Sobretot quan han de suportar els graciosos que truquen per dir: «¿Cómo se dice “uno” en inglés?». I ell: «One». Que es pronuncia «uan», vosaltres no teniu perquè saber-ho, és clar. I l’altre: «¡Anda, como mi cuñao!». I el professor: «Thank you». Té una paciència! Com que són anglesos, tenen paciència.

També n’hi ha que per aprendre idiomes se’n van a fer d’«au pair» a l’estranger, o sigui, de canguro. Podrien dir «cangur», però no, han de dir «au pair». El problema és que aprens un anglès molt limitat, format per les expressions següents:

—«Calla nen o et foto una gleva!»: «Calling baby or fot you a glef».

—«Menja’t la papilla o et sortirà per les orelles!»: «Eat you the papil or surt you for the palomains», i…

—«Vés que et moqui la iaia!»: «Go to moc you the Margaret Thatcher».

Això és l’únic que aprens quan fas de cangur. I quan arriben els pares: «Que s’ha portat bé, el nen?». I tu: «Yes, yes».

El que es troba a faltar, amics, són els cursos d’anglès per televisió. Això ja s’ha perdut. Qui no recorda el mític Follow Me! Un programa amb què tots vam aprendre a dir «my tailor is rich», «the book is on the tailor», «my mother is in the kitchen, tot el dia, pobra», i que això és una «table» i… i… ja està. És per això que hem volgut fer un homenatge a aquest tema, perquè el saber no ocupa lloc: «the sabing don’t llau ocupation». Sí, ja sé que a vosaltres aquest nou anglès col·loquial us sona estrany, perquè s’ensenyava a la segona part de Follow Me, Follow Me II, the regres.