Emès el 19-9-00

L’art domèstic

NOTÍCIA: «Cada vegada més barcelonines decoren el seu pubis amb formes i colors variats».

Tot això són mostres d’art alternatiu, no com Lorenzo Quinn, que és un artista integral. Hi ha molta gent que no arriba a aquest nivell i practica l’art domèstic. Una manera com una altra de perdre el temps, molt lloable, consisteix en fer art amb allò que tens a casa. Jo conec gent que fa figuretes amb pinyols d’oliva. El meu veí de dalt, el senyor Esteban, que no s’entera de res, o del que vol, va fer una escultura amb olives farcides d’anxova. Clar, amb els dies, allò va començar a fer una olor, una fortor…: «Señor Esteban…». «¡Calle! ¡Usted qué sabrá de arte!». Se’n va anar de vacances i quan va tornar, les anxoves havien reviscolat i li havien pintat el pis de color verd oliva. Aquell home semblava que entrés dins una ampolla de Carbonell: una cosa! Però era art.

Un dels clàssics de l’art domèstic són les maquetes amb escuradents, o palillos. Un amic meu va fer un pàrquing sencer amb escuradents. Mira que hi havia cores boniques per fer, però ell va fer un pàrquing. I a més a més amb detallets. Amb el raspall de dents va fer un túnel de lavado. En va posar dos. Una gràcia! Una mariconadeta. Amb fil dental aixecava les barreretes, i amb els queixals del seny es va fer uns cotxets, amb unes matriculetes i tot, on hi posava «CAT». Dic: «De Catalunya?». Diu: «No, de corCAT». I els cotxets per allà, corcadets. Feia com angúnia, però a l’home li agradava.

És típic veure senyores recollint petxines per la platja. Aquella gent que va passejant i: «Ai, mira, una petxina, quina gràcia!». Per què ho fan? Perquè després, a casa, fan aquelles figuretes amb forma de rateta. I les venen, de vegades. Hi posa: «Record de Peníscola». I dius: una rata és un record de Peníscola? No, però és art. Jo en conec una que va fer curt de petxines, i va acabar la figureta amb ungles dels peus, aprofitant que les tenia llargues. Lleig, també. En aquesta línia d’art lleig, un cop vaig veure a la tele un paio —això és verídic— que feia escultures amb cera. De la seva cera! Però cera de les sever orelles! I no es deia Àlex. Es veu que per estimular la secreció, es fotia entrepans d’espelmes, o alguna cosa així, perquè el cos humà no pot donar per tant.

N’hi ha que compren figuretes de guix al quiosc i les decoren a casa. Aquells mussols pintats sense criteri. Amb una ala de cada color, el cap diferent del cos, aquells ulls… Que si poguessin parlar dirien: «Pinta’t tu com la Nina Haggen!». Fa por de veure. Aquelles figuretes acaben sempre al quarto de la rentadora, o es trenquen: «Ai, s’ha trencat…». A més, aquesta gent estan malalts de pintar-ho tot. Jo en coneixia un que obries la nevera de casa i tenia tots els ous pintats amb les cares dels jugadors del Barça. Li preguntaves: «Què et sembla, el Barça?». I deia: «En tinc els ous plens». Sempre feia la mateixa broma.

Hi ha molta gent que és aficionada a !’art del macramé. Amb això sí que estem entrant en un art major: el macramé. Aquelles cordes trenades amb nusos, per fer cortines, tapissos… Tot el que se’t posi per davant. Trobo que és un art pràctic. Un dia em vaig quedar a dormir a casa d’un amic per sorpresa. No s’ho esperava i no tenia muda. I un és net, no és per dir-ho. Com que no portava calçotets de recanvi, i ell en gastava una talla més grossa, que semblava l’Obèlix, em vaig posar una bossa de macramé que hi havia al menjador, d’aquelles per penjar els testos. Li vaig fer dos forats i me’l vaig posar. Em va costar d’encaixar, però va quedar bé. El problema és que tenia el punt molt obert, i em sortia tot. Clar, era incòmode. Allò, tota l’estona… I després, vulguis que no, fregava. I vaig acabar que semblava el Gary Cooper quan vaig arribar a casa a la nit. Quin mal dia que vaig passar! Però vaig pensar: «Mira, el macramé es pràctic!».

Jo sempre he trobat molt artístiques les llums. Hi ha gent que troquela la pantalla de les làmpades, i quan l’encenen, fan dibuixos a la paret. Un amic meu, el Poyatos, va agafar unes cartolines, va troquelar el seu número de telèfon i les va enganxar als faros del cotxe. Quan veia una paia, li feia llums i projectava el número a la carretera. Un dia li fa llums a un cotxe i projecta: «609 40 50 40». I el cotxe fa llums i projecta: «Doncs vés trucant, que avui no dorms casa». El Poyatos es pensava que havia lligat, i resulta que era un cotxe de la policia. Efectivament no va dormir a casa, va dormir al cuartelillo. Propugnem una potenciació de l’art domèstic i algun dia en parlarem en profunditat, perquè podríem decorar tot aquest plató de macramé. Jo, això, ho he somiat.