Emès el 31-1-00

La migdiada

Normalment, jo faig migdiades d’aquelles de sofà. No em poso el pijama perquè queda lleig. Dius: faré la migdiada per veure si descanso, i et lleves amb torticoli, mal d’esquena, pinçament, malhumorat, aquella mala folla de la migdiada: «Que has descansat?». [Emprenyat:] «Sí!». «Que vindràs a sopar?». «No ho sé! Ja et trucaré! Hi ha telèfon, no? Doncs ja et trucaré!». I ella: «Bueno, adéu xato». «Adéu!». Que t’aixeques amb mala llet, perquè el cos s’ha relaxat i pam, li tomes a dir «va, som-hi!». Amb el coixí marcat a la cara; saps aquell coixí que tens al sofà, amb un botó? I amb els pantalons rebregats, perquè jo sóc una miqueta guino —al meu poble diem «guino», una mica deixadet— i clar, no te’ls treus ja, que queda lleig, no, a no ser que sigui un altre tipus de migdiada. No entrarem en detalls. I clar, la fas amb els pantalons. Què passa? Te’ls estires una mica amb saliva i ja està. També surts amb aquella cresta al cap. Amb el botó, la cresta, rebregat i amb mala folla. Una cresta d’aquestes que no baixa ni amb la Línea Llongueras Esculpe Tu Cabello. Ja pots posar-t’hi tot un pot de Llongueras, que allò no baixa.

Sobre això de la migdiada, els científics no es posen d’acord, que diu sempre el Francino. Alguns diuen que és bo fer-la, i d’altres que no. Els científics que diuen que no s’ha de fer la migdiada, ja m’agradaria veure’ls després d’un dinar substanciós, amb xupitos, amb orujos, davant de la tele, veient un reportatge de lleons. Què feu, llestos? Us pessigueu? Deuen tenir un sofà de punxes a casa. Aquells científics: «Jorr!», estan patint per no dormir. Eh, professors Tornasol?

Perquè nois, hi ha vegades que la son s’apodera de tu, i les parpelles pesen dos quintals cadascuna, que no pots. T’hauries de posar dos escuradents aquí [aixecant-se les parpelles].

A més, en el tema de la migdiada, sobre gustos no hi ha res escrit. És com la carn: alguns la prefereixen crua, i d’altres molt feta, com José Maria Aznar: «¿Que cómo me gustan los bistecs? ¡Hechos!». Mireu!

[Imatge: anunci al diari de la campanya del Partit Popular «Hechos»].

Fins i tot ha fet una campanya publicitària per deixar-ho clar. Doncs a mi m’agraden «crudos», Aznar. En això tampoc coincidim. Ell, el bistec «hecho» i la botella, i ja en té prou per dinar.

Tornem a la migdiada: els governs democràtics la defensen com un dret constitucional. I si no, ja em direu per què totes les televisions públiques tenen un canal-migdiada? Si no vols dormir, poses TVE o TV3. I si vols fer la migdiada, poses La dos, o el Canal 33. Servei públic. Les cadenes privades són un altre món: si mires l’Ana Obregón al Patito feo, en lloc de migdiada, tens insomni crònic. Te la imagines a ella: «Holaa!», cridant!

Però jo em pregunto: què hi posen als reportatges d’animals del Canal 33 que fa tanta son? Mira que t’agraden a tu l’aventura i les cosetes, però quan veus sortir els lleons, t’adorms. Què és? La veu dels locutors? Emeten una ona que t’hipnotitza?

De fet, és molt important triar un locutor amb una veu agradable sobretot, regular. No pot ser Abel Antón, per exemple. Con todo el cariño, Abel, pero no te veo yo a ti. Són homes neutres, amb molt bona veu. Tampoc pot ser un locutor que vulgui emfasitzar paraules. Son tios regulars: «Els castors habiten a les zones més [cridant:] DESPOBLADES de les serralades continentals, i s’instal·len a la [cridant:] VORA dels rius». Hi hauria trucades a les centraletes: milers de persones malhumorades amb el cabell en cresta, protestant! I la telefonista: «Esculpe tu cabello, home!».

La música del reportatge també ha de ser molt bonica, molt preparada, molt harmònica. Ja t’entra la soneta. Tots tenen títols iguals: Planeta Terra, Terra Planetària, Planeta Natura, tot és una mica el mateix, com els restaurants xinos, que es diuen Ciudad Feliz, Ciudad de la Muralla, Muralla Feliz… Tots iguals. Jo no he vist cap reportatge d’animals amb rock dur de fons, que ja veuries els castors tocant la guitarra i movent-se com els heavies. Seria molt guapo. Jo això ho he somiat. Després d’un got d’orujo, això ho he somiat.

I per acabar, s’ha de dir que la migdiada està molt bé, però sempre que es faci a casa. No us ha passat mai al metro de tenir al seient del costat el típic paio que ha dinat bé, que normalment és un representant, un agent comercial, que va amb maletí —o això o ha atracat un banc—, que se t’adorm a sobre? Oh, que violent que és això! Una vegada, se’m va adormir a sobre un home amb bigoti i es va acomodar. I jo, com que sóc tímid, no sabia què dir-li, i li vaig anar posant l’espatlla perquè estigues còmode. I a més, el paio anava somiant i anava dient «xata». Igual estava malament amb la dona i clar, estava somiant. La gent em mirava i jo deia: «No, jo no…». Llavors, en un moment donat, li va començar a caure un filet de bava. Us ho he de dir! Li va començar a caure un filet de bava i quan ja veia que queia al meu traje… Saps a Misión imposible quan al Tom Cruise li cau la gota? I jo amb el clínex vaig agafar la bava al vol. Em vaig agradar. I després el vaig netejar. Dic clar, perquè aquest home és un bavós. Fins a cert punt, que jo li vaig agafar carinyo a aquest home, sí, perquè em sentia acompanyat. El del costat em llegia el meu diari. Érem tres amics. No ens coneixíem de res, però érem tres amics. L’un m’anava llegint el diari i l’altre m’anava tirant la bava i vaig pensar: «Hosti, tinc una família!». Fins i tot quan es va despertar li vaig dir: «Ja has arribat a Catalunya, carinyo». I aquell home: «Hosti, perdoni, que l’he molestat?». «No, home, no, vostè digui’m a l’hora que ve que jo cada dia li posaré la meva espatlla». Bé, les migdiades, un món a seguir.