Emès el 25-10-00
Deixar les coses
NOTÍCIA: «Un noi torna més de dos milions extraviats».
Es tracta d’un jove magribí de 17 anys, que es diu [accent marroquí] Anuar al-Amri, que té nom de llibreta, Amri. Doncs l’Anuar, es va trobar una cartera amb més de dos milions de peles, i el tio la va dur a la policia. Cosa que, clar, faríem tots. [Al públic] No? Sí, sí, sí, tothom, tothom… Seguuuur. Quartos? Policia. Hi ha gent que surt del banc de treure els seus propis calés i ja els porta a la policia: «Ay, perdone hombre, me pensaba que me los había encontrado».
De fet això té una explicació, perquè quan ets petit t’ensenyen que has de tornar les coses que no són teves. Cosa que oblides quan et fas gran en molts camps de la vida. Per exemple: qui no ha deixat un disc a un amic i no l’ha tornat a veure mai més? Ni al disc, ni a l’amic. Jo una vegada vaig deixar un disc de la Niña Pastori i quan me’l van tornar ja era de l’Abuela Pastora: [cantant com una iaia] «Ay, prima, que qué tiene mi…». Dic: «Quin disco és, això?». Semblava els del Probe Miguel i era la Niña Pastori, dels anys que feia, ja. I aquest paio: «Perdona, perdona, el tenia a casa…». «Cony, si el tenies a casa, torna-me’l, o compra-te’n un, gorron!». El problema de tornar les coses és que, quan més temps passa, més malament quedes. Llavors entres en una espiral que no saps com fer-ho, ja. Un cop li vaig deixar el meu llibre preferit a un amic i el va tenir durant dotze anys. Clar, jo em vaig posar al seu lloc: com tomes un llibre després de dotze anys? Era impossible. Li feia tanta vergonya quedar amb mi per tornar-me’l, que va arrencar totes les pàgines del llibre i me les va passar per fax. Una per una. I l’última era: «Y con la última página, las tapas de regalo». Les vaig grapar i ja tenia el llibre.
Una altra de les coses que fan de mal deixar són pel·lis de vídeo. Quan venen amics a sopar a casa, les has d’amagar perquè no te les demanin. Sí, sí, no riem perquè tots ho hem fet, això. I si són porno: «Què hi fa això, aquí?». «No ho sé, no ho sé…». Això sempre ho feia l’Ortiz. Una nit van venir uns amics per sorpresa. Allò: «Meeec!», truquen a baix. «Nen, que pugem a fer unes pizzes!». Corrents, el paio. I mentre pujaven per l’escala, només va tenir temps de deixar-les fora, al balcó. El tio agobiat, com el Mister Bean per casa. No sabia què fer i pum, al balcó. Amb tanta mala llet que es va posar a ploure tota la nit. Un mal sopar, l’Ortiz! Nomes mirava cap a fora i s’imaginava tota la pasta de paper i la cel·lulosa, tot allí! Se li van remullar tant que després, a totes les cintes, només es veia La tormenta perfecta.
Hi ha amics que són com una ONG: tu els deixes diners per una bona causa, però ja saps que no els recuperaràs mai. D’aquí ve la frase: «Quien tiene un amigo, tiene un tesoro». No! Tu tens un amic, però el tresor el té ell. A costa teva.
Demanar a algú que et torni diners és molt violent. Jo no ho sé fer. I n’hi ha que d’això se n’aprofiten. D’entrada es fan els despistats. Quan es parla de diners, intenten desviar el tema: «Sembla que està caient l’euro, eh?». Que penses: «Sí, i no et caurà al damunt, no, morós!». Al final, per veure si reaccionen, els dius directament: «Em deixes dues mil peles? És que no porto res». I et diuen: «Tranquil, ja t’acompanyo a un caixer». Amb cara de: «És que hi ha cada gorron!». Si el gorron és ell! Jo crec que els gorrons obliden que són gorrons, és un cas per analitzar, també.
Encara que sembli impossible, a vegades t’acaben tornant els quartos. Aleshores, és inevitable dir allò de [sobreactuat]: «Ah, em devies diners? No me’n recordava!». I tant que te’n recordaves, home! Si cada vegada que el miraves, no veies una persona, veies un bitllet de dos mil amb cames [caminant com un egipci]. Una de les coses més sagrades és el cotxe. Diuen que el cotxe no s’ha de deixar mai. I això normalment es pot mantenir, però lo fotut és quan te’l demana algú a qui no li pots dir que no. Com el teu jefe, per exemple. Què fas? Un amic meu, el Grisines —li dèiem així perquè tenia les cames com dos palitos—, per no deixar-li el cotxe al seu jefe, li va dir que no en tenia. El jefe li diu: «I allò que té al garatge de casa què és?». I el Grisines: «Allò? És una Zodiac». I el jefe: «Doncs aquest cap de setmana podríem anar a pescar». El pobre Grisines, per no quedar malament amb el jefe, va haver de pintar el Seat Panda de color taronja, enganxar-li dos flotadors a les portes i posar-li un timó al paraxocs. De fora ho semblava. Ara, quan el va ficar sobre l’aigua… Més que un Panda era un Pez llamado Panda.