Emès el 10-2-00

El teatre

Avui hem sopat bé. Aquella cerveseta prèvia, aquell vermutet per obrir pas, aquell vinet del Penedès que entra sol, aquells xupitos d’orujo d’herbes per tirar avall… Un bon sopar. Tan bo, que no hi havia res de menjar i ningú se n’ha adonat! Hem sortit del restaurant dient: [veu de borratxo] «Hosti, no hem menjat res. És igual, anem directe a les postres!». Tampoc no hi havia postres, però bueno.

Doncs després d’aquest sopar, que estàvem tots ja bé, hem pensat: saps què? Avui podríem fer un programa intel·ligent. Tots hem dit: «Vols dir que podrem?». Sí, home, sí, farem un programa intel·ligent. Per això hem convidat un dels millors actors del país que es diu Fernando Guillén, tu! Fernando Guillén. Un home de teatre, d’aquells que diuen coses i te’ls escoltes. Perquè jo diferencio, amb tot el respecte, entre els actors de teatre que els veus i dius «va, està actuant», i els que tothom diu «calla, calla!», perquè quan parlen no sé què diuen, però que bé que ho diuen, tu!

Com que no volíem desentonar, el nostre públic d’avui ha estat seleccionat entre tres-cents mil aspirants, que han hagut de superar unes duríssimes proves psicotècniques, que les ha fet el Nus, i culturals, que les ha fet el Palomino. Ells són l’elit del públic mundial, el Top Gun de les grades, i saben que «no hay premio para el segundo».

El requisit bàsic per accedir avui a la nostra grada era, com a mínim, anar al teatre un cop per setmana. [Al públic:] Suposo que la compliu tots, no? Sí, ui. Segur. N’hi ha un que hi va tres vegades per setmana. Clar, és l’acomodador…

Per anar al teatre s’ha d’estar preparat. No pots sortir de casa i dir: «me’n vaig al teatre». Si no, et pot passar com a un amic meu, que va escoltar dos actors que es deien «molta merda», i l’altre: «per tu encara més», i se’n va anar corrents a buscar el segurata de la porta. «Me parece que hay mal rollo, eh?». Nooo, que els actors ja ho fan això: per dir «sort», diuen «merda». Que està normalitzat! Per exemple, en lloc de dir «porta’m loteria de Sort», diuen «porta’m loteria de merda». Per l’època de Nadal, això.

Les tres preguntes que no s’han de fer mai quan entres per primer cop en un teatre són:

—On es compren aquí les palomites?

No! No hi ha palomites al teatre, en principi.

—Com és que no posen l’anunci de Movierecord?

De moment no! Tot arribarà. L’altre dia vaig anar al cine, canviant de tema, i va sortir l’Aznar. Un susto! Vaig anar a veure Segunda piel perquè teòricament havia de venir el Javier Bardem, que al final no ha vingut, i estava allà veient la pel·li i, en sec, abans [imitant l’Aznar] : «Nosotros tenemos hechos, tenemos…». Dic: «Ai, ai, per favor!». I la gent: «¡No me has dicho que era de miedo!». «¡No, no es la peli, es un trailer!». Torno al teatre. Una altra pregunta que no s’ha de fer és:

—I per què no hi ha Dolby Surround Stereo?

Si arribes molt aviat al teatre, sempre pots fer temps a la cafeteria. Tu, encara que no hi hagis anat mai, t’has d’estar fent-te el xulo una mica, com volent dir: «Em passo mitja vida, jo aquí». Saludes gent encara que no la coneguis: «Ei, què passa!». La gent es diu Oriol, Àlex, Roger… «Ei, com estàs?». La gent et mirarà i dirà: «Qui és aquest capullo?», «Deu ser algú…». Si vols pots anar amb una llibreteta i queixant-te de tot, semblaràs un crític, per exemple. Es reconeix fàcilment, la gent que hi ha a la cafeteria del teatre, perquè la gent fuma en pipa, porta un llibre sota el braç, normalment d’un gran pensador centreeuropeu, i no parla de l’última pel·lícula del Van Damme. Ells no van a veure pel·lícules de cervesa, segons diuen. Van Damme, no Voll Damm! Mentre esperes a la cafeteria es fàcil sentir un timbre. Quan això passi cal evitar cridar: «Despertadooor!!!». No! Això ho va fer el Mas i el van fer fora del teatre Victòria. Perquè en realitat això, digue’m rudimentari, és l’avís que comença la funció.

Un cop s’ha acabat l’obra saps que has de començar a aplaudir; el problema és que no saps quan has de parar. No sé si us heu trobat amb aquella obra que està bé i la gent comença a aplaudir i els actors vinga a saludar, i vinga a saludar. Dius: «Bueno, va, anem ja, o què?». Ja surts, i tornen a sortir els actors. I tu: «Joder, tampoc no era tan bona!». Sempre n’hi ha un que diu «braaavo!», i tu: «Calla, home, calla ja!». I quan sembla que la cosa ja para, tornen a saludar. I si et surten per quarta vegada els actors van dient «hosti, gràcies, gràcies, va, per favor, per favor». Genial aquell gag d’El Tricicle que sortien i deien «fooora!» a la gent. Al final surts del teatre amb les mans escaldades. Després et trobes pel carrer a la teva exdona i et diu: «Has tornat als treballs manuals o és que véns del teatre?». Tens les mans com dos paquets de Purlom.

Hi ha gent que té la mania d’esperar-se al carrer, al final de l’obra, per felicitar els actors. Això fa molt d’entès. Estaríem parlant de l’espectador [amb veu de pijo] «hòstia, aquesta obra m’ha canviat la vida! Jo vull conèixer el protagonista». I estan allà esperant, surten els actors amb aquella cara que no estan per romanços, però han de parlar amb el fan. La pregunta és: quan van al Continente i han comprat molt bé i molt a gust, s’esperen a la porta per felicitar les caixeres? El teatre és així, hi ha una certa fascinació per l’artista, i jo l’entenc: el que surt a escena mereix tot un respecte.

El teatre és com els xiclets: n’hi ha de tots els gustos. Alguns prefereixen el teatre conceptual. Una vegada vaig anar a veure una obra, vam entrar allí i vam pagar 3.500 peles, perquè era molt bona; és conceptual. Jo vaig dir: «En principi, el concepte de pagar tant a mi ja no m’ha agradat molt». «Calla i mira». «Ah, vale!». I va sortir un home que sortia tot despullat i es quedava una hora i mitja en un racó de l’escenari dient: «Tinc fred, tinc fred». Que vaig pensar: tapa’t! Què has de tenir, calor? Són aquelles obres que quan surts tothom diu: «Quin missatge, quin missatge!». Eren els de la pipa, que estaven dient: «Hosti, quin missatge, que fort, aquest tio està dient que té fred, però ell no té fred. El fred vol dir la incomunicació». I tu: «Això, això, quin missatge? Quin? Perquè jo no he entès res!».

Jo, digue’m clàssic, prefereixo els musicals tipus Dagoll Dagom. El que passa és que no me’ls acabo de creure. La gent normal no va pel carrer dient: «Ja saps que jo t’estimo però… [cantant:] les coses de vegades no són el que semblen». A mi em fa un paio això i el mato, eh! De la vergonya aliena que passaria li diria «deixa’m, deixa’m!». Als musicals la gent diu lo normal, però cantant. I a més, no sé què passa, però tots se saben la mateixa coreografia. Tu t’imagines que al metro tothom cantés i ballés igual? Jo, això, ho he somiat. Això és una paranoia, home!

N’hi ha que al·lucinen amb el teatre alternatiu, tipus La Fura del Baus. «Jo només veig Fura». Dic: «Vale». Un amic meu m’explicava: «Avui he anat a veure un espectacle interactiu». Li dic: «Per Internet?». «Calla, home!». Dic: «Perdona, home! Interactiu, Internet…». Diu: «Només començar, ha sigut una superpassada, m’han llençat un fetge de pollastre la cara; érem 500 i, és curiós, tenien preparats 500 fetges; després et posaven a terra, et despullaven i et passava un carro del Pryca per damunt, i al final et deixaven tres hores penjat cap per avall en calçotets i mitjons d’un lloc on et queia gelatina de color marró». Dic: «Ah, entretinguda, no?». Diu: «Avorrida. Clar, jo he vist tant de teatre alternatiu…». Dic: «Hi sortia un tio que tenia fred?». Diu: «No, no, aquest no hi sortia». «Llàstima, perquè li hauríeu pogut tirar gelatina».

També hi ha el teatre de participació, això és molt bonic, que es fica amb el públic, tipus La Cubana; aquí n’hi ha que ho passen malament, sobretot els tímids. Com més tímid ets, més possibilitats tens que et vinguin a treure. Jo en conec un que les tres vegades que hi ha anat, s’ha comprat l’entrada i ha marxat cap a casa. No podia. És un tio tan tímid que quan passava per davant del Molino es canviava de vorera per por que l’estirés la vedette. Lo fotut és que llavors l’agafava la de l’Arnau. I va acabar a l’Arnau amb un tanga.