Emès el 29-11-00

El bricolatge

Aquí no encarreguem res a fora. Ens ho fem tot nosaltres mateixos, amb el que trobem. Aquest plató on estem ara, per exemple, el vaig fer jo «con estas manitas». Sí, sí, em vaig posar un dissabte aquí, amb els pantalons [ajupint-se], ensenyant el cul. Vaig comprar el terra a la cadena Los Tigres, quatre coses que sobraven d’una Marato, la pantalla de La vida en un xip, els músics ja hi eren, paper Albal per la paret —això sí, em vaig gastar una fortuna en paper Albal—, això era de casa de l’Oriol, que ara li ha entrat la moda del disseny i diu «no en faré res», i li vaig dir: «Dóna-m’ho, McGiver!». Aquesta tauleta de nit era meva, i la tarima no sé d’on la vaig treure. Les grades les vam desmuntar d’una festa major. Quan es va acabar, vaig anar a Cunit, era dijous, clar, i dic: «Que en faran alguna cosa?». Diu: «No». Cap aquí! Cony, molt bé. Per què? Perquè tinc habilitat, jo, per això. Per què? Perquè veig tots els capítols de Bricomanía. [Al públic:] L’heu vist alguna vegada, el Bricomanía? És com la versió basca del programa Interiors. Primer fan els mobles, i després construeixen el pis al voltant [amb accent basc]: «Así no hay que desmontar los muebles, joder». «¿Dónde va a estar el comedor? ¿Aquí en medio del campo? ¡Pues aquí te lo pongo!». I et fan un caserío al voltant. Funcionen així, els bascos.

De totes mangueres, que diu un amic meu, l’altre dia vaig veure un capítol de Bricomanía i no em va quedar molt clar si t’ensenyen a construir o a destruir. Mireu sinó a veure si arribem a alguna conclusió:

[Vídeo: fragment de Bricomanía on destrossen una taula].

Clar, era a la tarda, jo m’acabava d’aixecar de la migdiada, poso la tele veig aquest tio: «clocloclocló!». Dic: «¿Què fot aquest paio?». No sé si és que encara estava dormint o què. Es veu que, encara que ho sembli, aquest senyor no estava destrossant una porta. Segons ell, li estava donant un aspecte rústic. Clar, després es creen confusions. L’altre dia vaig sentir un paio de la meva escala que li deia a un policia: «Jo no pego a la meva dona. Li dono un aspecte rústic». I el policia: «Jo no el porto a la presó. El trasllado a un apartament rústic, gilipolles!».

Gràcies a programes com el Bricomanía, molta gent ha descobert l’afició pel bricolatge. Qui no té una caixa d’eines a casa seva? Tu segur que tens una caixa d’eines encara que no la vulguis. Perquè per exemple, dius: no m’agrada el bricolatge. No m’agrada. No m’agraden el bricolatge, els toros… Hi ha coses que no m’agraden. No, ho tinc clar. I arriba Nadal i: «Mira! Mira què li hem comprat al papa!». I obres: «Ai, què serà?». Una caixa d’eines. I has de posar aquella cara de sorpresa a disgust. I els nens: «Que no et fa il·lusió, papa?». «Sí, fills meus, sí, aprofitaré el martell!». Aquelles caixes desplegables en pisos. Que no s’acaben d’obrir mai. Estàs tres hores obrint-los. Vas desplegant pisos, i pisos i pisos… Bueno, així es va crear el Leroy Merlin. Amb un paio que va aconseguir desplegar tota la caixa d’eines. Tu plegues el Leroy Merlin i et queda una caixa així de petita, i te la pots emportar.

Les caixes d’eines estan plenes de calaixets i apartadets que jo, digue’m tiquismiquis, crec que no serveixen per res. Perquè al final, ho tens tot barrejat al fons de la caixa. I allà és impossible trobar-hi res. Sí que hi ha aquell paio molt endreçadet: «Les broquetes han d’anat totes aquí, les de color gris allí, allò dels tacos blaus allà…». «Puc posar el taco allà?». «Noooo! Ha d’anar aquí!». Dius hosti, gent com a malalta, també. Un amic meu, remenant, remenant, un dia que havia de fer una cosa, va trobar una exnòvia seva dins la caixa d’eines. T’ho juro, tu. Diu: «Hosti, què hi fas aquí?». Diu: «No ho sé. Et vaig dir que volia fer un clau i em vas fotre aquí dins». El paio no ho va entendre, allò del clau.