Emès el 30-11-00

El gas

Que emprenyador quan algú diu a casa allò de: «No sentiu olor de gas?». Això fa molta ràbia. I tota la família, ensumant [ensuma]. Que més que una família, sembla que visquis amb els Aristogatos quan els veïns fan sardinada! Tots allà ensumant. El pare deixa de dinar: «Què passa? A veure, què passa?». El pare ho ha d’arreglar tot. Se’n va cap al termo…

Que malament ho passes quan et tallen el gas. Truques a la companyia i et diuen: «Es que tenemos un problema de suministro». I penses: «Mira, com l’Aznar amb l’Arias Cañete: tiene un problema con su-ministro».

El gas és bàsic, per exemple, per cuinar. Quan vas a encendre el foc, amb aquella mena de pistoleta allargada: el Magiclick. Que no va mai bé. Mai ha anat bé, allò. Que fa aquella xispa diminuta. Que no arriba ni a xispa: és una «xis». Sí, home, que de tan petita, és insuficient per encendre el foc. I el gas va sortint… I tu amb el Magi-click: «Click, click». Jo que sóc un cagat… I et vas posant nerviós, perquè el gas continua sortint… I quan el gas fa combustió, tu fas incineració!!!

Tots els pelets dels dits et queden socarrimats, amb aquella oloreta de pollastre rostit… Que te’ls mires i sembla que diguin: «Benvingut al Kentucky Fried Chicken…». Fan pudor!

El que també costa molt d’encendre són les estufes de butano anomenades tradicionalment «catalítiques». Que amb aquest nom, ja dius: «catalítiques», tecnologia punta, no seria. Tenen aquell botó que has de mantenir apretat hores i hores perquè s’encengui. Però, clar: quin és el terme mig de temps? No ho sabem. Allí, a casa de l’Ortiz, deixaven la iaia apretant el botó: «Iaia, apreti el botó, vostè!». I ella: «Ai, bueno». I com que era una dona grassoneta i baixeta, la vestien de taronja perquè fes joc amb la bombona… Li agafaven la bata perquè no se li cremés. Fins que finalment, si les miraves de perfil, les confonies. No sabies molt bé qui era l’estufa.

Els escalfadors també donen molts problemes per encendre’ls. Primer t’enfiles a l’escalfador, l’encens i surt aquella flameta inofensiva: «Pif!», que dius: «Això?». Un amic meu, l’Espita —ja us vaig parlar d’ell— no es creia que una flama tan petita escalfés tanta aigua. Era molt observador. Llavors la dona li diu: «Me’n vaig a banyar, Espita». Li deia Espita, la dona. «Me voy a bañar, me’n vaig a dutxar-me!». I ell li diu: «Vale, vale!». I es va quedar mirant l’escalfador, a un pam de la flameta, mentre la seva dona es dutxava… Digue-li curiós, o tonto, directament! La dona va obrir l’aigua calenta. Anem lligant, o no? L’escalfador es va posar a funcionar, flush!, i ara a l’Espita li diuen Niki Lauda.

Els encenedors també son molt traïcioneros. Sobretot aquells que venen en pack «Tres por veinte duros». Que estan mal acabats i van perdent gas. Que la teva butxaca sembla una sucursal de la petroquímica de Tarragona! Vas amb allò i dius: «Com peti…».

A mi em van molt bé aquells encenedors. Molt, molt. Sobretot quan se’m trenquen les ulleres. La palanqueta negra que regula el gas, la poso al màxim, i l’encenedor es converteix en soplete. Em compro una careta d’aquelles negres, i em puc soldar les ulleres. Que dius: soldador?; no, estalviador. Perquè com a màxim me les soldo per vint duros.