Emès el 28-11-00
L’autoservei
Ben pensat, en una televisió pública s’hauria de tendir cap a l’auto-informació. La iaia vol saber qui ha guanyat les eleccions als Estats Units? Que hi vagi ella! TV3 paga els calés i cap allà! Que els corresponsals són molt cars.
La tendència general en el món de l’empresa és estalviar-se personal. Per exemple, cada cop hi ha més restaurants de bufet lliure. No sé si els surt a compte, perquè la gent sembla que hi vagin amb Biafra Tours. Una cosa! Diu: «Para aquí, que és un bufet lliure!!!». I la dona: «Ramiro, que pots menjar tot el que vols!». D’això me’n recordo quan van posar els primers a Tarragona: «Que es pot menjar tot el que vols!». Treien homes amb camilla d’allí, amb ensaladilla russa relliscant per la barbeta. Home, no en té prou amb quatre plats? No en mengi deu, home! Al mateix metge li va dir «oh, és que es podia menjar tot el que volies». Un dia vaig anar a un bufet amb el meu amic Vaireda i el tio, de la fal·lera, pensant-se que era una amanida de crudités, es va cruspir el centre de taula, de flors i plantes. I el paio diu: «Escolta, doncs amb una mica d’oli, no està malament, eh!». I li dic: «Quan vagis al lavabo avisa’m perquè ho filmarem, eh». I el típic cambrer faltón: «¿Quiere Plantavit para aliñar, caballero?».
L’objectiu al bufet és omplir el plat a tope. Això ja se sap, com que es pot menjar de tot, vinga, el plat a tope. És una vergonya. Com si hagués passat una guerra, però la setmana passada. Hi ha autèntics enginyers gastronòmics que fan gratacels de menjar sobre el plat. Ojo que en saben! Foten els tres canelons, el pastís de verdureta, ensaladilleta, no sé què, la torradeta… i tot clavadet. No sé si construeixen la Torre Calatrava o la Torre Tragaldava. Que han d’arribar a la taula i tothom: «Cuidado, cuidado!». Fins que el tio desemboca a la seva taula.
Parlant d’autoservei, també es porten molt les màquines automàtiques, com els fotomatón. M’encanten els fotomatons! Son molt pràctiques però poc ventilades. Mentre et fa la foto, en comptes del «pajarito» estàs pensant en el «sobaquito» del que hi havia abans que tu. No és que les fotos siguin de mala qualitat, és que realment tu estaves groc, de la fortor! Com que la gent es posa la cortineta, hi queda tot a dins. Diuen: «Aquí no em veuen», cony, però se’t veuen les cames, home! I se’t veu aquell moviment indigne d’aixecar la cama. L’altre dia vaig anar a un supermercat que hi ha una màquina d’aquestes, i la cortineta et queda arran. I veia un paio que feia així, aixecant la cama, i dic: és que no està còmode? Cony, el que estava era massa còmode. I va sortir amb una cara de descansat!
I als avis, què els expliques de màquines automàtiques? No entenen res. Hi va haver un home gran, tipus Nus, que es va passar cinc dies esperant el cinquè flaix del fotomatón, ell convençut que eren cinc, amb els ulls com a plats, injectats de sang. L’home no veia res, tenia un tel, ja. L’amo del supermercat a fora: «És que no hi ha dret, aquest home porta cinc dies!». Un estudiant: «Hosti, ens hem de fer el carnet, nosaltres!». Unes nenes: «Ostres, ens hem de fer el carnet de la facu!». I el tio: «Espereu-vos un moment, collons!». Els bombers dient-li «surti, home! que no veu que està espatllada?». I l’home, que s’havia fet fort allà dins, amb somriure forçat: «Deixeu-me, que sortiré mogut!». Mireu si estava immòbil que el Barça el volia de porter del primer equip: «Aquest paio, sanjarem aquest tema i el farem porter, i punto».
El que no tornaré a fer servir són les màquines que hi ha als hotels per netejar les sabates. Tots les hem vist i pocs les hem utilitzat, que tenen un cilindre pelut que gira. Que passes pel passadís i dius: «Qui ho deu fer servir, això?». Una vegada que estava jo en un hotel sol, quina novetat, vaig passar per allà i vaig mirar. No em veia ningú, i dic: «Ara que no em veu ningú… cinc duros?». Els poso i allò «fic fic fic fic!», que feia com a gustet. Bueno, em vaig gastar dos-centes peles, eh! Com que no havia quedat amb ningú per sopar… Passava el tio amb el carro aquell i em deia: «¿Le gusta, o qué?». Dic: «¡Y a usted qué le importa! Como si quiero estar toda la tarde aquí». Però clar, va haver-hi un moment que la màquina va dir «ja n’hi ha prou». I llavors hi vaig posar el mocassí i la màquina se’l va empassar: «Blub!», com si l’hagués xuclat la terra. Els dos! Em vaig quedar allà amb els mitjonets. Jo crec que això ho va enviar per un conducte cap a Austràlia o a les antípodes, i ves que en aquell moment no passés alguna cosa similar a la Xina, perquè al moment la màquina va escopir una sabatilla xinesa. M’imagino que en algun hotel de Xangai hi havia un xino coix d’una sabata dient-li a la dona: «Oooossio… Ua! Nyaca-nyaca la sabata…». I la dona: «Millor nyaca-nyaca la sabata, que nyaca-nyaca la cigala». I jo, aquesta és la mala notícia, vaig acabar sopant a un xino.