Capítol LXVI
ADÉU-SIAU, MESTRE
Una petita pregària ha servit per donar el darrer adéu a Ramon Muntaner, mestre, company i també amic. Avui l’hem enterrat al convent dels dominics d’Eivissa. Ha estat una cerimònia senzilla, tal com ell havia demanat, en companyia de la seva dona, Valençona, i els seus fills, amics i autoritats de l’illa.
Des de l’any 1332, quan arribàrem Helena, Maria i jo fins a dia d’avui, a l’any del Senyor de 1336, hem estat quasi cada dia junts, parlant, recordant, pensant en el com i el perquè d’allò que havíem arribat a fer dins d’aquesta gran família que som els almogàvers.
Al llarg d’aquests anys m’he pogut adonar de la devoció del mestre pel seu país, de la seva estima per un regne unit i fort i dels seus esforços per aconseguir una autèntica unió entre les tres corones d’Aragó, Mallorca i Sicília. Així mateix ho diu en aquell exemple tan clarivident de la mata de jonc que inclou a les seves cròniques: «La mata de jonc té una força que, si tota la mata lliguem ben fort amb una corda, i tota la volem arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin. I si en traient la corda, de jonc en jonc, l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc hi romandrà».
No sé si el seu desig s’ha fet realitat, ja que l’ambició dels reis, l’obsessió de l’home pel poder i el seu delit per les riqueses fa que moltes vegades la força de molts es faci perdre per la cobdícia de cada un. Ell sempre va fer tot el que va tenir a l’abast per unir les nostres forces i va actuar amb justícia i equitat. Descansi en pau, doncs, Ramon Muntaner, mestre i amic, cavaller i almogàver, noble i cristià. El món el recordarà pels segles dels segles i jo sempre el tindré al meu record.
D’aquí a pocs dies, Helena i la nostra filla Maria s’embarcaran per anar a Sicília i després a Barcelona, on les espera Pere Martí. Ell ha estat el meu ajudant durant els darrers anys i ja fa uns dies que va tornar a casa seva. Abans, però, em va demanar per esposar-se amb Maria, i jo hi vaig accedir. La noia és feliç. Es veu que s’estimen i a Helena també li complau aquesta unió. Arribaran a Barcelona i després tots tres aniran cap al Montseny, on es troba la casa pairal de Pere. Una terra privilegiada on confio que seran feliços.
Jo també hi aniré d’aquí a un temps, però abans he de complir també amb la meva cita amb la història i la memòria del meu poble. Perquè jo, Marc Amorós, nascut qui sap on, escuder de fra Roger primer i de Ramon Muntaner després, almogàver català, també deixaré els meus escrits.
No vull de cap de les maneres que el meu modest treball vulgui comparar-se amb el del mestre Muntaner. Ell ha estat un gran home, i jo, de fet, un humil escuder. De les seves cròniques se’n parlarà durant segles i dels meus escrits al llarg de la història ningú en sabrà res. Tret de vosaltres, que per ventura esteu a punt de llegir-ne el darrer full.