Capítol LV

DEL RETORN DEL CAVALLER BERENGUER D’ENTENÇA

El consell dels dotze s’havia reunit a la sala principal de la casa gran de Gal·lípoli. Tots els caps i els representants de cada una de les faccions de la host havien acudit a la convocatòria del mestre racional.

—Membres del consell —havia començat Muntaner—, som aquí per prendre decisions respecte a com actuar d’ara endavant arran de la situació plantejada en els darrers dies.

Estàvem a les acaballes del mes de setembre de l’any del Senyor de 1306, i uns quants dies abans, com aquell qui diu sense avisar i acompanyat per uns cinc-cents homes, s’havia presentat a Gal·lípoli el cavaller Berenguer d’Entença. Don Berenguer, alliberat dels genovesos perquè el senyor rei d’Aragó el va treure de la presó, havia demanat socors del Papa i de la casa de França. I en no trobar-lo, havia tingut temps de tornar a Barcelona i, després de vendre i empenyorar gran part de les seves terres, fer-se a la mar amb una nau i tornar amb cinc-cents homes a la llunyana Romania. No hi havia tornat pas amb les mans buides: portava un document del rei don Jaume II en el qual se’l citava com a home de la seva confiança i demanava que se’l tornés a acceptar com a cabdill.

Tots els fets que havien succeït durant el seu captiveri i els motius pels quals el comú de Gènova l’havia deixat lliure mai quedarien clars, però en aquell moment l’important era que tornava amb nosaltres amb una bona força d’almogàvers ferrenys i decidits. Amb l’arribada de Berenguer d’Entença quedava clar quin era el tercer home a qui s’havia referit el mestre Muntaner dies enrere.

En aquella reunió del consell jo feia d’escrivà per aixecar el document de registre de les conclusions i decisions més importants. Sens dubte la seva convocatòria tenia a veure de manera molt directa amb la presència del cavaller d’Entença, atesa l’evident divisió entre els nostres caps.

—Fa poc —va continuar Muntaner—, quan va tornar el nostre estimat amic Berenguer d’Entença, tots el vam rebre amb goig i satisfacció, perquè allò volia dir que el seu captiveri havia acabat. A més, ha portat amb ell un despatx del rei d’Aragó don Jaume II…

—No és per això pel que som aquí, Muntaner.

Bernat de Rocafort va voler prendre la paraula de manera sobtada i imprevista, com tenia per costum.

—Perdoneu, Rocafort. Us prego que em deixeu acabar. Encara estic exposant els fets. —El feréstec cabdill, capcot i maleint entre dents, es va tirar enrere a la seva cadira de braços, on restava escarxofat, i va encreuar els braços sobre el pit—. Bé, com anava dient, el cavaller d’Entença ha tornat entre nosaltres amb una recomanació directa de la Casa d’Aragó. Des de l’assassinat del nostre cèsar Roger no hem tingut un líder entre nosaltres, algú que ens mantingui units i confiats en el nostre destí. Aquesta mancança ha estat a punt de costar-nos molt cara. És per això que molts almugatèns i cabdills que m’han vingut a veure m’han demanat que el nostre retrobat amic, senyor d’Entença, ocupi la plaça de cap i major que fra Roger va deixar buida.

—No hi estic d’acord!

La veu tonant de Bernat de Rocafort es va tornar a deixar sentir. S’havia aixecat del seient i caminava d’un costat a l’altre. Ramon Muntaner, passant per alt aquella manca de consideració, va continuar parlant.

—Això era precisament el que volia afegir: que don Bernat de Rocafort sempre s’hi ha negat. Parleu, misser Bernat.

Matusser com era, en cedir-li la paraula semblà que no sabés ni què dir. Des de l’altra punta de la taula, Berenguer d’Entença i Eiximenis d’Arenós se’l miraven amb posat dur. Des del mateix moment de l’arribada de l’antic segon de fra Roger, aquells dos sempre anaven d’acord. Ambdós havien mantingut una gran amistat i don Ferran sempre havia estat d’acord a acceptar Entença com a nou cabdill de tota la host. Aquella opció també era del grat del mestre Muntaner, més convençut que ningú que tenir tants caps manant, amb la Companyia dividida i escampada per tres llocs, era una situació que ens afeblia.

Així doncs, dels quatre màxims responsables del nostre destí, com a mínim dos, els que ocupaven una posició més alta dins de la Corona d’Aragó, estaven d’acord que el nostre nou cèsar no coronat fos Berenguer d’Entença. L’escull per al nomenament era Bernat de Rocafort. Sense títol nobiliari ni prestigi entre la cort, tenia al seu costat un factor molt poderós: els soldats. La força militar que seguia a les ordres de don Bernat era molt més nombrosa que la resta i estava composta per homes fidels al seu cap. Si a aquest fet hi afegim que la majoria de turcs i turcoples també combatien al costat de Rocafort, quedava força clar que tenia recursos suficients per fer-se escoltar. Jo, francament, creia que part de la raó estava del seu costat.

—No hi estic d’acord, senyors —engegà a parlar amb dificultats Bernat de Rocafort—. Jo no tinc el do de la paraula que teniu vosaltres. La meva habilitat la guardo per als camps de batalla. Tampoc, Déu me’n guard, posaré en dubte les demandes del nostre estimat rei en Jaume, però el que sí que puc fer és exposar la veritat davant de tots vosaltres.

—I quina és aquesta veritat, si es pot saber, amic meu? —va preguntar Berenguer d’Entença en to burleta.

—Doncs que mentre vós us llençàreu mar enllà amb els nostres vaixells i en contra de l’opinió d’aquest consell, els que hem quedat aquí hem hagut de lluitar incomptables vegades per la nostra supervivència. Mentre vós éreu vés a saber on, nosaltres posàvem la vida al tauler cada dia.

—Que potser us penseu que he fet una vida regalada, Rocafort? He estat pres, no ho oblideu.

—Maleït sia! Ja ho sé que heu estat pres, però pel que puc veure, el vostre captiveri no ha estat pas un martiri. No us han llevat els ulls. No us han confinat en un cau fins que finíssiu. En canvi, heu tornat més cofoi que mai i amb uns padrins de la més alta noblesa: ni més ni menys que el rei i el regne d’Aragó.

—Què esteu insinuant? Parleu clar, us ho demano.

Berenguer d’Entença s’havia aixecat ple d’ira.

—No estic insinuant res. Jo no sóc tan subtil com vosaltres. Estic dient obertament que si hem de nomenar un cabdill únic, el nostre cèsar, el substitut de fra Roger, al cel sia, aquest no podeu pas ser vós.

—I qui dimonis ho hauria de ser? Potser vós, Rocafort?

—Doncs no ho sé. Què en pensen els altres membres del consell?

Bernat de Rocafort va dirigir la seva mirada primerament al mestre Muntaner i, després, un per un, a cada un dels que hi havia al voltant de la taula.

—Què en pensa el nostre mestre racional? Què en dieu de tot plegat?

En sentir aquella pregunta tan directa, totes les mirades es dirigiren cap al mestre. La resposta que va donar va ser una magnífica demostració de la seva habilitat i serenor a l’hora de tractar les qüestions cabdals que tantes vegades li tocava decidir.

—Feu el favor de tornar a prendre seient, senyors. Seieu i escolteu-me bé. —Fins que l’ordre no s’hagué restablert, el mestre Muntaner no va tornar a parlar—. Una de les millors virtuts que tenia el nostre malaurat fra Roger era que tota la gran família almogàver el teníem pel nostre líder, el cabdill únic i indiscutible que estimava i governava els seus amb saviesa. —Alguns moviments de cap confirmaren la certesa d’aquelles paraules—. Nosaltres no l’escollírem, ans ell va ser qui ens va escollir a nosaltres. Per això ara no podem prendre una decisió sobre qui ha de ser el nostre únic cabdill, perquè triem qui triem alguns de nosaltres no hi estarem d’acord. Si ara, avui i aquí, el consell decidís que el nostre nou cabdill fos don Bernat de Rocafort, ho acceptaríeu tots de grat? —El silenci més absolut va acompanyar aquella pregunta—. Si, per contra, aquest consell prengués la decisió que el nou cap únic fos Berenguer d’Entença, què en diríeu?

—Jo no ho acceptaria mai. Potser podria tenir-lo al costat, però mai al davant meu! —va respondre don Bernat amb veu esverada.

—D’acord, Rocafort, d’acord. Queda ben clar, doncs, que seguim sense tenir aquest cabdill que ha de substituir fra Roger i que ha de ser acceptat i ben vist per tots nosaltres. Però encara que no el tinguem, aquest consell està obligat a prendre decisions.

Les decisions que va prendre el consell aquell dia van quedar escrites en l’acta que jo mateix vaig preparar. La Companyia quedaria dividida en tres parts, la primera de les quals estaria comandada per Bernat de Rocafort i, la segona, pels cavallers Berenguer d’Entença i Ferran Eiximenis d’Arenós. Ambdues formacions podrien realitzar ràtzies i accions pel seu compte, i s’assentarien a les ciutats de Rodosto i Màditos, respectivament. La resta de la host, sota el govern de Ramon Muntaner, continuaria a Gal·lípoli, quarter general, centre comercial importantíssim i refugi en cas de problemes.

Ben aviat, tant el cavaller Bernat de Rocafort com Berenguer d’Entença sortiren a guerrejar, cercant territoris per arrasar i ciutats per assetjar. Bernat de Rocafort es dirigí cap a la ciutat d’Ània, situada a unes seixanta milles de Gal·lípoli, que va caure fàcilment en les seves mans. Per la seva part, don Berenguer es dirigí cap a Megareig, situada també a prop del quarter general. Havíem aconseguit el dubtós privilegi de tenir cinc ciutats, i no pas dues, mal protegides, amb escasses guarnicions i sense recursos, mentre ells continuaven barrejant la regió en cerca de botins i riqueses que ja no existien. Així doncs, ja res no era igual, sinó molt pitjor.

En el decurs d’aquell consell també s’havia parlat d’altres assumptes dels quals jo vaig prendre bona nota, però dels quals mai es va fer registre. Uns dies abans de la tornada de Berenguer d’Entença, tota la host de Rocafort havia entrat a Gal·lípoli, venint de Rodosto, amb les seves famílies i acompanyants, seguint el seu cap, cridat a consell. Quan va arribar Helena cap al tard, em va comentar les mil i una trifulgues que hi havia hagut al port i a la plaça del mercat.

—Aquesta gent nova que ha arribat —va començar a dir-me— sembla que no hagi vist menjar en sa vida. Les criatures ploraven de gana i, segons he pogut sentir, molts dels ancians no han pogut sobreviure a la marxa. S’han llançat sobre les parades de menjar, les dones en pidolaven i la canalla s’emportava tot el que podia, fins que la majoria dels comerciants han decidit retirar els tendals i tancar les portes. Hi ha hagut alguna picabaralla entre els almogàvers de Rocafort i els soldats de la nostra guarnició.

A mi ja m’havien arribat rumors de la situació. Afortunadament, aquell dia encara s’havia arribat a controlar: el mestre havia fet treure més provisions i havia demanat als forners que fessin doble ració de pa. També s’havien sacrificat alguns animals més, però calia arribar a una solució definitiva. Aviat a aquells milers de persones potser també s’haurien d’afegir els d’Arenós si no trobava la manera de mantenir-los a Màditos.

—Com és que ara torna aquí tota aquesta gent mig morta de fam?

Com gairebé cada dia, estàvem asseguts l’un al costat de l’altre al banc de pedra del petit hort de l’eixida.

—He estat escoltant coses a la casa gran, estimada. I també les he vistes. Ras i curt, ens hem equivocat. —Ella va aixecar el rostre en senyal de sorpresa. No era fàcil que un almogàver com jo reconegués una cosa així—. Tal com ho sents —vaig continuar—. Vam decidir que després de l’assassinat de fra Roger havíem de prendre venjança i que els culpables que ho havien de pagar, paguessin. Vam decidir que qualsevol que no fos dels nostres n’era culpable, i ara ens hem quedat sols.

—Sols? No t’entenc.

—Qualsevol que surti fora dels nostres murs i vagi terra enllà, fins a deu jornades o més, s’adonarà del que hem fet. Algunes de les poblacions són tan plenes de cossos podrint-se al sol que la ferum es fa insuportable. Els terrenys on hi ha hagut les grans batalles es poden distingir per la pudor de la mort i els centenars de voltors i corbs que emplenen el cel. Les rates i les aus de rapinya escampen aquesta immundícia pertot arreu. Aigües empestades, sang pudent, cucs, mosques. Malalties terribles i incurables. Ningú ha enterrat els cossos dels seus morts. Ells perquè no podien i nosaltres perquè no volíem. I ara que ens n’estem penedint, és tard.

Helena se’m va acostar amb el rostre espantat i es va recolzar en mi.

—Déu meu, pobra gent!

—Pobres d’ells i pobres de nosaltres: ara els veïns, els camperols, els que sembraven i conreaven, els que criaven els animals…, tots són morts o han fugit. Tots els camps i horts estan erms, perquè fa molt de temps que ningú en té cura i nosaltres no en sabem pas, de treballar la terra, sinó de guerrejar sense treva. També hem esgotat els fruits de la terra de renadiu, els que neixen sense conrear. Els únics subministraments que tenim per sobreviure són els de Gal·lípoli, que han anat portant els mercaders i comerciants catalans. Però amb els que som ara i amb els que poden arribar més endavant, no n’hi haurà ni per començar.

—I què se’n farà de nosaltres?

—Aviat s’haurà de celebrar un consell. Espero pel nostre bé que trobem una sortida a l’atzucac.

El consell es va celebrar més endavant, poc després de l’arribada de Berenguer d’Entença, i era justament aquell en què jo feia d’escrivent. La decisió de mantenir la Companyia dividida i que cada un dels caps comandés la seva host no va ser en realitat causada només pel fet de no tenir un cabdill únic acceptat per tots, sinó sobretot perquè, si haguéssim continuat tots dins de Gal·lípoli, hauríem acabat per menjar-nos els uns als altres. Pocs dies després, quan Rocafort, Entença i Arenós sortien cada un al davant dels seus per cercar noves ciutats per ocupar dins dels malaurats territoris de la Tràcia, jo estava convençut que el nostre èxode no havia fet més que començar.