Capítol XII

QUE PARLA DE LA BATALLA DEL RIU CÍZIC, TAMBÉ CONEGUDA COM DEL CAP DE L’ARTAQUI

Aquesta va ser la primera vegada que vaig combatre contra un enemic a camp ras, suposant que allò fos una batalla.

A trenc d’alba, totes les nostres forces, ensems amb els representants de la cavalleria grega i els alans mercenaris que també lluitaven per a Andrònic, estaven preparades dalt dels turons que envoltaven el campament turc. En aquell moment no es veia quasi ningú i de les fogueres, enmig d’un aire en calma, en sortien unes columnes de fum negre. Ni els guarnits cavallers de Bizanci ni els alans situats més enrere no semblaven gaire animats d’enfrontar-se amb aquell enemic, que ja els havia inflat els morros més d’una vegada. Per contra, els almogàvers ens delíem per baixar el pendent, i els nostres caps amb prou feines ens podien contenir. Mai no he esbrinat qui va donar el senyal, però de cop i volta tots nosaltres engegàrem a córrer muntanya avall a tota velocitat, amb les armes a punt. En un instant ja havíem entrat en el camp enemic i, quan començàrem a udolar i llançar els nostres dards mentre corríem com diables, els formosos cavallers grecs encara s’ho estaven mirant des del cim i els alans ens contemplaven entre astorats i atònits.

Recordo que el primer dard que vaig llançar li va travessar el pit a un home gegantí, de pell bruna i pelut com un ós, que, mig nu, treia el cap per la porta d’una de les tendes amb cara d’incredulitat. Tan bon punt va caure, li vaig posar el peu a sobre i vaig recuperar la meva arma per continuar aquella carrera, sense deixar, però, de mirar a tots costats per evitar alguna sorpresa. Amb la sang fresca del meu primer enemic cobrint la punta del dard i saltant per sobre l’escampall de cossos que els meus companys més avançats anaven deixant per terra, un detall en una tenda propera em va cridar l’atenció. La llum del sol matiner projectava una ombra humana just a tocar de la tela clara de l’habitacle. Sense pensar-ho dos cops vaig tornar a llançar la meva arma, que, travessant el tapís, va encertar al bell mig d’aquell cos. Mentre se sentia un crit paorós, jo em treia el coltell. Després de quatre salts ja era dins la tenda. A terra, amb el meu dard clavat fins al mànec al ventre, i enmig d’un bassal de sang, hi havia un guerrer turc que es recargolava de dolor. Sense ni pensar-hi, m’hi vaig acostar per rematar-lo amb un parell més de cops i vaig recuperar l’arma. Va ser llavors que vaig sentir uns gemecs des de la part més fosca. Una dona aclotada a terra, amb el cap i el rostre tapat, alçava les mans al cel i no parava de repetir, entre plors, unes paraules en un idioma que jo no entenia. Al seu costat, un nen l’abraçava, plorant sense consol.

Mai he oblidat els dubtes que em van assaltar aleshores. Les ordres que ens havien donat eren clares i imperatives, però jo no podia obeir-les. No, de cap de les maneres.

—Marxeu! Foteu el camp!

Els ho vaig dir en català i en greguesc, i després amb signes urgents. No semblava que hi hagués ningú dels nostres gaire a prop. Si s’afanyaven potser encara podrien tenir una oportunitat.

Mentre mirava si hi havia algú que pogués presenciar el meu acte de desobediència, havia posat en oblit de no donar l’esquena a l’enemic. El meu instint, un instint innat que m’hauria de salvar la vida moltes vegades, em va avisar a temps quan, de reüll, vaig veure com aquell vailet es llançava sobre mi amb una daga a la mà. Si aquell marrec hagués estat una mica més llest, jo mai hauria pogut relatar aquesta història, però un moment de vacil·lació per part seva fou suficient perquè, girant sobre mi mateix i amb el dard agafat amb les dues mans, la punta de ferro s’interposés en el seu camí. Amb el pit travessat per l’arma, es va quedar sense que els peus li toquessin a terra. Per uns instants les nostres mirades es creuaren i aquells ulls quiets, freds com el vidre, ja eren els ulls de la mort.

Quan vaig sortir a fora de nou, deixant enrere el cadàver del nen i la seva infortunada mare, els homes de cavall ja havien arribat i trotaven amunt i avall, acabant la feina que nosaltres havíem començat. Pel meu costat passaren dos alans amb una bossa a les mans i, sense dir res, entraren dins la tenda. El dring metàl·lic en delatava el contingut. Potser hauria d’haver-los aturat, però ja no tenia esma per a res més.

Cap al migdia, en passejar-me pel que havia estat el meu primer camp de batalla, vaig adonar-me de la magnitud de la nostra victòria: dones captives, esclaus, armes, cavalls, argent i or amb els quals vam emplenar quatre galeres que foren enviades a Constantinoble. Però, sobretot, un munt d’enemics coberts de sang i amb els cossos desfets, apilonats de mala manera, la majoria dels quals el dia abans encara jugaven amb espases de fusta.

Sí, senyor: una gran victòria.