Capítol XV

ON ES RELATA LA REVOLTA DELS ALANS EN ALLÒ QUE ES VA CONÈIXER COM EL CONFLICTE DEL MOLÍ

Un cop don Roger arribà de nou al cap de l’Artaqui, jo vaig ser cridat per tornar al seu servei com a escuder. El temps havia millorat molt i s’acostava el moment en que tota la Companyia s’hauria de tornar a posar en marxa, per endinsar-se cap a Orient i continuar la guerra contra els infidels turcs. Juntament amb els altres escuders, a mi també em tocava de complir amb les tasques de tenir cura dels cavalls i les armes del megaduc i dels seus oficials, enllardar els corretatges, endreçar els ornaments de guerra i totes les altres funcions pròpies del servei al meu senyor.

De tant en tant podia anar a veure la mare i sempre que en tenia ocasió pujava cap a la casa amb una bona provisió de queviures. Precisament un migdia hi anava a cavall amb dues alforges plenes mentre notava l’escalf agradable del sol primaveral. En remuntar el darrer turó ja albirava en la llunyania el petit habitacle blanc, rodejat de les fruites de l’hort i dels camps i els arbres plens de les flors primerenques.

Des de la distància vaig distingir la meva mare i Cristòfol parlant davant de la porta. Tot i la llunyania, podia sentir la veu de l’home visiblement exaltat. Quan aquest s’adonà de la meva arribada, va marxar caminant cap al darrere de la casa i deixà sola la mare, que va venir al meu encontre.

—Bon dia, mare.

—Déu vos guard, fill meu.

Vaig posar el peu a terra amb lleugeresa i em vaig acostar a la mare per fer-li un petó suau al rostre.

—Mireu. Avui us he portat pa, unes gerres d’oli i vi. També hi ha unes pomes cuites per a la canalla.

Ella va dibuixar un somriure d’agraïment i, sense dir res, s’acostà a l’animal a cercar els queviures, que descarregà a terra. Com que coneixia molt bé la mare, m’havia pujat la mosca al nas.

—Què passa, mare? Per què s’amaga Cristòfol?

—No és res, fill, no et preocupis.

—A mi no m’enredareu pas.

Mentre pronunciava aquelles paraules, ja tenia el mànec del coltell ben engrapat. Si aquell miserable havia gosat fer-li res a la mare, l’esbudellaria sense contemplacions. En veure aquell gest, ella se m’atansà i m’agafà el braç.

—No ha estat pas aquí. Vine.

Amb el cavall per la brida, la vaig seguir un tros fins a allunyar-nos de la casa. Ens vam asseure tots dos en unes pedres rodones properes.

—Saps el molí vell, el que hi ha a l’altre costat de la ciutat?

—Sí, i tant. On portem a moldre el blat per fer el pa dels oficials.

—Doncs aquest matí hi ha hagut brega. Un conegut de Cristòfol, en passar per aquí, ens ho ha explicat. Diuen que tot ha començat quan uns alans que eren allà per moldre el blat s’han posat contra alguns dels nostres. No és gens clar si els han agafat blat o ha sigut per la molinera. El cas és que aquests alans han acabat dient als nostres homes que, si podien, matarien el megaduc, nostre senyor. Ja et pots imaginar quina ha estat la resposta.

Sí, és clar que m’ho imaginava. Aleshores més que mai, fra Roger era com un déu per nosaltres i qualsevol insinuació contra la seva persona, vingués d’on vingués, era més que suficient per desembeinar. Per altra part, els alans, teòrics aliats de la Companyia, no eren gens de fiar, ja que, malgrat la fama de bons guerrers, mai no entraven en combat els primers. Segons deien, a més, la soldada avançada als almogàvers en perpres d’or no havia pas estat la mateixa per a ells, ja que a l’hora de cobrar sols havien rebut tres miserables ecus, de valor molt inferior. Aquell fet encara havia enfurismat més aquella gent, ja de per si mig salvatge, que d’ençà d’aleshores per poc que podien sempre estaven amb raons i quan no era un all era una ceba.

—M’estàs escoltant, fill?

—Sí, mare, us escolto. De ben segur que els nostres han començat a repartir ganivetades a tort i a dret.

—És clar. Però ara el conflicte s’ha estès per tota la ciutat i diuen que hi ha aldarulls arreu. Per això el bo de Cristòfol estava trastocat. Té por que els alans vinguin aquí.

Sense escoltar res més, d’un ràpid moviment em vaig tornar a enfilar al cavall. Abans que la mare pogués ni tan sols dir-me adéu, jo ja marxava a bon trot pel camí de tornada.

Mentre baixava a corre-cuita, dins de la casa principal que hi havia a la plaça de Cízic, tenia lloc una reunió. Al voltant de la taula del migdia on estava dinant Roger de Flor, també s’hi trobaven asseguts Ramon Muntaner i Corberan d’Alet. El megaduc estava menjant amb parsimònia unes costelles de cabrit mentre els altres ja tenien els plats del menjar buits i escurats i una copa de vi al davant. El motiu de la reunió convocada pels lloctinents era abordar els desordres que s’estaven produint pels carrers de la ciutat, i que no semblaven tenir aturador. El mestre racional i el senescal n’havien informat el megaduc a bastament. Mentre aquest es rentava les mans en un gibrell de terrissa ple d’aigua, parlà per primer cop.

—Això és tot? No és més que una baralla com les de cada dia, no patiu. Abans que es faci fosc, tot s’haurà acabat. Què voleu? Els nostres no saben estar sense repartir llenya i a aquests maleïts alans tampoc els costa gens ni mica fer treballar les espases. Deixem-ho córrer i tot s’arreglarà sol. Sempre en sortiran més malparats els adversaris que els nostres. D’aquí a poc temps començarem de nou la campanya i llavors tothom tindrà feina i ocasió per desfogar-se.

Dit això, es va servir un bon raig de vi negre en una copa de plata i en begué sorollosament.

—Senyor, temo que hi ha alguna cosa més —digué Corberan d’Alet—. Hem estat parlant amb la nostra gent i sembla que aquests perdularis d’alans us han amenaçat de mort. Els nostres no pararan fins a fer un bon escarment, us ho asseguro. Està parlant-se d’anar aquesta nit al campament dels alans i fer-hi una degolladissa. No sé què en penseu vós, però…

Don Roger apartà la copa de la boca i fità el senescal entre meditatiu i enjogassat.

—Don Corberan, abans que jo reveli el meu pensament, què en penseu vós?

—Doncs, excel·lència…

Abans que el senescal pogués dir-hi la seva, el mestre Muntaner prengué la paraula.

—Senyor, si no deturem els nostres i els deixem anar a la nit a acarnissar-se amb els alans, quan comenci la campanya els haurem perdut com a aliats. Marxaran de les nostres files un rere l’altre.

El megaduc s’alçà amb un drap de seda a la mà i s’encaminà amb passos lents cap a un costat de l’estança mentre s’eixugava els llavis. Des d’allà es quedà contemplant els seus dos lloctinents.

—Permeteu-me que us faci memòria, amics. Quan vam tenir trifulga amb els genovesos a Constantinoble, vosaltres vau donar alguna ordre als nostres soldats?

—Certament, no —respongué el mestre racional—. Ells van actuar per defensar-vos de la millor manera que els va semblar, excel·lència. No cal donar-los ordres quan es tracta de protegir-vos.

—Vós ho heu dit —va reblar don Roger amb aire sentenciós.

Aquella nit, tots els escuders, i jo entre ells, vam fer guàrdia reforçada per protegir les estances del nostre cabdill davant d’alguna possible agressió. Per això no va ser fins l’endemà al matí quan vaig saber que, cap a la matinada, un gran estol d’almogàvers havia assaltat a sang i foc el campament dels alans. Aquests, agafats per sorpresa, quan van reaccionar, ja tenien prop de dos centenars de morts a terra. Diuen que la degolladissa no es va acabar fins que Roger de Flor en persona va demanar que s’aturés. La veritat, però, és que jo, que em trobava de guàrdia davant la porta principal de la cambra del megaduc, no el vaig veure sortir en tota la nit.

L’endemà, en passar recompte dels seus morts, els alans van tenir una desagradable sorpresa, ja que entre els caiguts es trobava el fill de Gircon, el seu cap. Les protestes i les reclamacions d’aquest davant de Roger de Flor van portar un seguit de reunions i canvis de paraules gruixudes, però no arribaren a les mans per la mediació de la guàrdia personal dels dos homes. Què us diré? Que primer el nostre megaduc va dir que el començament de les ofenses havia estat per part dels alans i que la resposta dels nostres havia estat proporcionada i justa. Després va intentar convèncer Gircon amb diners, la qual cosa encara va enfurismar més el trasbalsat pare, que mai hauria imaginat la mort del seu fill en mans dels aliats. L’endemà al matí el campament dels alans havia estat aixecat i la majoria d’aquests passaren a convertir-se en enemics declarats de la Companyia per sempre més.

Quan a finals d’abril del 1304 l’exèrcit imperial va iniciar la marxa de Cízic cap a Orient, per continuar l’enfrontament amb els emirats turcs, els seus efectius havien quedat seriosament reduïts. Un total de sis mil mercenaris, entre catalans, aragonesos, valencians i alguns àrabs, mil alans que havien decidit quedar-s’hi, moguts per una generosa paga, i un miler més de soldats bizantins anaven a enfrontar-se amb exèrcits que els podien arribar a duplicar i triplicar en nombre.

Però per a Roger de Flor, megaduc de l’imperi i cabdill dels almogàvers, el pitjor enemic no era el que tenia al davant, sinó el que havia deixat enrere.