Capítol XXVIII

PARANT L’ORELLA

Gal·lípoli no era Constantinoble, però també era un bon lloc on viure. La plaça principal estava plena de portes i balconades, curulles de roba i amb les façanes pintades de tants colors diferents que, quan el sol hi relluïa, eren un autèntic espectacle. Fins i tot de nit, si hi havia lluna, els colors semblava que tenien vida pròpia i es passejaven pels carrers solitaris de la ciutat.

La residència escollida pel nostre megaduc i els seus oficials era una gran mansió situada al lloc principal de la plaça, que la màxima autoritat local havia cedit. Allà era on nosaltres, els membres de la guàrdia personal, havíem de fer la vigilància sense deixar-hi entrar ningú que no anés acompanyat dels que tenien autorització o que portés un salconduit o permís suficient. Tant els meus companys com jo teníem un control estricte de les portes i de l’entorn, tant de dia com de nit, ja que ens hi anava el coll. De la mateixa manera, també s’hi jugava el coll qualsevol que s’hi apropés massa sense poder justificar la seva presència, ja que quan estàvem de guàrdia per allà, acostumàvem a llançar el dard sense gaires contemplacions.

Aquell dia em tocava fer torn de guàrdia a la nit, davant de la porta principal. A la tarda tenia permís per estar a casa, ja que començava el servei just a l’entrada del nou dia i la tarda abans de la guàrdia nocturna s’ha de dormir per poder estar ben desvetllat. Us ben juro que aquella fou la meva intenció quan després del migdia em vaig ficar al llit, però mentre jo m’hi posava per un costat Helena hi va entrar per l’altre. Pel perfum que desprenia el seu cos nu, els seus petons i les seves carícies, vaig rebre un senyal del que volia i, com us podeu suposar, els seus desitjos eren ordres per a mi. Aquella tarda no vaig pas dormir el que calia i quan al final vaig poder aclucar els ulls, en un tres i no res la meva estimada em va haver de despertar perquè no arribés tard.

Un cop em vaig trobar palplantat al costat de la porta amb el casc, l’escut i el dard llarg, no es podia dir que tingués son, però m’havia d’esforçar per no quedar-me encantat de tant en tant. En un determinat moment, darrere de la porta principal, vaig sentir unes passes, i la llum parpellejant d’una llàntia es va escolar pel forat d’un dels finestrons principals del costat de l’entrada. No sabia ben bé quina hora era, segur que molt tard. O molt d’hora, segons com es mirés.

Recordo perfectament com al darrere d’aquella porta hi havia una sala de recepció, amb una taula de pedra rodona i una pica d’aigua. Qui estava rondant per allà baix havia d’haver davallat per força des de les cambres de dalt, ja que nosaltres no havíem deixat entrar ningú. Barrejat amb el soroll de les petjades que es movien arreu, algú va començar a parlar amb una veu que vaig reconèixer de seguida.

—Perdona que t’hagi tret del llit de matinada, Muntaner, però encara no em puc treure del cap els fets de Magnèsia. Necessito que algú amb la ment menys tèrbola que jo me’n pugui donar alguna explicació. Com ha tingut pebrots aquest malnat d’Ataliota de matar la guarnició catalana?

—Potser no ha estat Ataliota, senyor. O potser no pas ell sol. Recordeu els soldats que vau veure als merlets.

—Sí, és clar que havien arribat des de la frontera de Bulgària. Però per què assassinar i trossejar els nostres homes? Fent-los fora de la fortalesa ja en tenien prou, per quedar-se amb tot el nostre botí.

—Aquests grecs ja comencen a conèixer-nos, excel·lència, i saben que, de grat, els nostres homes no haurien marxat mai de la ciutat. Els degueren matar a traïció, com acostumen a fer. Contràriament, els de la nostra guarnició haurien estat capaços de carregar-se tots aquests dròpols.

Com que les parets d’aquell edifici eren força més gruixudes que les d’una tenda de campanya, em vaig apropar una mica a la porta per tal d’escoltar més bé. Acabava de fer això just quan la conversa es reprenia.

—I ara què vol, l’emperador grec, Muntaner? Quan ja havia començat a oblidar-me del desastre de Magnèsia, em fa avisar perquè ara cal anar urgentment a la frontera de Bulgària a sufocar-hi avalots. Que no té allà el seu encarcarat fill Miquel, amb el bo i millor de l’exèrcit de Bizanci? Que en tingui cura l’emperador associat, de parar l’embranzida d’Estanislau, el nou rei d’aquella gent. Jo tinc altres problemes.

—Potser us crida a vós perquè ja està fart que el seu fill Miquel l’esguerri una vegada rere l’altra. Diuen que Miquel IX és un bon guerrer i un magnífic comandant, però que els seus soldats són unes donetes.

—Aquest raonament també me l’he fet jo. Andrònic II confia tant en la capacitat de lluita de l’exèrcit del seu fill com en la de les mestresses que li fan la bugada al palau de Blaquerna.

Hi hagué una altra interrupció i em vaig separar de la porta, no fos cas que algú sortís de cop. Tot restà en silenci una bona estona, fins que es va fer sentir de nou la veu tonant del megaduc.

—Així doncs, amic Muntaner, sembla que no em queda cap altre remei que anar a Constantinoble a preparar la nova campanya. No sé si són pitjors les sagetes dels turcs o les llengües bífides dels grecs. Et ben juro que em costa més de moure’m entre aquella colla d’espantalls guarnits de la cort que entre les files de la cavalleria enemiga.

—Us crec, senyor. Però el vostre càrrec us hi obliga.

—Ho sé, ho sé. Sols espero que abans de marxar de nou a Constantinoble l’emperador es digni de fer-me arribar les soldades que ens deu, en una treva que li deixin les disquisicions teològiques que li roben tant de temps. Són més de vuit mesos de lluita, cinc grans victòries i un tresor immens per a les seves arques, i a hores d’ara no ha dit ni ase ni bèstia sobre l’or que ens ha de lliurar.

—Potser farà una mica l’orni, però estic segur que pagarà, excel·lència.

—Així ho espero pel seu bé, però sobretot pel dels seus ciutadans. Ha arribat a les meves orelles que els nostres homes ja estan tornant a fer de les seves per la ciutat i rodalia. Si no haguessin sortit victoriosos de la campanya, si no haguessin lluitat com ho han fet, et puc assegurar que jo mateix els lligaria amb cadenes de les columnes de la plaça perquè no sortissin. Però saps què et dic? S’han guanyat la soldada i encara no han rebut res del que els pertoca. Per mi poden fotre el que vulguin. —Un nou silenci es va fer darrere de les portes, com si els dos homes estiguessin meditant el sentit que hi havia darrere d’aquelles paraules—. Em sembla que toca anar al llit. Que descansis, Muntaner.

—Igualment, excel·lència.

Em va venir just d’apartar-me i ocupar el meu lloc de guàrdia al costat, amb l’escut i el dard a punt, abans que s’obrissin les portes i el mestre racional sortís i passés pel meu costat donant grans gambades.

—Adéu-siau, Amorós. Bona guàrdia.

—Bona nit, senyor. Déu vos guard.

L’esglai em va durar una bona estona, fins que vaig comprendre per què el mestre Muntaner sabia que aquell vigilant al costat de la porta era jo. Ell rebia informació cada nit de qui eren els membres de la guàrdia del megaduc i la seva ubicació a cada un dels llocs. Per això, fins i tot sense mirar-me, sabia qui era aquell sentinella.

El que ja no vaig entendre era per què el mestre racional no li havia referit al nostre cabdill tot allò que jo li havia explicat feia quatre dies sobre les conspiracions que preparaven l’emperador Andrònic i Paquimeres.