Capítol LXII

CERCANT EL NOSTRE DESTÍ

La sortida de Cassandria va ser complicada per la gran massa de persones, animals i objectes que portàvem a sobre, cosa que dificultava moltíssim qualsevol moviment estratègic o desplaçament. Per altra part, les maniobres militars que podíem fer en cas de combat quedaven condicionades per les dones, nens i vells que ens acompanyaven, que no podien quedar abandonats.

La ruta fixada ens encaminava cap a les terres de la Tessàlia, on jo tenia el convenciment que trobaríem una mica de serenor, però per anar en aquella direcció calia abandonar Macedònia i totes les rutes passaven ben a prop de les ciutats i els pobles que manta vegada havíem maltractat. Aquell èxode va resultar penós i difícil perquè, a més de les dificultats per avançar, de seguida ens adonàrem que l’exèrcit imperial ja s’havia decidit a abandonar el refugi de les ciutats. Aquestes forces, juntament amb molts ciutadans grecs, estaven al corrent de la nostra situació. Els missatgers d’avançada ens van informar que un dels generals d’Andrònic, de nom Khandreinos, tenia el comandament de les forces destinades a fustigar la nostra host.

Primer als voltants de Tessalònica i després al llarg de la primera part de la ruta, vam rebre constants atacs als quals no podíem respondre com hauríem volgut, atesa la impossibilitat de presentar batalla a camp obert sense deixar desprotegides les famílies.

Al principi ens desplaçàvem amb tota la formació militar al davant i la resta d’acompanyats al darrere, però aviat vam comprendre que amb aquella ordenació no podíem garantir la protecció de tots els nostres. Entre Tessalònica i els límits de Macedònia fórem atacats per la rereguarda i, abans que poguéssim socórrer la reressaga, ja havíem patit moltes baixes. Per mirar d’evitar-ho, situàrem un destacament protegint la part més endarrerida de la formació, però aleshores les partides de Khandreinos ens atacaven per diferents punts, la qual cosa ens obligava a dividir-nos, amb gran risc per a les nostres vides. Al final el desplaçament el férem protegint els febles com ho fan les bandades de llops, amb tots els no combatents, els animals i tots els estris al mig i nosaltres envoltant-los, encara que allò suposés alentir més la nostra marxa. Per tal de fer via més prest, tots els estris no imprescindibles s’anaven abandonant i s’arribaren a sacrificar alguns dels animals més pesats i lents. Aviat el nostre rastre es podia seguir fàcilment per l’estela de deixalles que quedava al nostre pas.

Aquells enfrontaments no eren autèntiques batalles i per això tampoc es pot considerar que sofríssim autèntiques derrotes, però per primera vegada des que jo tenia ús de raó la nostra host es trobava a la defensiva. Per primer cop, en lloc d’atacar de cara els nostres enemics ens vèiem obligats a defensar la vida de les nostres dones i dels nostres fills. I, sí, tinguérem molts caiguts, a la majoria dels quals ni tan sols donàrem cristiana sepultura.

Aquella persecució sols va remetre quan ja ens trobàvem a les portes de les muntanyes de l’Olimp, al límit entre Macedònia i la Tessàlia. Els naturals d’aquelles muntanyes, plenes de senders perillosos i pics punxeguts, tampoc acceptaven de bon grat la presència d’estrangers i, mentre amb grans dificultats travessàvem aquells colls, no pararen d’agredir-nos. Aquells atacs, però, tot i ser abundants, tampoc tenien la virulència dels anteriors i aviat van cessar, en comprovar que no teníem pas cap intenció de quedar-nos dins de les seves terres.

A la fi, a principis del 1310, encara durant l’hivern, els missatgers exploradors ens van comunicar que estàvem a punt de sortir de les muntanyes. Lacerats, esgotats, amb gent malalta i sense subministraments, ja que l’emperador havia ordenat que es recollissin a les ciutats els fruits de la campanya per deixar-nos sense provisions, la visió d’aquelles valls verdoses, plenes de conreus, rierols i petits llogarets ens tornaren l’esperança. Els primers a arribar es llançaren muntanya avall cap a aquell bé de Déu que anomenaven la Tessàlia.

L’arribada a aquelles terres va significar, per una part, una important millora per a tots nosaltres, però també va portar la impossibilitat de mantenir la unió i cercar un assentament propi. Tot i diferents reunions del consell en les quals es va demanar de romandre units, diferents grups o fins i tot alguns homes sols començaren a fer ràtzies i ocupar diferents llocs del territori. També es va dir una vegada i una altra que no es fes ús de la violència llevat que fos per defensar-se, però aquestes ordres també foren ignorades per molts, que, un cop més, caigueren sobre aquelles terres com una pedregada. De què ens servia maltractar la gent i destruir les cases dels territoris que ocupàvem? Un cop més, aviat tornaríem a estar sols, rodejats de cultius erms i cadàvers a balquena.

Aviat poguérem comprovar com Khandreinos, no sé si per ordre de l’emperador o per la seva pròpia voluntat, seguia fustigant-nos, tot i que ja érem a la Tessàlia. Les tropes imperials no pararen de causar-nos greus perjudicis, fins que un bon dia els nostres observadors ens portaren una bona nova: aquella host de Khandreinos, barreja de soldats imperials, camperols i mercenaris de tota mena, havia començat a desfer-se com un terròs sota la pluja, sens dubte per les desavinences entre uns i altres.

Aquella bona notícia, corroborada per la nul·la acció de les forces gregues en els següents dies, ens va donar un descans per primer cop en molt temps. La treva ens va permetre de comprovar l’estat real de les nostres forces. Tot i l’elevat nombre de baixes, les malalties, l’esgotament i l’abandonament d’un bon nombre de turcs i turcoples, encara érem una formació de guerra temible, molt difícil de batre a camp ras. Per això no va ser estrany que rebéssim una missiva personal del dèspota de Tessàlia, Joan II Àngel Comnè. Encara que la nostra força militar estigués damnada en aquell moment, per a qualsevol governador o rei era molt millor tenir-nos d’amics que d’enemics.

Vaig convocar l’assemblea i vaig llegir la proposta al consell, que l’aprovà de forma quasi unànime. L’oferiment era senzill: la Companyia abandonaria la Tessàlia en direcció a Atenes. En contrapartida, Joan II Àngel Comnè ens oferia diners, vitualles i presents importants per a tots els membres del consell i llurs famílies.

Com que l’últim que necessitàvem era entrar en guerra amb l’únic territori que encara no s’havia declarat enemic nostre i com que la compensació era important, cap a finals de maig d’aquell any 1310 continuàrem el nostre camí, vam deixar enrere la Tessàlia i vam endinsar-nos en terres de la Beòcia i Morea. Aquestes es trobaven sota la dominació dels francs, però era l’únic lloc on podíem dirigir-nos.