Capítol XLVI

LA BATALLA D’APROS

Hi ha un fet remarcable que va succeir aquells dies i que no voldria deixar d’explicar. Com és ben conegut, l’exèrcit guanyador atreu els guerrers com la mel les mosques, i per això en començaren a aparèixer partides més o menys nombroses que, provinents d’un indret o d’un altre, arribaven davant de les murades per demanar afegir-se a la nostra host. Molts d’aquells soldats de fortuna alguna vegada els havíem patit al davant com a enemics, però, empesos per la necessitat, volien convertir-se en els nostres aliats, encara que al cap de quatre dies tornessin a canviar de bàndol. Turcs, turcoples, fins i tots soldats convertits en mercenaris grecs, es posaren del nostre costat, de manera que en el moment de sortir per les portes del castell per anar a trobar l’exèrcit de xor Miquel ja érem pràcticament uns tres mil, més del doble dels que havíem obtingut la darrera victòria.

Aniríem a lluitar com sempre, però contra un enemic més preparat; per bé que si tot just feia quatre dies amb la host delmada férem el que férem, què no es podia arribar a esperar de nosaltres aleshores, convençuts que la raó i l’honor estaven del nostre costat?

A finals de juliol, tota la host sortí de la ciutat cap a un lloc anomenat Apros, on es dirigia també l’exèrcit de l’emperador associat. Al castell deixàrem tan sols una petita guarnició i tota la resta de la població, circumstància aquesta que, malauradament, en el futur es repetiria en massa ocasions.

Com sempre, el nostre moviment fou molt ràpid a fi de desorientar els vigies enemics, que ens devien estar vigilant, i a la tercera nit acampàrem al peu d’uns turons. A l’altre costat es trobava el castell d’Apros, molt a prop del qual ja havia acampat l’imponent exèrcit enemic. Amb uns sis mil genets i quasi cent mil infants, aquella espectacular força de combat era la destinada a esborrar per sempre la nostra presència en aquelles terres d’Orient. Un cop més, tocava tornar a lluitar per les nostres vides.

El sol no havia alliberat ni un dels seus raigs, la matinada d’aquell dia i de juliol del 1305, quan tots ja havíem confessat i combregat. Després, amb la celeritat que ens era pròpia, pujàrem fins al cim dels turons propers, que estaven llaurats i a punt de rebre la llavor. Recordo la imatge que s’oferia als nostres peus mentre els soldats de l’imponent exèrcit imperial corrien a ocupar les seves posicions.

Jo era a cavall, molt a prop del mestre Muntaner i de Bernat de Rocafort, que restaren un moment observant la formació enemiga. Una expressió mig irònica mig incrèdula es va dibuixar en el rostre de don Bernat mentre pronunciava unes paraules que mai oblidaré:

—No m’ho puc creure: ho han tornat a fer.

Al principi no ho vaig entendre, però en contemplar la formació enemiga em vaig adonar de seguida de què volia dir. Nosaltres situàvem els nostres aliats sempre en les segones posicions. Però l’exèrcit imperial havia ubicat com a soldats d’avançada, fàcilment distingibles per les seves ensenyes, els alans, els turcs i els turcoples, és a dir, els mercenaris, les forces menys apreciades i utilitzades sempre pels comandaments grecs com a escut per aturar el primer cop. Col·locats a l’avantguarda, aquells lluitadors de soldada i menys empesos al combat es trobarien a la primera topada amb els nostres homes més experimentats i destres. Si, tal com es podia suposar, al primer envit aconseguíem obrir forat en aquella formació, ja teníem mitja batalla guanyada. Sí, havien tornat a cometre el mateix error que a Gal·lípoli.

En aquell precís moment començaren a sonar els corns, les trompes i els tabals de combat. El meu cavall ni s’havia començat a moure quan la primera onada d’almogàvers, udolant com diables i xisclant com bruixots, es precipitava muntanya avall. En aquest cas, la nostra formació era de triple filera, amb els infants al davant, la cavalleria una mica endarrerida, als flancs, i els nous aliats mercenaris al darrere.

Abans que els nostres envestissin l’enemic com un ramat de bous embogit, molts homes de les primeres fileres adversàries començaren a intentar fugir o a recular. Coneixent-nos com ens coneixien, veient aquella allau humana que els venia a sobre, van capir que per la miserable soldada que rebien de l’emperador no valia la pena jugar-se la vida. Tot i així, i encara que des del primer moment aconseguírem obrir forat en les files enemigues, aquella vegada el seu nombre era molt superior al nostre i des del darrere les tropes imperials obligaven els seus aliats a resistir. No paràvem de repartir cops amb la mateixa precisió de sempre, però per cada enemic que queia en sortien dos més, així que ben aviat la nostra embranzida va anar perdent empenta. Aquell era un moment crític, ja que ni les nostres forces ni els crits d’ànim dels nostres capitans semblava que ens poguessin fer avançar. Aleshores, en veure aquella situació d’incertesa, algú dels qui manava les forces gregues va decidir d’enviar la cavalleria per acabar la feina sense saber fins a quin punt aquella era una decisió equivocada.

Jo em trobava darrere els nostres infants intentant obrir forat amb el cavall quan vaig poder adonar-me del moviment de la cavalleria imperial, que intentava encerclar-nos per la dreta. Algú dels nostres va ordenar a crits des del darrere:

—A terra, peu a terra tots! Agafeu els dards i les armes i envieu els cavalls a la rereguarda. Ferim! Via sus! Via sus!

Un cop vam posar peu a terra, que més ens atrevíem a peu que a cavall, ens dirigírem a la dreta de la nostra formació, ocults rere els nostres infants. No gaire lluny, la cavalleria imperial, armada fins a les dents, lluint escuts de coloraines, amb les cuirasses, elms i llances de combat, venia a galop tirat cap a nosaltres, ignorants que els estàvem esperant amb el genoll a terra i els dards llargs ben apuntalats.

Quan s’adonaren de la trampa ja era massa tard: en un instant la primera filera de bèsties caigué a terra amb el pit travessat per les puntes esmolades de les nostres armes. Els que venien al darrere, incapaços de reaccionar a temps, i en trobar-se amb els cossos dels caiguts, també acabaren arrossegats per terra. Sense tenir ocasió d’arribar a utilitzar les armes, la cavalleria enemiga estava immobilitzada i encerclada, amb una gran quantitat de cavalls i genets fora de combat. Aquell era el moment més esperat per nosaltres. Corrent entre els animals que encara restaven dempeus i que, desorientats i rodejats d’enemics no paraven de donar voltes mentre els seus cavallers es veien incapaços de controlar-los, ens llençàrem sota la panxa de les bèsties, tallant i tallant, sense ni un moment de treva.

Amb les seves pesades cuirasses, aïllats de la resta de la formació, aquells homes, tot i les seves pesades armes i l’habilitat i el coratge per fer-les servir, quan queien a terra ja estaven perduts. La segona filera, composta pels nostres aliats mercenaris, es llançà sobre seu i féu una autèntica degolladissa, com si es tractés d’una cacera d’ànecs.

En veure una desfeta de la seva cavalleria tan ràpida i contundent, els mercenaris enemics començaren de nou a recular sense que aquell cop els soldats regulars de l’exèrcit imperial poguessin evitar-ho. En un instant, els seus alans i la resta d’aliats de conveniència fugien camp enllà. Agafats per sorpresa per aquella ràpida i inesperada reacció, els soldats grecs es van trobar de cop davant nostre, i els almogàvers vam caure sobre l’enemic amb més coratge que mai.

—Sant Jordi! Sant Jordi!

Tots aquells soldats eren bons combatents, estaven ben preparats i, per descomptat, anaven ben armats, però mai s’haurien imaginat el que els podia caure a sobre. Aquell munt de cops, dards, projectils, patacades per dalt i per baix, pel davant i pel darrere que van rebre, no se l’esperaven i ben aviat es van veure forçats a retrocedir, primer amb un cert ordre, però després a la desbandada i tan de pressa com podien, molts d’ells llençant les armes per anar més lleugers. Què us diré? Que gràcies a Déu misericordiós ho estàvem aconseguint una altra vegada.

En aquell moment va tenir lloc un episodi del qual després, al cap dels anys, he llegit moltes explicacions diferents. Just és que us en doni la meva, ja que jo hi era tan a prop com ho sou vosaltres dels escrits que esteu llegint.

Diuen que, en veure des de la rereguarda com el seu exèrcit fugia vergonyosament i ni tan sols els seus capitans i generals podien evitar la desfeta imminent, l’emperador associat xor Miquel, traïdor entre els traïdors i conspirador permanent contra nosaltres, però guerrer de valor provat i gran dominador de tota mena d’armes, va fer armar el seu cavall. Reunint la resta de la seva guàrdia personal, va dir-los que ell marxava a lluitar i que demanava que l’acompanyessin, ja que s’estimava més morir amb honra que morir deshonrat. El cas és que, just a tocar d’on jo em trobava repartint trompades a tort i a dret, va passar com una exhalació un cavall de combat sense genet, amb una sella daurada i tantes cuirasses i corretges relluents que de seguida tothom començà a dir que era el cavall del fill d’Andrònic. Abans que poguéssim arribar a entendre què havia passat, i entre la sorpresa general, sobre una altra muntura, xor Miquel va irrompre al capdavant d’uns quants guerrers, tots ells membres de la seva guàrdia personal, contra els nostres.

Alguns van dir que el cavall que havíem vist passar s’havia escapat de les mans del seu escuder, i d’altres que no havia estat més que un ardit per provocar confusió i agafar-nos desprevinguts. Fos com fos, en un obrir i tancar d’ulls, el fill de l’emperador va travessar un dels nostres amb la llança i amb l’espasa en va tombar tres més. El grup va entrar contra nosaltres amb tanta força i tanta contundència que, per un moment, tots ens pensàrem que es tractava d’un nou exèrcit. Aquell home podia ser fals i traïdor, però no pas un covard maldestre amb les armes, us ho puc ben assegurar.

Però fins i tot ell, segurament cegat per la vergonya i les ànsies de combatre, va cometre el mateix error que tots els altres: entrar amb cavalls armats dins d’una formació d’infanteria almogàver. Els nostres infants, i jo també entre ells, no vam tardar gens d’encerclar els cavalls enemics i atacar-los les parts baixes. El mateix xor Miquel va anar a parar a terra, abatut el seu animal, i la seva guàrdia personal va haver d’encerclar-lo per protegir-lo de l’escomesa que li venia a sobre.

Llavors es va esdevenir un fet que forma part de la llegenda i que ni jo mateix, que era a tocar, puc estar cert si va ser real o un somni. Sortit del no-res, un dels nostres cavallers trencà el cercle protector i es llençà a galop tirat contra el fill del basileu, amb la llança a punt per ferir i sense escut, ja que no se sabia regir gaire sobre el cavall. Xor Miquel, en un acte de valentia o temeritat, li va anar a l’encontre i, amb un fort cop d’espasa al braç, el va descavalcar. Al moment de caure, aquell cavaller nostre que no podia identificar, ferit i sagnant, es va llançar sobre el grec i l’abraçà. Abans que xor Miquel pogués reaccionar, el nostre havia tret un punyal i començà a clavar-li ganivetades amb ràbia indicible. Quan la guàrdia personal del coemperador va poder treure’l d’allà, ja portava un munt de nafres al cos i una horrible cicatriu al rostre.

En aquell punt de la lluita, la guàrdia imperial va cedir i tots ens llançàrem contra xor Miquel. Us juro que el vaig tenir tan a prop meu que fins em podia veure reflectit als seus ulls. Tenia la cara terriblement ensangonada, travessada per un tall profund i llarg. Aquell home era al meu abast, però em vaig quedar quiet. No em pregunteu el motiu d’aquesta reacció, perquè no el sé. M’ho he dit moltes vegades i l’única resposta que sóc capaç de donar-me és que potser no li tocava morir en aquell moment i que Déu Nostre Senyor va decidir aturar el meu braç. Aquell instant de vacil·lació fou suficient perquè els membres de la seva guàrdia i altres soldats vinguessin a ajudar-lo i aconseguissin allunyar-lo del perill, mentre llençava les seves armes a terra en senyal de capitulació.

Dies després, les notícies que ens van arribar deien que l’emperador associat estava molt malferit, amb tretze ganivetades, una de les quals li va marcar el rostre per sempre, a conseqüència del virulent atac d’aquell misteriós cavaller. No sé si el fill de l’emperador va arribar a saber-ho mai, però la realitat era que el seu atacant, aquell que se li havia llançat a sobre, l’havia malferit i l’havia obligat a refugiar-se enmig dels seus soldats no era sinó un mariner de nom Bernat Ferrer, el qual havia obtingut el cavall, les cuirasses i les armes com a part del botí de l’anterior confrontació a Gal·lípoli. Un senzill home de mar malferint el fill d’un emperador. Una vergonya més per afegir a la ja llarga llista. A partir d’aquell moment, xor Miquel es va tancar rere els murs d’Adrianòpolis cercant-hi protecció mentre el seu imperi s’engrunava sota les ferradures dels nostres cavalls.

Com sempre, els nostres perseguiren els enemics que fugien en totes direccions, fins que la foscor ens va obligar a tornar enrere per agrupar-nos de nou. La nit la passàrem de guàrdia, per evitar ensurts i sorpreses, tot i que era patent que l’exèrcit imperial ja no estava en condicions de presentar batalla.

En sortir el sol, com si fos una repetició en el temps i en el lloc, tornaren a mostrar-se davant els nostres ulls les imatges de milers d’homes morts i de cavalls esventrats, incomptables ferits que demanaven ajut i un botí tan considerable que, si ens ho haguéssim proposat, cap de nosaltres hauria hagut de tornar a entrar en combat mai més. Per ventura o per dissort, les nostres ànsies de combatre no les movien tan sols els diners.

No vaig arribar a comptar mai la quantitat de carros i carretons tirats per bèsties i humans que ens emportàrem plens del botí de tornada a Gal·lípoli. El fet que l’enemic esperés una fàcil i ràpida victòria va provocar que deixés tal quantitat d’armes i altres objectes de valor que no crec que mai es pogués saber amb certesa. Recordo que, en les seves cròniques, el mestre Muntaner parla de més de deu mil carros, cadascun tirat per quatre bous, i carruatges de tota mena per traslladar aquell botí de guerra. Jo vaig formar part de l’escorta que acompanyava aquella interminable corrua de tornada al castell, juntament amb una petita part de la host. La resta va quedar-se encara per la zona amb la intenció de dirigir-se a la fortalesa d’Apros, on havia estat portat urgentment xor Miquel de camí a Adrianòpolis. També continuaren les expedicions per la zona per tal d’acabar amb les restes d’aquell poderós exèrcit que d’antuvi semblava invencible i que un cop més havia estat sotmès.

En aquelles quatre jornades pel camí de tornada, ni un sol enemic va fer acte de presència. La gent dels camps, boscos i ciutats que ens trobàvem marxava corrent com si fóssim endimoniats, cridant: «Francs, francs! Que vénen els francs!», de tan mal record com tenia de la gent vinguda del regne de França. Certament, a partir d’aquell moment, tot l’imperi grec, tota la Romania, havia quedat vençuda i el seu exèrcit tan damnat que ja no es va poder recuperar mai més del tot. Talment com el seu fill a Adrianòpolis, l’emperador Andrònic es refugià a Constantinoble i no sortí de darrere d’aquells murs infranquejables.