Capítol LVIII

DE LA SEPARACIÓ DE LA COMPANYIA

Amb els homes d’Entença i d’Eiximenis d’Arenós sense comandament directe, la situació per a nosaltres es feia molt complicada, ja que gairebé era impossible la comunicació entre uns i altres. L’infant Ferran va intentar evitar que les dues faccions ens trobessin entre elles, però alguns enfrontaments es feren inevitables.

Pel que fa a la situació del jove noble, malgrat que fos un descendent directe de la Casa d’Aragó, era difícil. Amb Entença mort i Eiximenis d’Arenós desaparegut, Bernat de Rocafort s’havia convertit en el líder únic de tota la Companyia. Quan des de la propera illa de Tasos s’acostaren alguns dels mariners de les quatre naus de l’infant que s’havien avançat a la flota de Muntaner, Ferran de Mallorca va intentar una darrera maniobra. Va demanar un nou consell general en el qual va dir-nos un cop més que l’havíem de rebre per senyor per part del senyor rei de Sicília i no en el seu propi, que altrament no romandria amb nosaltres. Davant la persistent negativa de Rocafort, va començar a preparar el retorn a Sicília, per bé que abans de marxar esperaria l’arribada del mestre Muntaner i la flota almogàver, ja que volia parlar amb ell.

Per descomptat que en aquell consell Bernat de Rocafort va expressar de manera profunda i histriònica el seu pregon sentiment de tristesa perquè l’infant no es quedava entre nosaltres, però, per altra part, es va apressar a posar tots els mitjans per ajudar-lo a aparellar les seves naus. Amb la marxa del jove noble havia aconseguit assolir tots els seus objectius i ja ningú no li discutiria la condició de cabdill únic de tots els almogàvers.

Les àncores dels vaixells de la nostra flota a penes havien tocat fons quan el mestre Muntaner ja m’havia fet cridar a la seva presència. Aquell mateix dia les trenta-quatre naus de la nostra flota havien aparegut a la costa on es trobava acampada tota la host, a menys d’una jornada de Cristòpolis. El destí de la flota era l’illa de Tasos, però el fet que el mestre se’ns acostés amb els vaixells volia dir que estava al cas de què havia succeït, ja que estava informat puntualment pels missatgers que anaven i venien per tota la costa per mantenir el contacte entre la flota i la host.

Em va rebre a popa, dins del seu cambrot de la nau capitana, rodejat de farcells sense obrir i de totes les seves altres pertinences. Estava dempeus, vestit sense cap ostentació, tal com acostumava, contemplant la costa a tocar per un dels finestrals. Sense cap mena de salutació, i encara girat, va deixar anar la pregunta que ja m’esperava.

—Què ha passat, Amorós?

—Senyor, no en sabeu res?

Es va girar i se’m va quedar mirant.

—He parlat amb l’infant Ferran i m’ha explicat un seguit de coses de les quals no sabria explicar-te quina és pitjor. Però vull que m’ho expliquis tu.

—Senyor, he estat tota l’estona al costat del cavaller Rocafort. En cap moment l’he perdut de vista i sempre he estat al cas d’on es trobava o amb qui estava. Us puc assegurar que en el moment que van occir misser Berenguer ell era molt lluny d’on va començar la trifulga.

—I doncs?

—Sabeu tan bé com jo que les dues hosts caminaven una al davant de l’altra, separades per una jornada, ja que vau ser vós qui ho va organitzar d’aquesta manera, per evitar aldarulls. —Ell m’escoltava amb aparent atenció, però la seva mirada es perdia en un punt llunyà—. Aquella malaurada jornada, però, la host dels homes de Rocafort, a la qual jo acompanyava, va gandulejar molt a l’hora d’emprendre el camí, ja que la nit anterior hi havia hagut festa. Els d’Entença no aturaren la seva marxa i nosaltres tampoc vam iniciar la nostra, cosa que va fer que en un tres i no res els soldats d’una i altra banda ja estiguessin a tocar. S’havien apropat tant que algú va donar el crit de les armes, potser pensant que ens estaven atacant, i a partir d’aquell moment els esdeveniments ja no tingueren aturador. Els de don Bernat atacaren i els altres es defensaren, i quan el cavaller d’Entença es va acostar per mirar de parar aquella bogeria ja fou massa tard, i ell va ser el primer a caure. Eiximenis d’Arenós va fugir i sols la intervenció posterior de Rocafort va evitar que a l’infant n’hi passés una de grossa.

—M’has dit abans que vas estar tota l’estona al costat de Rocafort. Vas sentir que de la seva boca sortís alguna ordre d’anar contra els altres?

—No, senyor. Ni una ordre d’atac va sortir dels seus llavis, i en el moment de començar els aldarulls ens trobàvem molt lluny dels fets.

—Això no hi fa res. La traïció es podia haver ordit abans.

—L’infant féu gran dol sobre el cavaller mort i el besà més de deu vegades. Rocafort plorà davant del cos destrossat de don Berenguer. Tots dos reprengueren durament als causants directes de la tragèdia, que s’excusaren dient que es tractava d’una terrible confusió.

—Confusió? A ple dia? Lluitant cos a cos?

—Costa de creure. Però, sigui com sigui, mai se sabrà.

—Jo sí que ho sé, Amorós. I Déu nostre Senyor, també. —Després de pronunciar aquelles paraules, el mestre es va persignar i es va asseure en una de les cadires de fusta, clavada al terra de la nau—. Vine aquí, Amorós. Evitar el que ha passat no estava pas al teu abast. Ja està fet. Descansi en pau el bon amic i germà, el noble cavaller Berenguer d’Entença. Dediquem-nos ara a procurar pels vius.

Durant una bona estona em va estar explicant el seus plans. El primer era vetllar per la seguretat de les famílies, sobretot les dels homes d’Entença i d’aquells desafortunats que havien perdut la vida sota el ferro del seus propis germans. Després calia resguardar els béns del cavaller mort i permetre que els homes triessin el seu propi destí: restar amb Rocafort, anar amb Eiximenis d’Arenós o fins i tot marxar cap al petit destacament que sempre havíem mantingut a la illa de Negrepont.

—Demà convocaré el consell i els ho exposaré tot —digué un cop acabada l’explicació—, així com el sentiment de tristor i deshonra que m’aclapara en aquests moments. És més fàcil aixecar l’espasa que guardar-la a la beina, i a vegades els lluitadors honorables són aquells que aturen el seu braç armat, si cal fer-ho per evitar una injustícia. Després, me n’aniré.

—Com dieu, senyor?

—Sí, Amorós, l’infant Ferran de Mallorca m’ha fet arribar una nota des d’un dels seus vaixells. M’ha demanat que l’acompanyi en la seva tornada i m’ho ha demanat en nom del rei d’Aragó. No m’hi puc negar. Deixaré el segell de la Companyia, els llibres, els albarans i tots els altres documents que siguin necessaris per al bon ús de la host. Un cop fet això, prendré comiat i marxaré.

—I jo, senyor?

—La teva dona i tu us heu de quedar. Els escrivans es quedaran i algú els ha de manar. No sé qui serà el nou mestre racional, però m’encarregaré de deixar-li ben clar a misser Bernat de Rocafort que tu has de continuar en el càrrec que tens, si vol tenir les coses en ordre.

—Però…

—La decisió està presa. Si vinguéssiu amb mi, no us podria garantir un bon destí. A Gal·lípoli vaig parlar moltes vegades amb l’infant Ferran. Crec que el conec molt bé i sé que no tornarà a casa amb les mans buides. Segur que voldrà fer incursions i negociacions amb qui sigui per mirar de portar algun bon acord davant del rei. Jo li repetiré que el millor que podem fer és tornar a casa com més aviat millor i pel camí més curt, però dubto molt que em faci cas. És jove i està tremendament disgustat pel fracàs de la seva missió. A més, no té experiència i es pensa que al darrere de les bones paraules sempre hi ha bones intencions. Convençut com està que al fill d’un rei de la Casa d’Aragó ningú s’atrevirà a fer-li res, molt temo que tanta temeritat ens pot portar un bon embolic. —En acabar aquelles paraules, el mestre se m’acostà i em va abraçar. Les seves paraules abans de marxar no les oblidaré mai—. Gràcies per la teva lleialtat, Amorós. Si Déu és just, segur que més tard o més d’hora ens tornarem a trobar.