Capítol XXII

DE L’ESTADA A CONSTANTINOBLE AL COSTAT DE LA MEVA ESTIMADA

Quan em vaig despertar, era en un lloc desconegut. Recordo com un dels que tenia al costat, en una llitera de fusta, se’m quedà mirant fixament un instant i tot seguit va començar a cridar.

—Eh! Que l’Amorós ja ha obert els ulls! —Després s’acostà i, en veu baixa, em va parlar en un xiuxiueig quasi inintel·ligible—. Vatua, quina sort que tens, vailet. Per tu ja s’ha acabat aquesta gresca.

No sabia qui era aquell i me’l vaig quedar mirant amb expressió confusa. El cap em feia mal i la llum encegadora del sol em feria els ulls. En intentar moure’m una mica, un mal terrible al braç esquerre em va obligar a fer un salt i no vaig poder reprimir un gemec. En girar el coll, vaig distingir el braç lligat al cos per un munt de benes amb infinitud de clapes de sang seca. El meu cos desprenia una fortor pitjor que la d’una rata morta.

Poc després va aparèixer un dels metges del megaduc. Jo el coneixia de vista, però em pensava que mai el tindria tan a prop. Em va agafar el cap i em va fer prendre un bol ple d’un suc espès. Em notava els llavis secs i la llengua enganxada al cel de la boca, però, tot i el gust aspre d’aquell beuratge, me’l vaig empassar.

—Què ha passat? —vaig preguntar amb un fil de veu.

—Doncs que dues sagetes de ballesta han triat el teu braç com a destí. Afortunadament, sembla que no han tocat os, la qual cosa és quasi un miracle. De totes maneres, han fet una bona destrossa. Què recordes, tu?

—Res. He somiat ballestes, tenalles, crits, malediccions…

—Hem hagut de fer servir una ballesta per desclavar la segona sageta, que era barbada. Una bona estrebada, com hi ha Déu. Però te’n sortiràs.

Molts d’aquells brètols que responien al nom de metge no sabien el que havien de fer. I els que sabien què, no sabien com. Aquell semblava diferent, per ventura. Era un dels cirurgians dels nostres capitans i això volia dir no tan sols que de ben segur hi tocava bé, sinó que també disposava del millor instrumental i dels millors mitjans a l’hora de curar. Benes, estopa, làudan i ungüents per rebaixar els flegmons.

—I misser Corberan d’Alet?

L’home va respirar fondo abans de contestar:

—Ell no ha tingut tanta sort com tu, escuder.

S’havia posat al meu costat i, un cop tretes les benes, estava netejant i sanejant la ferida amb uns ungüents negres i lliscosos. El que vaig veure al meu braç no em va agradar gens ni mica: hi havia més puntades que a la capa d’un rei. Per això vaig decidir que el millor era continuar dormint.

No sé quant vaig estar dormisquejant en aquell lloc, ni si foren hores o dies, però el cas és que en un moment donat unes paraules em van despertar. Vaig obrir els ulls prou per poder entrellucar com dos homes guarnits amb cuirassa i vestimenta de cavallers parlaven entre si.

—Nostre cabdill està commocionat per la mort de Corberan d’Alet. No només era un dels homes de la seva màxima confiança, sinó que li havia promès en matrimoni la seva filla, que l’estava esperant a Constantinoble.

—Ha estat una autèntica tragèdia. Aquest és l’escuder que anava al seu costat?

—Sí. Diuen que el va avisar, però que no va poder fer-hi res. Ell també ha resultat malferit.

—Ja ho veig. Espero que es refaci. Per cert, l’enterrament del senescal ha estat acompanyat de tots els honors. Corberan no tornarà amb nosaltres, sinó que es quedarà dins de la capella de monsenyor sant Jordi, a Tira, juntament amb els seus homes caiguts en la batalla. Qui l’hi havia de dir! Ell, que estava a punt de celebrar les esposalles amb la filla de don Roger, reposarà per sempre en un tomba rica i bella d’aquesta terra estranya. Pulvis eris et in pulverem reverteris.

«Has estat de sort, Marc», vaig pensar.

Uns dies després, quan ja començava a fer els primers passos amb tota la precaució del món, ja que el meu braç esquerre continuava immobilitzat i inútil, va entrar un escuder conegut meu, acompanyat d’un esclau. M’agafaren les armes, la muda que havia preparat amb l’ajuda d’alguna de les dones, quatre benes i un parell de flascons amb la medicina preparada pel cirurgià i em van dir que els seguís.

A fora estava preparat un carro amb tendal, ple d’altres ferits com jo. Tot just havia acabat d’acomodar-m’hi quan la tartana emprengué el pas. Qui m’havia acompanyat es va acomiadar amb unes paraules:

—Amorós, recorda que t’estan esperant a la ciutat de l’emperador. La resta us quedareu a Magnèsia.

Així doncs, algú m’estava esperant a Constantinoble. Vaig imaginar-me que sa excel·lència el megaduc encara recordava aquell vailet escardalenc que li havia fet guanyar la primera batalla, tot just arribar a la capital de l’imperi. Era raonable deduir que algú li havia dit que la meva mare era massa lluny i que el millor era posar-me sota l’atenció d’una altra persona. Vaig suposar, en fi, si no era massa suposar, que la princesa Maria hi tenia alguna cosa a veure, en aquella decisió. Sobretot si tenim en compte que al seu servei hi havia una donzella de nom Helena.

—Doncs com et dic, Amorós, el que està passant aquí no m’agrada gens ni mica.

Pau semblava realment molt amoïnat. Era un dels escuders amb qui jo tenia més relació des que havíem arribat a Constantinoble i ara formava part de la reduïda guarnició que havíem deixat a Magnèsia perquè tingués cura del nostre botí. Segons el meu company, la guarnició era massa reduïda i cada dia que passava els problemes anaven en augment.

En aquell moment ens trobàvem a la casa on ell i alguns altres homes dels nostres estaven allotjats. El dia abans hi havíem arribat els ferits des de Tira i als meus companys de viatge els havien situat en algun racó, perquè poguessin descansar. Jo continuaria la meva ruta cap a la capital de l’imperi l’endemà a primera hora.

—No siguis exagerat, Pau.

—Tu no ets aquí, vatua el dimoni! Faria el que fos pel nostre cabdill Roger, i ho saps prou bé. Però en veritat et dic que pelar cent ciutadans de Magnèsia va ser una errada molt grossa. Aquesta gent no ens ho ha perdonat ni ens ho perdonarà mai.

—Però aquí dins sols hi ha quatre soldats ganduls, mercaders, pagesos i artesans, a part de dones, ancians i criatures. Quants sou vosaltres? No has pas de tenir cap por, cony!

—En som uns cent. Però corren rumors, amic. Rumors que no paren d’arribar-me a les orelles des dels quatre cantons, com si en lloc de rumors fossin una proclama imperial. No tardaran a arribar forces bizantines en quantitat important. Sí, ja m’imagino la teva resposta: els bizantins són els nostres aliats, no tindran pas collons de tocar-nos ni un pèl mentre el megaduc sigui el nostre comandant. Però què vols que et digui? No m’agrada gens el que veig i el que sento. Fins i tot no m’agrada ni el que ensumo.

—Per què no envieu algun missatger a Tira?

—Ja ho hem fet, dues vegades. Però no n’hem rebut resposta i temo el pitjor.

—No siguis tanoca, home, que no passarà res —vaig afirmar amb despreocupació—. De ben segur que s’han entretingut amb alguna d’aquestes gregues de mamelles tremoloses. Torna a emplenar les copes amb aquest vi dolç tan bo que tens.

—Vols dir que pots beure tant, tu, amb aquest braç que portes?

Em vaig arronsar d’espatlles i vaig somriure.

—Si s’agafa una bona trompa ja no fa mal el braç ni es veuen conjures darrere de cada cantonada.

A mesura que passaven els dies, el meu cap s’anava despertant. Potser perquè ja s’havia acabat el làudan que m’havia donat el metge o perquè les ferides ja estaven molt tancades. Havia començat a moure el braç, però no el podia doblegar del tot ni tenia força a la mà. Aquella renglera de forats de dalt a baix encara feia basarda de mirar. Em preguntava a mi mateix si seria capaç de tornar a tensar un arc o engrapar un dard. El metge de Tira m’havia dit que cerqués un bon cirurgià a Constantinoble, i havia afegit que tingués en compte que els millors eren els jueus o els sarraïns. De totes maneres, procurava no capficar-m’hi massa, ja que al capdavall no hi podia fer res.

Així doncs, cada vegada anaven arribant a la meva memòria detalls, impressions, paraules i converses que ja em semblaven oblidades. La meva afició a parar l’orella al costat de la tenda del megaduc m’havia portat a escoltar un munt de paraules, algunes de les quals desapareixien amb la mateixa celeritat que havien arribat. Però d’altres, no, com una de les darreres converses que havia sentit a Tira en una de les reunions entre don Roger i el nostre mestre nacional, Ramon Muntaner.

—Doncs sí, Muntaner. El missatger que ha vingut aquest matí portava noves de Bernat de Rocafort. Sembla que s’ha presentat a Constantinoble i ha demanat audiència a l’emperador grec. L’acompanya una important host de mil homes de peu i dos-cents cavallers. Ben preparats, experimentats i, el que és encara més important, amb moltes ganes de repartir llenya després d’un munt de dies navegant. Una bona colla de fills de puta, com li agrada dir a ell. El que em sorprèn, i potser no m’hauria de sorprendre tant, és que el primer que ha fet Rocafort és anar a oferir els seus serveis a Andrònic. Per què ho ha fet, Muntaner, si sap de sobres que el cap de l’exèrcit d’Orient sóc jo?

—Excel·lència, Bernat de Rocafort ha vingut a lluitar per l’or i el nom. Per això s’ha ofert tan aviat: ben segur que va ben escurat.

—Quan vam organitzar la Companyia, a ell va ser al primer que li vaig oferir la possibilitat que vingués amb nosaltres, però em va dir que no. En aquell moment deia que estava al servei d’un altre senyor.

—D’un altre qualsevol sempre que li pagués més que l’anterior. Rocafort no s’ha pas amagat mai del seu desig de riqueses, i tenia assumptes pendents a Sicília.

—Segons diu el missatger —va prosseguir don Roger—, l’emperador li ha dit que res de res, la qual cosa no li deu haver agradat gens, i després l’ha enviat cap aquí. Si ha anat amb les seves naus a trobar Ferran d’Aunés i la nostra flota, ja deuen estar de camí. Si es queda amb la Companyia, les seves tropes de refresc ens aniran d’allò més bé, o sigui que potser encara li haurem de fer reverències. Quan estigui amb nosaltres haurem de decidir si aprofitem els homes de Rocafort i continuem la campanya fins a empènyer els infidels a la fi del món o esperem a veure com actua sa excel·lència l’emperador.

—Què voleu dir?

—Va, Muntaner, no et facis l’ingenu. Després de tots els gemecs i les queixes dels seus súbdits, creus que el nostre estimat emperador no deu estar ordint plans i conjures un rere l’altre? Tan sols li cal esperar que els turcs no representin un perill per a ell i el seu imperi ronyós. Així que, per poc que també ho vulgui Rocafort, la decisió serà clara: anar contra els turcs. Bernat és una bèstia mig salvatge que fa massa dies que està engabiada sense clavar ganivetades. O sigui que farem una cosa, amic meu.

—Vós direu, senyor.

—Agafeu una escorta de soldats i uns quants dels millors cavalls com a obsequi i marxeu cap al port d’Ània. Allà és on Ferran d’Aunés portarà els nostres nous reforços. Doneu-li a misser Bernat una bona benvinguda perquè se senti confiat i no pugui esbrinar que la nostra és una amistat de conveniència.

A vegades pensava si els secrets que m’arribaven a les orelles feia bé d’escoltar-los. No perquè en fes un mal ús, pobre de mi: mai m’hauria passat pel magí trair els meus. Potser aleshores era massa jove per sospitar que no sempre el que es diu és el que es pensa i que a voltes cal témer més els amics que els enemics.