Capítol XXI

DE LA VICTÒRIA DE TIRA I LA MORT DEL CAVALLER CORBERAN D’ALET

Recordo com vam arribar als voltants de Tira des de septentrió i a la nit. Segons deien alguns que semblaven més entesos, havíem recorregut més de trenta-cinc milles en unes disset hores, amb una celeritat inusitada per a una companyia de tants homes. Haig de dir, també, que en aquella ocasió no vaig haver de treure el fetge per la boca com els meus companys ja que, afortunadament, em comptava entre els dos-cents cavallers de l’expedició. Així doncs, podia contemplar des d’una posició privilegiada la nostra marxa cap a aneu a saber on.

La tranuitada s’havia organitzat tan de pressa que no havia ni tingut temps d’esbrinar quina en portaven de cap els nostres capitans. El gruix de la host ens trobàvem escampats entre Magnèsia i algunes de les ciutats properes, mirant d’eliminar definitivament alguns dels escamots de soldats turcs que encara treien el nas de tant en tant, quan es van presentar dos emissaris des de la ciutat de Tira demanant ajut, ja que grups d’infidels s’estaven aplegant pels voltants de la ciutat amb la intenció gens dissimulada d’atacar-la.

En un tres i no res, el megaduc va donar ordres molt concretes al senescal d’Alet, el màxim general del nostre exèrcit, que escollís una tropa i que anés cap a Tira amb un únic objectiu: atacar, dispersar i anihilar tants enemics com li fos possible. Els dos emissaris ens indicaren una contrada per on podríem accedir a la ciutat sense que els assetjadors, desprevinguts i confiats, ignorants de la nostra presència, se n’adonessin.

Aquella nit les tropes del cavaller Corberan d’Alet, entre les quals em comptava, vam franquejar les murades de Tira. Vam romandre a l’interior de la fortificació, mentre a fora se sentien els cants provinents del campament dels turcs al voltant de les seves fogueres crepitants, que emplenaven el cel de guspires. Teníem ordres de restar en silenci perquè els enemics quedessin persuadits que dins de la ciutat només hi havia una guarnició reduïda i un munt de gent indefensa.

El que va passar l’endemà ho recordo com si fos ara mateix.

A trenc d’alba, des de les espitlleres, podíem observar com els turcs s’anaven apropant a les murades. Uns quants homes de cavall s’hi acostaren tant que, enmig de crits de desafiament, foren capaços d’arribar a donar cops a la porta de fusta revestida de ferro. Els nostres estaven inquiets dins la ciutat, però Corberan d’Alet els mantenia en formació i sense fer soroll. Des dels merlets, alguns ballesters s’amagaven dels enemics amb les armes preparades i una bona quantitat de cairells al costat.

Els cops a les portes eren cada vegada més forts i, quan ja semblava que acabarien cedint, misser Corberan féu un senyal al capità dels ballesters. Tot d’una, els homes amagats darrere els merlets s’alçaren i començaren a llançar una pluja de projectils sobre els desprevinguts turcs, que, en trobar-se tan a prop de la murada, es convertiren en un objectiu fàcil. Llançaren fins a cinc càrregues de sagetes abans que el nostre senescal els ordenés que s’aturessin. Llavors, quan encara les darreres fletxes volaven cercant la carn dels infidels, la porta de la ciutat s’obrí de bat a bat i la nostra infanteria va escometre l’enemic amb la violència, la rapidesa i la precisió d’habitud. Abans que els adversaris es poguessin refer de la sorpresa, els nostres peons ja havien fet caure a terra gran part de la cavalleria enemiga, i quan els cavallers sortiren darrere nostre, per al segon atac, els turcs ja havien patit centenars de baixes.

Era el meu primer combat a cavall i recordo com anava trotant amunt i avall de l’escenari de la lluita, protegint les esquenes dels nostres infants i ensorrant amb els dards qualsevol enemic que se’m posava a l’abast. La sorpresa va ser tan gran, la resposta tan i tan ràpida i l’acció tan violenta que en poca estona la resta de cavalleria i els infants turcs, presos de pànic davant d’un enemic que no esperaven i que els estava fustigant sense aturador, començaren a fugir espaordits cercant la protecció de les muntanyes que tenien darrere.

En aquell moment la veu de Corberan d’Alet es va alçar amb força enmig del brogit de la batalla:

—Via sus! Via sus! No en deixem ni un. Ferim!

A través de l’escletxa del meu elm podia contemplar un mar d’infidels amb penons de molts colors que s’estenia davant nostre cercant la protecció dels pendents dels turons propers, mentre al darrere la massa dels nostres guerrers els empaitava i eliminava sense pietat. En arribar als pendents, els primers cavallers enemics abandonaren els cavalls i les armes i començaren a pujar amb desesperació, barrejats amb els seus homes de peu, que feren el mateix.

Els nostres infants iniciaren una cacera muntanya amunt, però quan els de cavall, amb en Corberan al cap davant, vam arribar i començàrem a descavalcar per empaitar l’enemic, el cap se’m va omplir de mals presagis.

Una mica més amunt, la figura del senescal destacava contra el cel, encoratjant els seus homes sense descans. S’havia aixecat una polseguera terrible i la calor del dia era tan forta que l’aire dins de l’elm es feia irrespirable i la suor em regalimava pel pit i per les cames. Però, malgrat les dificultats, no volia allunyar-me del nostre cap, que corria i colpejava incansable, ajudava els homes i els empenyia cap amunt. Va arribar un moment que, incapaç de fer un pas més, em vaig quedar sense alè, dempeus, contemplant-lo amb admiració.

Llavors, quan aquell gran guerrer es va aturar un moment i es tragué l’elm per poder agafar una mica d’aire, de cop vaig recordar què era el que abans m’havia posat en alerta.

Els arquers. Els temibles arquers turcs no havien fet encara acte de presència, i tots sabíem que tard o d’hora aquells malparits en farien de les seves. En alçar la vista per advertir la host vaig poder comprovar que ja no hi era a temps. Una formació d’arquers es féu visible dalt dels turons i en un instant les seves armes ja estaven preparades i mirant al cel.

—Senyor, vigileu! Els arquers! Protegiu-vos!

Amb l’elm a la mà, Corberan d’Alet no va arribar ni a sentir la meva advertència. Unes passes davant meu vaig contemplar com una d’aquelles sagetes barbades li foradava el cap com si es tractés d’un meló madur.

Mentre els nostres retrocedien en formació tancada i amb els escuts tocant-se per protegir-se, em vaig inclinar sobre el nostre comandant, que havia caigut fulminat a terra. Aleshores vaig notar una fiblada terrible a tot el braç esquerre, com sí algú m’hi hagués clavat una barra de ferro roent. Atordit i boig de dolor, vaig anar a parar a terra al costat del senescal.

El darrer que recordo és l’olor de la terra seca i la pols de la muntanya cremant-me la gola.