Capítol XXXVII

DE LA FUGIDA A GAL·LÍPOLI

Poc després, quan Helena i jo sortíem d’allà dins, era negra nit. La meva darrera visió del palau de xor Miquel havia estat la d’un cap ple de rínxols ensangonats, penjat al cim d’una llança i exhibit com a trofeu de guerra.

Tot i l’hora, els carrers d’Adrianòpolis eren una repetició del que havíem estat vivint feia un moment. Moltes cases cremaven i per qualsevol racó, a la llum bellugadissa de les flames, es veien cossos immòbils de gent assassinada. Fossin o no catalans, fossin o no almogàvers, tot semblava lícit. La persecució i extermini dels salvatges occidentals havia esdevingut el primer objectiu de qualsevol ciutadà lleial a l’imperi.

Helena i jo havíem sortit pels passadissos subterranis que portaven fora muralles i el primer que férem fou allunyar-nos de la turbulència humana que envoltava el palau del fill de l’emperador. No vam parar de caminar fins a trobar un paratge fosc i silenciós dins de la ciutat, on les flames quedaven molt distants. Adrianòpolis no era, ni de bon tros, tan gran com Constantinoble, però ni ella ni jo coneixíem gaire bé la ciutat i, per tant, calia anar amb compte. En una bassa d’aigua per al bestiar, i amb l’ajuda d’Helena, em vaig netejar la sang encara fresca que em cobria el rostre, les mans i els braços.

—Què ha passat? —va preguntar Helena una mica després, mentre restàvem asseguts als pedrissos del costat de la font.

Jo tenia el cap cot, la ment desorientada i el cos adolorit. Ella es va posar al meu costat i em va envoltar amb els seus braços per la cintura mentre recolzava el cap contra el meu pit. Els cabells negres li queien com onades mogudes per l’aire tebi de la nit.

—És ben senzill: els teus ens han traït.

Vaig parlar en un to dur, aspre i carregat de ressentiment. Era injust i innecessari, però les paraules ja estaven dites. Amb la tremolor del seu cos vaig notar fins a quin punt les meves paraules l’havien ferit i de seguida es va tornar a separar de mi.

«Sóc un neci», vaig pensar. Un neci i un desagraït. Aquella dona m’acabava de salvar la vida, m’estimava de veritat i en aquell moment era l’única persona en qui podia confiar. M’hi vaig apropar, li vaig passar el braç per sobre les espatlles i li vaig fer un suau petó als llavis. Ella restava callada mentre unes llàgrimes copioses li lliscaven rostre avall.

—Perdona’m, estimada. No t’he volgut ofendre.

Va sospirar i els seus braços em van tornar a envoltar la cintura. Certament, si aquella dona suportava les meves atzagaiades era que m’estimava de veritat.

De sobte, un grup de gent va aparèixer cridant, amb les armes empomades. En veure’ns van alentir el pas. Els seus posats desconfiats no eren un bon presagi. Llavors Helena encara em va abraçar més fort i els va dir bona nit com si fossin coneguts de tota la vida.

—Kalinytcha fili!

—Kalinytcha —van contestar ells, emprenent de nou el pas.

Aquella doneta no deixaria mai de sorprendre’m. La seva reacció segurament ens n’havia deslliurat d’una de bona, ja que qualsevol que portés armes en una nit com aquella estaria disposat a fer-les servir. I pel que feia a mi, ja no en portava cap. Les meves de tota la vida s’havien quedat al palau de xor Miquel, envermellides per la sang dels enemics i fora del meu abast.

—Anem desarmats. Ens caçaran com conills.

—Això tampoc no és cert del tot —va dir Helena abastant la seva ballesta, que havia amagat darrere les pedres.

—No en sabia pas res, de la teva traça amb les sagetes.

—Hi ha moltes coses de mi que no saps, escuder. Espero tenir temps i paciència per explicar-te-les totes.

Un somriure picardiós es va dibuixar al seu rostre preciós. Teníem una arma i ens teníem l’un a l’altre. Només ens calia triar un destí i pregar a Déu i a la Verge perquè ens donessin força i fortuna per poder-hi arribar.

—Marxem doncs cap a l’únic lloc on podem anar: Gal·lípoli.

En sortir de la ciutat, i un cop creuada la murada per una petita porta que Helena havia descobert dies enrere, decidírem de dirigir-nos en primer lloc al nostre campament. Abans d’arribar-hi, però, ja ens adonàrem que no hi podríem fer res.

La majoria de les tendes estaven desfetes o cremades i la pudor del fum i de carn socarrimada hauria fet vomitar una rata. Els cavalls que encara restaven amb vida corrien amunt i avall mentre uns quants guerrers alans miraven d’agafar-los. Per la rodalia hi havia un escampall de cossos abatuts i mutilats d’homes, dones i criatures. Amics, coneguts, companys que no feia ni mig dia s’estaven a casa o jugant al mig del carrer. Muntanyes d’estris s’apilonaven arreu mentre la gent de la ciutat es dedicava a triar i remenar per emportar-se el que li convenia. La ventada de la mort havia arrencat de les mans dels seus antics amos teles, vestits, armes i guarnicions.

Helena va reconèixer a terra, degollades i nues, dues de les dones que aquella tarda l’havien acompanyat al mercat, i aleshores esclatà a plorar.

—Déu meu, quina bogeria! Què se’n farà dels seus fills, pobres criatures.

Jo vaig callar. Aquelles criatures, si encara en restava alguna amb vida, acabarien sent esclaves de qualsevol i amb el pas dels anys ja no es recordarien ni dels seus orígens ni dels seus pares. I pel que feia a la degolladissa, què us diré? N’havia vistes de molt pitjors en què havíem estat nosaltres qui teníem les mans tacades de sang.

Llavors em van venir al cap unes paraules de Crist que la mare em repetia de petit: «Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra».

Feia tres jorns que avançàvem per camins secundaris i senders de muntanya, allunyats de les rutes principals on les partides d’alans i les tropes imperials es movien amunt i avall amb milers d’homes i tan sovint que passar desapercebut era gairebé impossible. Al final decidírem caminar de nit per evitar trobades imprevistes i també per protegir-nos de les solejades del dia. Orientar-nos cap a llevant era fàcil, però no teníem la certesa de si anàvem per bon camí.

No portàvem res per menjar ni per beure. Durant aquelles jornades ens havíem estat alimentant de figues o ametlles crues dels arbres que trobàvem pel camí i bevíem de rierols o dels pous d’algunes cases abandonades. Helena deia que beure d’aquella aigua era poc prudent, però vam preferir exposar-nos a tenir mal de ventre per prendre aigua bruta que morir de set.

Un dia, havíem arribat a una petita vall ombrívola i verda que convidava a parar per descansar-hi. Orientats per una columna de fum que s’alçava al cel i, des del darrere d’un matolls, contemplàvem com uns grecs compartien el seu tiberi al costat d’un gorg creuat per un rierol petit però cabalós.

Es tractava només de dos homes, com vam saber quan albiràrem els seus cavalls lligats en un arbre no gaire llunyà. Al costat dels cavalls hi havia les seves armes i els escuts. De ben segur que aquells no esperaven pas trobar-se amb cap enemic prou agosarat per enfrontar-se a dos cavallers de l’exèrcit imperial.

Asseguts al costat del foc, on tenien un tros de carn rostint-se sobre les brases, portaven el tors nu i sols es cobrien per unes calces curtes. Les seves cabelleres regalimaven gotes d’aigua recollides en el bany que devien haver pres feia poc.

Helena i jo ens vam mirar un moment. Tot el que hi havia allà era el que ens podria fer arribar al nostre destí: cavalls, armes, menjar, beguda. Sols calia veure de quina manera els ho podríem prendre a aquells bordegassos. Amagats i mentre el batec dels nostres cors competia amb les queixes dels budells buits, Helena em va far un senyal que guardés silenci amb el dit sobre els llavis.

Aleshores, davant de la meva mirada incrèdula, va començar a treure’s la roba fins que es quedà nua com un nadó. Quan de forma inevitable la meva vista va anar una mica més avall dels seus mugrons, ella es tapà amb les mans i em dirigí una mirada divertida de desaprovació.

—Ja és hora que prengui un bany: la naturalesa m’ho demana.

Havent dit això, va sortir pel sender mig amagat que li permetria d’anar a l’altre costat del gorg, davant d’on els soldats de cavall menjaven descuradament. Mentre s’allunyava em vaig quedar contemplant aquell cos preciós, febrejant amb un atac de gelosia i de pànic. No calia ser cap savi per endevinar quin era el pla ordit per Helena. Amb aquell esquer, aquells dos peixots s’empassarien tot l’ham.

De seguida es va sentir un xipolleig i, tot i la distància, vaig poder veure com Helena, la meva Helena!, nedava lentament cap a un costat i l’altre, mentre els seus cabells negres s’escampaven sobre el mirall de l’aigua.

Aquells dos pòtols no van pas trigar gens ni mica a caure en el parany. En descobrir la dona nua davant dels seus ulls, es van aixecar i començaren a adreçar-li un tou de barroeries que vaig preferir no entendre. Oblidant-se de la carn i del menjar, es llançaren a l’aigua a la recerca d’aquell nou objectiu, molt més gustós. Ella, molt ficada en el seu paper, es va aixecar i començà a tornar cap a la riba, mentre llançava xisclets. La visió del moviment de les seves natges nues em va fer envermellir. Allò excitaria fins i tot un eunuc.

Amb la ballesta ben agafada a la mà dreta, em vaig dirigir corrents cap a les armes dels cavallers. Allà vaig agafar una de les dagues per posar-me-la a la cintura i un dard semblant als que havia tingut. Encara que molt més pesat, semblava una bona arma.

Un cop allà, em vaig situar al costat del foc, a l’esquena dels dos homes que encara estaven corrents pel mig de l’aigua a l’encalç d’una visió del paradís.

—Eh, vosaltres: fates okatá! Per què no us busqueu un enemic més fort?

Aquell parell van aturar la seva carrera embogida i es giraren de cop per contemplar qui gosava insultar-los d’aquella manera, anomenant-los «menjamerdes». Els vaig allargar el palmell estès, per fer-los moutza, l’insult més gran que es pot fer a un grec.

—Sí, vosaltres. Tinc les vostres armes i els vostres cavalls. Per què no veniu a buscar-los?

Després d’una vacil·lació mínima, emprengueren la cursa cap a mi, enfollits com diables. Aquell era el meu primer objectiu: distreure’ls perquè deixessin estar Helena, que ja havia sortit de l’aigua i s’havia refugiat en algun racó.

Els seus crits ferotges i la seva presència no m’intimidaven gens ni mica, ans al contrari. Com més s’acostaven, més tenia davant dels ulls el que havia passat a Adrianòpolis i el meu odi anava creixent sense aturador. Un odi mortal cap a aquells dos.

Palplantat a tocar de l’aigua, vaig esperar a tenir-los més a prop. Llavors, quan l’objectiu ja era impossible de fallar, em vaig treure la ballesta carregada que havia guardat darrere l’esquena. La primera sageta va sortir tan de pressa que ni la van veure arribar. El projectil curt, de punta barbada, va trobar carn a l’alçada de la cuixa del primer que venia per la dreta. En rebre l’impacte, aquell desgraciat va caure de cop dins l’aigua, bramant de dolor. Jo sabia que la ferida era mortal de necessitat i que, per molt que volgués evitar-ho, acabaria dessagnat o bé ofegat. Així que sols en quedava un.

Amb tota la tranquil·litat del món vaig deixar la ballesta a un costat i vaig recollir la llança. El grec, convençut que amb la seva embranzida en tindria prou per aterrar-me, i que podria esquivar el dard que jo tenia a les mans, no es va adonar del parany que li havia parat fins que va ser massa tard. Quan estava a tocar meu, vaig afermar el dard a terra i el vaig aixecar contra el seu pit amb tanta rapidesa que, quan aquell gamarús va fer intenció de parar, la punta d’acer afilada de la seva pròpia arma ja li havia travessat el pit i li havia esberlat la carcanada. Amb una expressió d’espant i sorpresa al rostre, agafà la llança amb les mans i va caure d’esquena com un sac de plom. Llavors jo m’hi vaig acostar i, amb la daga que havia agafat abans, li vaig segar el coll pel mig.

—Per la part que et toca d’Adrianòpolis, malparit!

Quan em vaig alçar, Helena arribava al meu costat amb la pell encara humida i la roba entre els braços. Es va acostar i em va abraçar amb força.

—Per un instant m’ha semblat que no arribaries a temps —digué. I en observar el cos travessat pel dard no va poder evitar un gest de consternació—. Quin horror.

—Estigues tranquil·la. Aquests mai més no faran mal a ningú.

A partir d’aquell moment vaig tenir la certesa que arribaríem al final del trajecte. Marxàrem de pressa d’aquell lloc, inquiets per si podien venir més soldats. Abans, però, ens vam emportar els dos cavalls, les armes i tot el menjar que poguérem carregar.

Amb els cavalls en poder nostre, la ruta a Gal·lípoli es feia més senzilla. Aniríem cap a llevant i, arribats al mar, continuaríem per la costa en direcció a migdia fins a trobar la ciutat. De ben segur que els nostres ja estaven al corrent dels fets esdevinguts a Adrianòpolis, però era dubtós que en coneguessin gaires detalls que podien arribar a ser fonamentals en un futur.

Els camins continuaven infestats de soldats imperials i per la rodalia els alans no paraven d’anar amunt i avall. Partides regulars cada cop més nombrosos semblaven seguir el mateix camí que nosaltres, senyal que l’il·lustre emperador i el seu fill, els nostres insignes aliats, volien acabar amb els almogàvers, ja escapçats. Un cop iniciada la traïció volien estar segurs de completar-la.

En les llargues hores nocturnes durant les quals Helena i jo anàvem fent ruta sense badar boca, m’obsedia amb els mateixos pensaments. Com havia estat possible que la falsa aliança amagués una realitat tan crua? Els senyals d’alarma havien estat tan obvis que fins i tot a mi em feia vergonya no haver-ne fet cas. La presència dels alans de Gircon, la plètora de convits inacabables, la increïble temeritat d’entrar a palau desarmats…

Però la meva ment encara anava més enllà. Era possible que fra Roger hagués tingut la premonició de la seva mort? Instants abans de morir, el seu rostre feia la impressió que la traïció no l’agafava per sorpresa. Comptat i debatut, havia ordenat que tots els seus lloctinents principals es quedessin a Gal·lípoli.

—No et capfiquis tant, que ara ja no podem fer-hi res —em va treure Helena de les meves cabòries.

—I tant que hi podem fer! —vaig replicar amb aspror—. Podem fer rodar els caps dels culpables de la mort de don Roger. Dóna per fet que és el que acabarà succeint.

L’endemà al matí, després de la cavalcada nocturna, quan cercàvem un lloc on poder descansar una mica, vam arribar dalt d’uns turons envaïts per la boscúria. Des de dalt estant, es distingia la línia blava del mar. Tots dos ens van asseure junts i ens quedàrem un instant contemplant aquella immensitat.

—Ja falta poc, Helena. Aviat podrem arribar amb els nostres i trobar una mica de descans i serenor.

—Tant si hi arribem com si no, jo sóc al teu costat. No sé què succeirà, però tampoc estic cega. Hem passat de ser aliats a ser els enemics més buscats a tot l’imperi.

—Què vols que et digui més? És veritat. Ni els turcs ni els búlgars sembla que representin cap perill, ara. Els enemics som nosaltres. Tot l’exèrcit imperial s’ha abocat per exterminar-nos.

—I què podem fer?

—Per començar, continuar caminant i arribar al nostre destí. No sé en quina situació es troba ara la ciutat, però hem d’explicar el que hem vist pels camins. Alans, turcoples, soldats imperials de l’exèrcit de xor Miquel, membres de la guarnició de Constantinoble… I al darrere de tots aquests, encara els malparits de genovesos, venecians i sicilians, que no deixaran pas passar per alt aquesta oportunitat.

Enmig d’una suau brisa que movia les fulles dels arbres i provocava una remor de fullaraca, em va semblar percebre algun indici anormal i li vaig indicar a Helena que no és mogués.

—Tenim algú amagat darrere de les bardisses. Jo diria que està sol.

Tot seguit, vaig saltar enrere sobre dels matolls amb la mateixa velocitat que l’arc d’una ballesta, i en un tres i no res ja tenia l’intrús immobilitzat a terra.

—Epitrepste mu, epitrepste mu na!

Es tractava només d’una criatura que em demanava que la deixés anar. Un marrec de no més de deu anys, rostre aterrit i cabellera negra. Helena se’ns va acostar de seguida i li va posar suaument una mà a la boca per fer-lo callar, mentre amb l’altra li acariciava els cabells.

—Ei, no cridis, que no et farem pas res. Estigues tranquil, d’acord?

Amb uns ulls oberts com taronges el marrec va assentir amb el cap. Ella li va treure la mà de la boca, però jo encara el tenia ben engrapat.

—Quin és el teu nom, bonic?

—Demetrius, senyora.

—Sols volem saber on som, Demetrius.

—El poble més proper és cap allà —el minyó va assenyalar direcció tramuntana—. És Rodosto.

Vaig deixar anar el noi, que amb els ulls plens de terror es va allunyar corrent pendent avall del turó cridant com un foll:

—Katalanika, katalanika, katalanika kolasi!

No vam tardar gens de pujar als nostres cavalls i reprendre la marxa, tot i que la llum del dia ho envaïa tot. La direcció que havíem de prendre per arribar a Gal·lípoli era la contrària que ens havia indicat el noi. Hi arribaríem sempre que no perdéssim la línia de mar.

No va ser fins una bona estona després, quan ja estàvem convençuts que ningú ens seguia i havíem trobat un sender prou arrecerat per fer via, que vaig decidir-me de fer-li una pregunta a Helena.

—Què cridava aquell mocós quan l’he deixat anar? Sols l’he entès a mitges.

—Val més que no ho sàpigues.

—Doncs vull saber-ho. És clar que vull saber-ho —vaig insistir.

—N’estàs segur? Crec que no t’agradarà esbrinar-ho.

—Digue’m què t’ha dit aquest galifardeu —vaig demanar amb insistència.

—Com vulguis. El xicotet anava cridant «Catalans, catalans, diables catalans!».

Al cap de tres jornades de marxa vam arribar a distingir els murs de Gal·lípoli. Les precaucions que prenguérem aquell darrer tros foren molt estrictes, perquè llavors qualsevol desconegut era considerat català i, per tant, abans de dir-li bon dia li tallaven el cap.

Havíem estat tot el jorn amagats per la rodalia esperant que es fes fosc. Encara no era negra nit, però les llums de la ciutat lluïen a tort i a dret, senyal que tothom estava alerta. A uns centenars de passos de la murada s’apreciava un fossat molt profund amb la terra fresca acabada de remoure. Pels voltants es podien distingir les ombres bellugadisses de molta gent: els nostres enemics ja havien començat a arribar, per bé que encara n’havien d’arribar molts més.

Després de mirar-me el terreny amb cura, vaig arribar a la conclusió que era gairebé impossible travessar l’espai obert que ens separava dels murs de la fortalesa sense que ningú s’adonés de la nostra presència.

—Esperarem a la nit. Ara com ara no podem fer res més que amagar-nos. I resem perquè als cavalls no els vingui un mal de ventre i es posin a renillar.

—Fins i tot a la nit a mi em sembla molt difícil —va objectar Helena.

—Però tampoc podem quedar-nos aquí eternament.

Helena va recollir una mica de menjar per als dos animals, unes bèsties que, sortosament, estaven ben ensinistrades per guardar silenci. Després ens vam entaforar en l’obertura d’una roca quasi inaccessible per deixar passar el temps.

Els ulls amenaçaven contínuament de tancar-se’m i jo hi mantenia una lluita incruenta per mantenir-los oberts. Mentrestant, Helena dormia amb el cap recolzat a les meves cames. Era negra nit i un cel tapat era el millor aliat perquè miréssim de franquejar el darrer tram de la nostra travessia. De lluny arribava la lleu resplendor grogosa de les torxes de la ciutat.

Era hora de moure’s i ja estava a punt de despertar Helena quan, de baix estant, em va semblar sentir remor de conversa. Ella es va despertar de cop, potser esglaiada per algun malson i, abans que pogués deixar anar cap crit, li vaig tapar la boca i li vaig fer un senyal que guardés silenci.

Les veus ens arribaven amb tota claredat.

—Compte, companys, aquí hi ha dos cavalls. Semblen muntures militars.

—Sí, aquests malparits són aquí. Potser els podrem agafar dormint.

No m’ho podia creure: aquells dos parlaven en català! Potser sí que, després de tot, encara estaríem de sort.

—Eh, companys. Aquí, aquí dalt.

La primera resposta va ser el soroll metàl·lic de les espases sortint de les beines. Encara que també podien ser almogàvers que haguessin renegat.

—Som catalans. Ajudeu-nos!

Tot i que no podia veure’ls, les seves veus em van arribar clarament.

—Si sou catalans, baixeu ara mateix. Si ens feu pujar a buscar-vos, us en penedireu.

Un cop vam ser a baix, els dos homes es plantaren davant nostre amb les armes a punt.

—El meu nom és Marc, Marc Amorós, i aquesta és Helena. La meva…, la meva dona.

—A tu no et conec. Però, ves per on, a ella sí. Ets la Grega, oi?

—Sí, per aquest nom em coneixen a la ciutat.

No sabíem si allò era un bon auguri o ens havíem de donar per perduts, però els dubtes es van esvair de seguida.

—La canalla no fa més que parlar de tu, noia. No saps pas com et troben a faltar. Suposo que voleu entrar dins de murades. Si és així, ens hem d’espavilar, perquè ara és la millor hora. Per cert, d’on els heu tret, els cavalls?

—Els vam fotre a uns malparits de grecs —vaig respondre sense vantar-me’n.

—Vosaltres dos sols?

—Nosaltres dos sols, amb ajut de Déu Nostre Senyor.

—Ja hi pots comptar. Però ara els heu de deixar. Són uns bons animals i ens anirien la mar de bé allà dins, però el camí de tornada és tan estret que fins i tot nosaltres hi hem de passar de costat.

—I què feu vosaltres fora murades?

—Cada nit sortim alguns exploradors a veure quin merder estan muntant els grecs que hi ha per aquí i, si de passada podem afaitar-ne en sec algun, doncs millor encara. Cada cop en són més, aquests malparits.

—Posats a preguntar —va afegir el segon home—, què punyeta hi feu vosaltres, per aquí?

—Hem vingut des d’Adrianòpolis. Encara no sé ben bé com en vam sortir amb vida, però el cas és que som aquí. M’imagino que ja us han arribat les notícies de la mort del cèsar i de tots els seus acompanyants.

—Així és. Sabem què ha passat, però tothom es pregunta com ha sigut possible. Els cabdills que resten a Gal·lípoli estan rabiosos, sobretot el senyor Berenguer d’Entença. Ja caldrà que els expliquis com és que tu ets aquí viu per contar-ho.

—Parem la xerrameca d’una vegada i fotem el camp —va interrompre el primer soldat—. Agafeu tot el que pugueu dels cavalls, però no els deslligueu. Hem de marxar de seguida.

Ens acostàrem als animals i vaig agafar el dard del soldat i la petita ballesta. Helena, per la seva part, es va carregar un dels farcells que portàvem a l’espatlla i l’altre el va deixar a terra, per alleugerir la bèstia. Després li acaronà el front amb la mà i s’acostà al grup.

—Ara seguiu-me. I en silenci, perquè ens hi va la vida —manà un dels dos exploradors.

Els homes es col·locaren un al davant i l’altre al darrere de nosaltres dos i començàrem a baixar, quasi a lliscar, muntanya avall. El camí, llarg i estret, i en alguns punts negat d’aigua, era ple d’esglaons naturals, clots i plaques de pedra, així que era imprescindible anar amb molt de compte d’on es posaven els peus. Per sort, estava molt resguardat per un seguit de matolls, arbres menuts i canyes que ens cobrien de mirades de l’exterior, i encara més en la foscor.

Una estona després vam arribar al fossat, construït per repel·lir els atacs. La terra tendra s’esmicolava sota dels peus i el pendent era molt pronunciat. Qualsevol exèrcit, fos el que fos, hauria d’aturar la seva marxa per superar aquell obstacle, i llavors els seus homes serien presa fàcil dels arquers apostats als merlets. A més, tampoc cap màquina, ni catapultes, ni trabuquets, ni almanjanecs, es podria acostar prou per assaltar la fortalesa. Vaig ajudar Helena a pujar i, un instant després, arribàrem a una porta petita de la part del darrere. Tres tocs i el batent de fusta armada es va obrir amb un grinyol rovellat. Ja érem dins la ciutat, però ateses les circumstàncies no es podia dir si allò era el millor que ens podia passar.

Encara no havíem arribat ni a la primera filera de cases que un dels dos homes que ens havia acompanyat se’m va acostar per parlar-me.

—Has dit que el teu nom és Marc Amorós, no?

—Així és.

—Ets el fill de Margarida?

—Margarida d’Amorós és la meva mare. Que la coneixeu? —vaig preguntar amb una il·lusió que no podria refrenar.

L’home es va encongir d’espatlles i em va respondre amb indiferència:

—Em sap greu, xicot, però la teva mare és morta. La vam enterrar fa sis dies.