Capítol XXVII

DE LA RETROBADA AMB ELS MEUS, A GAL·LÍPOLI

Tornàrem al port d’Ània amb el mateix carro i els mateixos bous que havíem fet el tros d’anada. Abans, però, en Martí Palou, que així es deia el cap d’aquell escamot, féu tractes amb el mercader de Tessàlia.

—Ens emportarem el carro on va el nostre amic i la noia, amb tot el seu contingut, i a canvi no et tallarem el coll ni a tu ni als teus homes. Pots estar-ne ben content, mercader, perquè si et talléssim el coll també ens emportaríem els altres carros, encara que aleshores a tu tant se te’n fotria.

Davant d’arguments tan sòlids, els grecs i la seva escorta marxaren de pressa i corrents, fent reverències.

En el camí de tornada, en Palou se situà amb el cavall al costat del nostre carro, no sé si per estar més a prop d’Helena, a qui mirava amb ulls golafres, o per poder parlar amb més tranquil·litat.

—El cas és que —va començar—, després d’una marxa forçada de molts dies, tota la host fèiem camí cap a Magnèsia des de les muntanyes del Taure, a tocar de la Porta de Ferro, camí de Síria i de Terra Santa.

—N’he sentit a parlar.

—Doncs ves per on, en arribar a Magnèsia, ja ens adonàrem que alguna de grossa n’havia passat. Les portes restaven tancades i, per molt que tocàrem corns i timbals, a mesura que ens anàvem acostant, no semblava que ningú ens les volgués pas obrir. Quan ja vam ser ben a prop, poguérem observar com els merlets es començaven a emplenar de defensors armats fins a les dents. Eren soldats imperials. Com que allà els únics homes d’armes que havien quedat eren els nostres, era molt clar el que havia passat.

—I els nostres?

—Els nostres eren on ja t’he dit. Amb el cos abocat a la porquera i el cap guarnint les puntes d’un reguitzell de forques plantades als merlets de la murada. Sí, eren allà gronxant-se amb els ulls oberts mentre els corbs es barallaven per emportar-se’ls.

Vam restar en silenci durant uns instants que només es va sentir el soroll dels esquellots que acompanyava el pas de les bèsties.

—Ens havien traït —vaig parlar en veu alta.

—Sí, ens havien traït i, a més d’acabar amb els nostres homes, es quedaren amb tot el botí que teníem guardat a la ciutat. Però no et pensis que la idea de la traïció ha estat cosa dels naturals de Magnèsia.

—Què vols dir?

—En aquells moments jo no era pas gaire lluny d’alguns dels nostres capitans. Tots estaven indignats i emprenyats d’allò més i, entre renecs i malediccions, no paraven de dir que aquells soldats eren els de l’exèrcit de la frontera amb Bulgària. Era l’exèrcit de xor Miquel, així que sols els havia pogut enviar l’emperador associat o el basileu mateix. Don Roger ordenà posar setge a la ciutat i els assetjàrem amb manganells, catapultes i trabuquets, però no vam ser capaços d’obrir cap bretxa a la muralla i vam desistir.

—Tot ha estat una conxorxa entre els grecs.

—Efectivament, Amorós. Ni que tinguessis la capacitat de llegir-me el pensament.

«Més aviat és que ho he sentit de llavis del mateix Andrònic, des d’un forat del palau de Blaquerna», vaig pensar jo.

Des d’Ània fins a Gal·lípoli la navegació era més curta, però va resultar força més complicada. Hi vam trobar molt mal temps i haguérem de refugiar-nos diverses vegades en alguna de les cales dels petits pobles de pescadors que hi havia al llarg de la costa. En arribar a port, el desgavell era molt similar al que havíem vist a Ània, però allà almenys havíem retrobat els nostres, la presència dels quals es va deixar sentir fins i tot abans de desembarcar.

Un cop a terra, entre els diferents grups de famílies que anaven agafant els seus farcells, vaig poder distingir algunes de les dones que m’eren més familiars. La meva mare no devia ser gaire lluny. Margarida d’Amorós era una persona molt coneguda i estimada entre la gran família de les dones almogàvers, i per això de seguida em van indicar on la podria trobar. Una mica més enllà hi havia una de les portes principals per entrar a ciutat, i en aquell mateix carrer, gairebé al principi, situada a l’esquerra, hi havia una gran casa pintada de blau i de tres pisos d’alçada. Allà era on tenia previst l’allotjament la meva mare, juntament amb altres famílies.

Com que ens havíem quedat algunes teles del carro dels mercaders, vaig utilitzar-ne una com a moneda de canvi perquè una de les dones acompanyés Helena a trobar la mare. Jo hi aniria després, però abans havia de complir amb les meves obligacions. Li vaig fer un petó a la meva estimada, vaig ajudar-la a carregar-se els farcells i em vaig adreçar a la part més alta del port, des d’on es podia distingir un estol de naus de guerra amb els nostres penons.

Havia de presentar-me al meu adalil per informar-lo que havia tornat, ja que ell era qui havia de decidir la meva destinació. En marxar vaig poder captar algunes mirades de desconfiança d’algunes de les altres dones cap a Helena. Tot i que s’esforçava a parlar-lo, el seu català encara era ple de mancances. Però, a més, el seu aspecte indicava ben a la clara que no era una de les seves: bona olor, bons vestits, bona presència, diademes daurades. Res a veure amb les dones almogàvers, que en general eren més aviat desgrenyades i de maneres brusques.

Mentre anava caminant per cercar el meu adalil, vaig observar una taula sota un tendal prop de la murada, molt cap a ponent. A cobert del sol es podia veure un home rodejat d’un eixam d’escrivans que s’afanaven a seguir les seves instruccions, prenent notes i més notes. No vaig trigar a adonar-me que es tractava del mestre racional.

L’havia sentit un tou de vegades parlar amb el megaduc, i fins i tot n’havia rebut ordres directes. També tenia clar que en un moment o altre hauria de parlar-hi sobre el que em va arribar a les orelles a Blaquerna. No sabia per què, però em semblava que, dels nostres cabdills, ell seria el més proper i disposat a escoltar-me, així que no podia deixar passar aquella oportunitat.

Per prudència i respecte, vaig esperar un moment que semblava que el tràfec que l’envoltava havia minvat una mica i m’hi vaig apropar.

—Déu vos guard, senyor.

En escoltar la meva salutació, va aixecar el rostre dels papers i vaig poder captar per primer cop aquella mirada clara, amb ulls plens de sapiència i serenor.

—Déu vos guard, escuder. Com esteu?

—Molt bé, mestre. El meu nom es Marc, Marc Amorós, i acabo d’arribar. He estat un període fora de la brega per recuperar-me de les ferides que vaig rebre a…

—Et pots estalviar els preàmbuls, Amorós. Ets l’escuder que va tombar en un tres i no res aquell grec presumptuós el dia de la nostra arribada a Constantinoble, el que ens va facilitar valuosa informació abans de la batalla de l’Artaqui i qui va patir greus ferides a Tira. Escuder personal de la guàrdia del nostre cabdill fra Roger. Benvingut de nou, Amorós. Veig que tens el braç molt millor.

En contemplar la cara que devia fer en aquell moment, el mestre es va aixecar de la cadira, se’m va atansar i em posà les mans a les espatlles.

—No facis aquesta cara d’esperitat, home de Déu. El mestre racional de la Companyia no respon a tothom que li dirigeix la paraula. Què desitges, xicot?

Un somriure amistós es va dibuixar en aquell rostre eixut, cobert pels pèls blancs d’una espessa barba, i llavors em vingueren dubtes de per on començar.

—Veureu, he vingut amb qui faré la meva esposa, una dona grega. Fa un moment l’he fet acompanyar a la casa on s’allotja ma mare.

Evidentment aquell no era pas un assumpte de prou rellevància per molestar el nostre mestre racional i així m’ho va fer saber amb una ganyota de desinterès.

—No és l’única grega que hi ha entre nosaltres. Encara que les nostres dones no són gaire amistoses amb elles, si està al costat de la teva mare tot anirà més bé. Sobretot si us caseu ben aviat i teniu mainada.

—En realitat us volia dir que Helena, que aquest és el seu nom, era donzella al servei de la princesa Maria de Bulgària i coneix tots els racons del palau de Blaquerna. És per això que un dia vam poder escoltar…

En aquell moment el mestre Muntaner es posà un dit damunt dels llavis per indicar-me que guardés silenci. Tot seguit em va agafar pel braç i va començar a caminar allunyant-se del tendal. Caminàrem sense dir res l’un al costat de l’altre durant una breu estona, fins a un racó de la muralla prou solitari i allunyat del tragí.

—Aquí estarem a resguard d’orelles indiscretes. Continua.

—El cas és que, un dia, ella i jo anàrem a un lloc amagat des d’on poguérem escoltar una conversa de sa excel·lència l’emperador amb un tal Paquimeres.

—I de què anava aquesta conversa? —es va interessar Ramon Muntaner.

—Parlaven de Magnèsia. D’algunes accions que volien emprendre per demostrar la seva força. No van explicar de què es tractava en cap moment, però després del que ha passat en aquesta ciutat, em sembla que tot lliga. No sabria com explicar-ho, senyor, però…

—Ho estàs explicant molt bé, Amorós. Vas poder veure l’emperador Andrònic des de la teva posició?

—No. Vaig estar mirant, però sols m’arribaven les seves paraules.

—L’hi has explicat a algú més, això que dius?

—Vós sou el primer a saber-ho i sereu l’únic, si així m’ho demaneu, senyor.

—El que m’acabes de confiar és molt important, però cal ser discrets. Oblida tot això i digues-li a la teva promesa que també ho oblidi. El secret és el nostre millor aliat —va dir amb posat greu—. I ara, si em permets, haig de tornar a la feina. Tu vés a la plaça del poble. Allà hi ha els teus companys de la guàrdia personal del megaduc, que segur que estaran molt contents de tornar-te a veure. Digues-li al teu almugatèn que tens el meu permís per no tornar al servei fins demà. Després procura instal·lar-te tan bé com puguis amb les teves dones i ja ens veurem.

Dit això, em va saludar amb la mà, va fer mitja volta i tornà per on havíem vingut. Caminava amb grans passades, les mans agafades a l’esquena i el cap cot, pensatiu.

Què us diré? A mi em va fer la impressió que en realitat res del que li havia explicat al senyor Muntaner li venia de nou.

Els crits ja se sentien un bon tros abans d’arribar a la casa blava. La xiscladissa que fan les dones quan estan esverades, sobretot si són les nostres, arriba molt més lluny que els udols dels guerrers turcs, us ho puc ben assegurar.

Convençut que aquell esvalot tenia a veure amb Helena, vaig apressar el pas per entrar-hi amb l’embranzida d’un cavall de batalla, però després vaig optar per una actitud més prudent i m’hi vaig anar atansant sense que ningú dels de dins se n’adonés. Des del meu amagatall tenia una visió privilegiada del que hi succeïa. A l’eixida d’aquella casa dues dones discutien amb una tercera que em donava l’esquena i que reconeixeria allà on fos perquè era la mare que em va parir. Feia temps que no la veia i em va fer la impressió que havia envellit molt. La seva roba, fosca i descolorida, tampoc era la que habitualment lluïa.

—Margarida —li va dir una de les dones—, pots dir el que vulguis, però aquesta no és de les nostres.

—És la que ha triat el meu fill i aquí es quedarà.

La veu de la mare sonava dèbil, però amb la mateixa fermesa de sempre. L’altra dona no es va estar de replicar:

—Però que no l’has vista? Pell de seda, perfums, colònies, penjolls… Què vols que faci, aquesta? Rentar roba, eixugar el cul dels nadons, donar menjar al bestiar? Aquí necessitem braços, bé que ho saps tu, no un parell de mamelles turgents.

Mentre aquesta parlava, una altra dona que ja no era precisament una joveneta va començar a moure els malucs i remenar els seus greixos. Llavors s’aixecà la faldilla vella i apedaçada i mostrà una abundant mata de pèl negre a l’entrecuix d’unes cames curtes i deformades. Aleshores començà a cantar una tonada amb veu rogallosa.

—Ui, ui, ui! Que balli la grega! Ui, ui, ui! Que balli la grega!

Algunes dones que estaven contemplant el que passava esclafiren el riure.

—Què cony passa aquí? —vaig interrompre, fet una fúria.

En veure’m, totes les dones marxaren de pressa com gallines esvalotades i em deixaren sol amb la mare. Quan ella es va girar i em va mirar amb aquells seus ulls sempre plens de melangia, em vaig adonar que no estava bé. El seu rostre, abans formós i somrient, era una carota d’ossos i pell arrugada.

—Marc, fill meu. Sigues benvingut!

M’hi vaig acostar i ella es va deixar caure dins dels meus braços i em recolzà el cap al pit. Notava com les seves mans m’acariciaven amb suavitat l’esquena, com tantes vegades abans. Poc després la vaig separar de mi per poder mirar-la als ulls.

—Mare, que no esteu bé? Us veig…, us veig…

—Envellida? És que sóc vella, fill meu.

—No digueu bestieses!

Es devia sentir incòmoda amb el tomb de la conversa, així que la portà per altres viaranys:

—Us heu d’instal·lar aquí dalt mateix, en unes golfes que hi ha. Ja veuràs, hi estareu bé.

—I Helena?

—Ella ja és a dalt preparant-ho tot. Anem a ajudar-la.

—Mare, Helena… —em vaig quedar a mitges sense poder continuar. Moltes vegades, sense que calgués badar boca, ella ja sabia què li volia dir.

—No pateixis, fill, que tot anirà be. He parlat amb ella i m’ha quedat clar que t’estima molt. De fet, ha vingut fins aquí tan sols per tu, oi? Segur que no en tenia cap necessitat. —Vaig assentir amb un lleu moviment del cap—. Apa doncs, anem a ajudar Helena. D’aquí a quatre dies totes aquestes meuques que ara se’n riuen faran cua per demanar-li perdó. Ja saps que la teva mare no s’equivoca mai.

No, Margarida d’Amorós no acostumava a equivocar-se.