Capítol XLIX

DE LA BATALLA DELS MONTS HEMUS I L’EXTERMINI DELS ALANS

Després de la matança de Rodosto, Bernat de Rocafort no tornà cap a Gal·lípoli. Sabedor que l’exèrcit imperial gairebé no existia, es va quedar amb una facció de la seva host acampat per les proximitats del port de Rodosto, mentre l’altra part dels homes, jo entre ells, anàvem al castell. Al cap de pocs dies, tots tornaren a reunir-se amb don Bernat, menys jo, ja que el mestre Muntaner em necessitava al seu costat.

Les notícies que ens anaven arribant eren que l’expedició de Rocafort va apoderar-se de la ciutat de Panídon, que els obrí les portes de bat a bat per evitar mals majors. Semblava que ni el cabdill ni els seus homes tenien gaires ganes de tornar, en comprovar la possibilitat d’establir-se en aquella zona marítima on les opcions de negociar i enriquir-se eren molt altes.

A Gal·lípoli, la normalitat havia tornat entre Helena i jo, la qual cosa fou molt gratificant, sobretot quan ens ficàvem al llit.

Un d’aquells dies, cap al tard, jo estava ordenant registres de prestacions i repartiments amb el mestre Muntaner en un costat de la sala on ell tenia el seu lloc de treball. S’havia passat tota la tarda silenciós repassant una vegada i una altra una pila de papers que jo no sabia què eren, quan de sobte em va parlar.

—Amorós, vine aquí un moment. —Un cop assegut al costat de la seva cadira, em va continuar parlant—. Escolta bé. En aquest moment, no sé si per l’eufòria de les victòries o per l’afany de riqueses, estem més dividits que mai. Per un costat tenim Eiximenis d’Arenós i els seus al castell de Màditos. No piulen, però tot fa pensar que s’hi volen quedar una bona temporada. També tenim «l’altra companyia», com m’agrada d’anomenar-la a mi, la de Rocafort. Em consta que Rodosto i Panídon són llocs ideals per viure-hi i moltes famílies d’almogàvers ja comencen a marxar cap allà. I tots estaran rics i bastats, i no els caldrà sembrar, ni llaurar, ni cavar vinya, ni podar, sinó que viuran de renadiu, de les plantes que creixen sense que s’hagin plantat. Així que en aquest moment no estem dividits en dues, sinó en tres parts. Això és el pitjor que ens podia succeir. —El mestre va agafar uns quants dels documents que tenia al davant i continuà parlant—. Descomptant els homes d’Eiximenis d’Arenós i els de Bernat de Rocafort, he arribat a la conclusió que les forces que resten dins de la plaça són… Té, comprova-ho tu mateix. —Em va acostar un dels papers que guardava a la mà. Separades en tres columnes i pulcrament registrades, s’hi detallava la composició de les agrupacions militars en què s’havia convertit la nostra Companyia. En comprovar les xifres vaig aixecar la vista amb una expressió preocupada al rostre—. Increïble, oi? —va continuar—. Jo també he fet aquesta cara la primera vegada que ho he constatat, però t’asseguro que els números no enganyen. Llegeix en veu alta, si us plau, a veure si sóc capaç de ficar-m’ho dins del cap.

—Segons aquest registre, en aquest moment, dins del castell de Gal·lípoli i que estiguem en condicions de lluitar, som els següents: una dotzena de mariners, cinquanta homes de cavall i uns cent almogàvers. A part, és clar, dels mossos, ajudants, metges, religiosos, ancians, dones i mainada.

—Mentre la host està dividida entre un lloc i l’altre, aquí a la plaça on tenim l’aquarterament general som quatre gats mal comptats.

—Esperem que no tinguem alguna sorpresa.

—Ai, Amorós —va sospirar Ramon Muntaner teatralment—. Ja t’ho he dit moltes vegades que esperar de no tenir ensurts, ho podem esperar. Fins i tot pregar al Santíssim perquè no succeeixi. Però, per si un cas, no seria sobrer que els ferrers comencin a preparar armadures i escuts per a les mestresses.

Tots els fets d’aquest període de la nostra història, que no foren pocs, semblaven encaminats a satisfer el nostre desig de venjança. El curiós del cas és que aquesta mateixa obsessió per revenjar-nos, que ens havia portat a la disgregació de la host, va fer que de nou ens tornéssim a reunir.

Per primer cop, els homes dels dos cabdills, Rocafort i Arenós, es posaren d’acord a organitzar una acció conjunta contra les drassanes del port de Constantinoble. Pel que vaig poder sentir després en boca d’alguns que havien participat l’acció, els nostres caigueren per sorpresa, ja que ningú esperava la gosadia que ataquéssim la capital. En aquell moment hi havia en aquelles drassanes més de cent naus en construcció, que foren incendiades pels nostres homes. A més, arrasaren els tallers i edificacions de la rodalia i s’emportaren cap a Gal·lípoli, com a esclaus, molts dels mestres constructors navals que hi treballaven. Tornaren cap al castell amb quatre naus agafades del port i ben curulles, atès que un cop arribats a Gal·lípoli ens passàrem dies per portar-ne el registre.

Segons deien, ni un sol soldat imperial va aparèixer per ajudar la gent del port, i és fàcil imaginar la vergonya i la ràbia d’Andrònic, en contemplar les columnes de fum dels seus vaixells cremats i les nostres naus passant desafiants davant seu, sense que ningú mogués un dit per fer-hi res.

Després d’aquell cop de mà, calia determinar quines eren les resolucions a prendre en el futur més immediat, atès que no podíem pas actuar d’aquella manera desgavellada per més temps. Reunit el consell, Bernat de Rocafort, enlluernat per les fàcils i repetides victòries, era partidari de continuar mantenint les accions pels encontorns de Constantinoble, fins que la ciutat ja no pogués rebre cap ajuda ni suport, per terra o per mar. Ben contràriament, Arenós i el mestre Muntaner consideraven que era l’hora d’anar contra els alans, els culpables directes de l’assassinat de fra Roger.

Recordo molt bé les paraules del mestre racional, que després va posar sobre el paper.

—Res del que hem fet ni dels tresors que hem capturat valdrà res si no anem a combatre els alans, que han assassinat el nostre cèsar.

Finalment, aquella fou la decisió del consell, aprovada més tard en assemblea.

Al cap de pocs dies, la host completa s’encaminà cap a Bulgària, on els alans havien marxat cercant la protecció dels seus aliats búlgars i de camí a les seves terres. Mentre els almogàvers sortien per una porta, totes les seves famílies, vingudes de Rodosto i Màditos, entraven per una altra.

En haver-me quedat jo a Gal·lípoli, com a escrivà i membre del servei personal del meu mestre, cap de la plaça, no vaig poder viure en persona la nova victòria. Tot i així us puc garantir que el que us explico és ben cert, ja que vaig preguntar-ho a molts dels meus companys que sí que combateren.

En primer lloc caldria deixar establert que la formació militar que representava la nostra host en aquell moment era l’exèrcit més poderós d’aquelles contrades, no tan sols per la seva tan temuda i admirada capacitat de combatre, sinó també perquè el nombre d’homes que la componien no havia parat de créixer dia rere dia.

Com a ajudant del mestre racional, vaig assistir-lo a preparar el registre de tots els homes i equips de la host que sortiren de Gal·lípoli: sis mil infants, més de mil homes a cavall i les forces mercenàries aliades de turcs i turcoples. Aquest darrers aleshores també eren enemics declarats dels alans pels fets succeïts a Constantinoble arran de l’assassinat del cèsar. Com a elements de suport portàvem traginers amb més de quatre-cents carros plens de queviures, aigua, armes i equipament.

Tota aquesta força va creuar el territori de la Tràcia fins a arribar a la frontera de Bulgària en tretze jornades, sense trobar pel camí ni una sola partida de soldats imperials, que es limitaven a contemplar astorats aquella comitiva rere els merlets de les ciutats que trobàvem al nostre pas.

Com que els alans anaven amb les seves famílies, a la manera dels tàrtars, i els nostres a marxes forçades, al cap de tretze jornades els vam tenir a l’abast i els exploradors d’avançada avisaren de la presència del campament enemic. Aquest no era gaire lluny, en una de les grans esplanades sota els monts Hemus, ja dins de les terres de Bulgària. Els exploradors avisaren que al mig de la parada hi destacava una gran tenda, senyal inequívoc de la presència de Gircon, cap dels alans i responsable directe de la mort de fra Roger.

L’endemà, abans que despuntés l’aurora, tots els nostres avançaren fins a situar-se a poc més d’una milla del campament enemic, de manera que, quan les primeres llums del sol feren acte de presència, es llançaren tots a l’una contra els alans. Tot i que de ben segur estaven advertits que érem a prop, els alans no pensaven que ho estiguéssim tant, de manera que abans que poguessin defensar-se, els nostres ja havien penetrat les seves desorganitzades fileres, envestint amb la precisió i la contundència que portaven el pànic a qualsevol enemic.

Un atac molt organitzat i violent de la cavalleria alana, que vingué des del darrere, va frenar per un moment la nostra escomesa, però a mesura que passava temps, cada cop eren menys els cavallers enemics que no havien estat abatuts dels seus cavalls i massacrats tan bon punt queien a terra. Els alans eren notables guerrers, la millor cavalleria de Llevant, i en aquella lluita sabien que els hi anava la vida, la seva i la de les seves famílies, així que el combat va esdevenir duríssim per a tots dos bàndols.

Cap al migdia es va produir un fet que seria de nou el senyal que ens enviava el Senyor per anunciar la nostra victòria. El cabdill alà, Gircon, fou decapitat per un cop precís d’un dels nostres cavallers. En veure el cavall de Gircon galopar sense genet enmig dels combatents, els nostres enemics caigueren en la desmoralització. Molts dels seus penons i estendards començaren a caure a terra. Tot i això, la lluita per la supervivència d’aquell adversari es va perllongar fins a la caiguda de la tarda, quan els alans, amb les formacions desfetes, van recular amb l’única intenció de protegir les seves dones i les seves famílies, que hores enrere havien fugit camp enllà per intentar salvar la vida.

Atemorits i desesperats pel que pogués passar a les dones, fills i filles, molts d’aquells formidables guerrers, en veure’s sense sortida, sacrificaren ells mateixos els seus i després lluitaren fins a la mort. Aquest fou el cas d’un cavaller que, en veure’s acorralat, besà i abraçà sa dona i després li llevà el cap d’un cop. Aleshores matà un dels nostres homes a cavall, Guillem de Belver, però després l’adalil Arnau Miró i Bernat de Ventaiola el van espedaçar.

La venjança ja estava consumada i dels alans de Gircon ja no se’n tornaria a parlar mai més.

Els dies següents, en comptes de tornar a casa, com era raonable, Bernat de Rocafort, esperonat per aquell reguitzell d’èxits com mai ningú havia pogut aconseguir, va continuar atacant Adrianòpolis i altres ciutats. La majoria d’aquests assalts acabaren en fracàs, cosa que va augmentar el nombre de baixes i ens va llevar recursos. A la vegada, van contribuir a retardar molts dies la tornada de la host a Gal·lípoli. Un retard que ningú havia pensat que ens podia costar molt car. Mentre el nostre victoriós exèrcit s’esplaiava guerrejant per tramuntana, a Gal·lípoli les coses seguien igual. El nostre castell era el punt de concentració de les famílies i d’una multitud de tota mena que ens acompanyava i, per tant, la responsabilitat del mestre, com a comandant de la plaça, era molt important.

El darrer recompte de la gent apta per al combat dins de murades es componia del nostre cap, Ramon Muntaner, els set membres de la seva guàrdia personal, jo entre ells, i uns cent quaranta homes més entre ballesters, almogàvers i membres de les tripulacions dels vaixells. El que sí que teníem també al nostre costat eren més de dues mil dones: totes les àvies, mares, esposes, amigues, filles i germanes dels membres de la host que es trobaven lluitant a dies de distància.

Per això, quan un dia els vigies de la torre ens van alertar de la presència de dues galeres que s’acostaven amb l’ensenya de Gènova, el mestre se’m va quedar mirant i em digué:

—Ja ho veus, Amorós, com ens hem quedat mal acompanyats d’homes i ben acompanyats de fembres. Caldrà començar a posar-los les cuirasses.