Capítol XVII

DE LA CONQUESTA DE FILADÈLFIA

En aquella època jo no era precisament un expert en tàctiques de batalla, però la meva proximitat als adalils i oficials m’ajudava a entendre el perquè d’algunes ordres que a molts dels meus companys els feien emprenyar bastant. Com a escuder dels principals, moltes vegades em tocava fer la sentinella prop d’on tenien lloc les reunions dels nostres caps per parlar de les decisions a prendre. Tenir l’orella ben neta i afilada fa un bon servei, us ho puc ben assegurar.

Per això, quan sortirem de Germe en direcció a Filadèlfia, assetjada pels turcs, i ens manaren d’apressar la marxa, jo ja sabia per què: la confirmació de la nostra presència ja havia arribat a l’enemic, i ara ja no l’agafaríem tan fàcilment desprevingut. Tret que féssim el camí en la meitat de temps que qualsevol altre exèrcit. Així que avançàvem a marxes forçades, sense parar a menjar i quasi ni a dormir, tranuitant, anant sempre al trot i sense aturar-nos a cap de les ciutats que trobàrem pel camí. En algun cas, com el de Trípoli, una delegació va venir al nostre encontre per demanar-nos auxili contra els turcs. El megaduc els va prometre que en tornar de Filadèlfia aniríem a ajudar-los, però els va mentir, perquè no hi anàrem mai.

Nosaltres els almogàvers estem fets a l’esforç i al sacrifici, a no dormir, beure poc i viure durant dies dels fruits feréstecs del camp, i aquella carrera contra el temps, encara que molts no l’entenguessin, tenia els seus motius.

Tan sols d’aquesta manera s’explica que quan nosaltres vam prendre contacte amb els infidels, prop d’Àulax, a menys d’una jornada de Filadèlfia, aquests no ens esperaven fins dues jornades més tard. D’acord amb totes les notes que he pogut anar arreplegant amb posterioritat, ens enfrontàvem a uns vuit mil homes de cavall i uns dotze mil peons, entre els quals hi havia els temibles arquers turcs. Les nostres tropes, en aquell moment, estaven compostes per mil cinc-cents cavallers i uns cinc mil homes de peu, entre els alans que havien continuat al nostre costat, els bizantins de Marules i tota la host almogàver.

Un cop més, la nostra acció fou fulgurant. La veritat és que, tot i haver-ho vist tantes vegades, encara em costa de creure com el conjunt de la nostra infanteria podia atacar amb aquella rapidesa, precisió i contundència. Us puc assegurar que no hi havia cap dard llançat pels nostres soldats o cop de les seves espases que no fes caure un home o un cavall enemic. Cap exèrcit ens podia igualar en aquesta manera de fer la guerra.

Tan bon punt vam haver arribat, i sense gairebé cap preparació, els primers que caiguérem sobre els turcs sota els sons dels corns i els crits de guerra fórem la infanteria lleugera. Al bell mig de la formació que baixava per un pendent proper, udolant com llops, ens trobàvem els almogàvers, després els alans i al darrere de la formació, els grecs. Dins del cos almogàver, comandat per Corberan d’Alet, també s’havien situat tres murs d’homes en paral·lel, un darrere l’altre.

En veure’ns, els turcs, sorpresos i encara no preparats per al combat, optaren per utilitzar els seus temibles arquers, però era tanta la nostra velocitat que, quan el primer núvol de sagetes tapava el cel, els infants almogàvers més avançats ja havíem arribat contra els arquers, que ni tan sols pogueren carregar els arcs una segona vegada. Tantost la segona i la tercera formació, que venien en paral·lel al darrere, també els havien caigut a sobre i van fer una autèntica destrossa. Per l’esvoranc fet a les línies d’arquers penetraren els alans, que juntament amb els almogàvers més avançats agafaren la cavalleria turca sense protecció, mentre encara s’estava preparant per entrar en combat.

Córrer, llançar, colpejar, esquivar. Córrer, llançar, colpejar, esquivar. Aquella acció contínua i aquell moviment fulgurant resultaven mortífers per a qualsevol enemic no avesat a les nostres tàctiques de lluita. Els primers homes s’atansaven als cavalls i, amb els dards, els travessaven el pit o els esbudellaven, mentre d’altres amb maces o destrals els partien les potes, tot sense parar de córrer cap un costat i l’altre. Un cop els cavalls s’esfondraven i els cavallers anaven per terra, del tot indefensos, la segona filera dels nostres peons no tenia cap pietat i els anihilava sense ni deixar-los que s’alcessin. Els homes que encara venien al darrere protegien l’esquena dels seus companys, eliminant qualsevol enemic que encara donés senyals de vida. Córrer, llançar, colpejar, esquivar. M’imagino el pànic dels nostres enemics en veure com una colla de salvatges cridaners s’obria pas com ho fèiem i sense que ningú ens pogués aturar.

Els infidels aguantaren inicialment la nostra embranzida, perquè eren molt més nombrosos, però cap al migdia les clarianes a les seves fileres eren molt importants. Tots els intents de la seva cavalleria per encerclar-nos foren evitats pels nostres cavallers, amb el megaduc al davant. Cada passa que fèiem endavant ja no la tornàvem a fer enrere, i els turcs, privats dels seus arquers, eren molt més vulnerables.

No recordo quants dards havia llançat per abatre homes i cavalls, ni quantes espasades havia repartit entre els nostres enemics quan, a hora nona, de cop, es van sentir uns crits.

—Cristians! El cabdill dels infidels ha caigut. Endavant, que ja són nostres!

Enmig del mar de caps, escuts, elms i ferro de les espases que relluïen al sol del migdia, per sobre dels brams dels combatents, dels crits dels ferits, dels gemecs dels moribunds i dels renills de les bèsties, Corberan d’Alet no parava d’exaltar a l’atac. No sé d’on vam treure les forces, però recordo que encara avançàrem amb més vigoria. Córrer, llançar, colpejar, esquivar. Córrer, llançar, colpejar, esquivar.

—Via sus! Aür, aür! Sant Jordi! Sant Jordi!

Poc després, la ja malmesa línia defensiva dels turcs, cada cop més reduïda i encerclada, va cedir. En un tres i no res, tots els nostres enemics giraren cua i fugiren cap a tot arreu. En veure allò, els infants ens vam aturar i, tot i que estàvem adolorits, ofegats i plens de cops, macadures i ferides, vam alçar les armes al cel. Aleshores, tots ensems vam llançar crits de victòria.

—Aragó, Aragó! Visca nostre cabdill don Roger, visca!

Davant nostre, enmig d’un núvol de pols, la cavalleria del megaduc empaitava els enemics indefensos i els feia caure a terra abatuts, un rere l’altre.

—Ferim! Ferim! Aragó!

Vuit dies després, un cop reorganitzades les forces i assegurada la rodalia de la ciutat, la Companyia, amb el nostre cabdill i els oficials al davant, escortats per nosaltres els escuders, amb tots els homes ben arrenglerats i en formació, estava preparada per fer l’entrada principal a Filadèlfia. Els exèrcits enemics dels emirats de Cesa i Tin havien quedat delmats. Quan el megaduc s’aproximà a les portes, aquestes s’obriren per primer cop després de més de dos anys de setge. De la ciutat sortiren els magistrats que, juntament amb el poble, reteren homenatge i honors a Roger de Flor. Els comandants seguiren el seu cap i la resta de tropes al darrere, creuant per sota de les portes amb els penons dels reis d’Aragó, Sicília i l’imperi Bizantí. La formació de combat, composta pels almogàvers, seguits de les tropes gregues del comandant Marules i els alans, passà enmig de la cridòria de la població. Al darrere, carregats de cadenes, hi desfilaren tots els turcs capturats i els esclaus. Què us diré? La veritat, a mi aquell entusiasme em va semblar impostat. La nostra fama de destralers ens precedia i fins i tot de lluny es podia distingir la brillantor de cobdícia en els ulls dels alliberadors mentre desfilàvem enmig d’una pluja de branques de llorer.