Capítol XI

QUE RELATA ELS FETS DE LA NOSTRA ARRIBADA AL LLOC ANOMENAT CAP DE L’ARTAQUI

El cop va ser tan fort que fins i tot els braços em van fer una estrebada. El sentinella turc, del tot desprevingut, assegut a terra amb l’esquena recolzada contra el tronc d’un pi, ni es va adonar que li tocava anar a la presència d’Al·là. Mentre restava mig endormiscat, amb el cap cot i el dard entre les cames, el meu cop de maça li va esberlar el cap com si fos una síndria madura i l’home caigué de costat sense proferir ni el més mínim gemec. Sense deixar l’arma, em vaig moure gatejant fins a arribar al darrere d’uns matolls per fer-me fonedís entre les ombres. Poc després anaren arribant un a un els altres tres homes que havien vingut amb mi en aquella sortida per reconèixer el terreny. Allò volia dir que els altres vigilants també havien estat silenciats.

Sota mateix del turó on érem s’estenia el campament dels enemics de la mitja lluna, que feia sis mesos que assetjaven la ciutat d’Artaqui i castigaven els encontorns. De fet, l’adalil ens havia dit que aquella mateixa tarda un estol de guerrers turcs havien fet una ràtzia per la rodalia: havien atacat, havien assassinat i s’havien emportat tot el que havien trobat. Malgrat tot, segons la informació recollida per alguns emissaris grecs que havien sortit de la ciutat per anar al nostre encontre, els enemics, després de tant de temps de setge, es trobaven confiats i havien descuidat la vigilància. Vam mirar a baix per confirmar-ho. Al mig del cercle s’hi trobaven les tendes més grans, probablement dels cabdills i els oficials i, envoltant-les, un munt de totes les altres, de moltes formes i colors. Encara que segons les nostres informacions el nombre d’infidels podia ser de vuit mil guerrers, en aquell moment no feia pas la impressió que estiguessin gaire preparats per a la lluita.

Al voltant de la multitud de fogueres, homes asseguts conversaven en veu alta mentre les dones anaven amunt i avall amb gerres i bols plens de menjar i beure. En algun lloc estaven tocant música i alguns dels homes i les dones es movien al ritme d’estranyes tonades orientals. Cap al darrere es podien distingir els cavalls i altres animals de càrrega, així com alguns envelats més grans que servien de magatzem i de dormitori de part de la tropa. Tot plegat ocupava una extensió notable, amb prou feines encerclada per un fossat ridícul i unes palissades tan baixes i febles que les podria travessar una criatura. Des d’aquella posició no es distingien més sentinelles. Tampoc no es veien torxes o llànties en moviment, senyal inequívoc d’escamots nocturns de vigilància. Ens fèiem creus que aquella gent reputada de ferotge i temible pogués estar tan poc a l’aguait.

Ja teníem tota la informació que volíem, així que ens vam aixecar i començàrem a baixar per l’altra cara del turó. El nostre campament era a dues llegües. El dia anterior, tot just arribar amb les galeres i sense temps per a res més, havíem agafat les armes i havíem emprès la marxa cap a l’interior d’aquella península tancada per una muralla que protegia el braç que la unia a terra. Sortosament, pel que acabàvem de constatar, els nostres enemics no tenien constància que érem allà.

Després d’una estona de marxa pràcticament a corre-cuita, arribàrem als nostres aquarteraments, que es trobaven a les fosques. Aquell dia ningú no havia d’encendre foc ni menjar calent per evitar que els infidels s’adonessin de la nostra presència. L’únic resguard que s’havia muntat era la tenda de fra Roger, mentre els altres romanien al ras, aclucats o ajaguts, remugant.

En arribar vam anar a l’encontre del nostre adalil, per explicar-li què havíem vist. Ens estava esperant davant de la porta de la tenda i, en veure’ns arribar, se’ns apropà de pressa, visiblement excitat.

—Punyeta, ja era hora. A veure, Amorós, explica’m el que heu vist.

En un tres i no res li vaig donar una explicació força àmplia del que havíem contemplat i, tot i la foscor, vaig percebre un somriure de satisfacció al seu rostre. Els enemics de l’altre costat no sabien pas que nosaltres érem a tocar i, en comptes de vigilar, semblaven consagrats a fer gresca i xerinola.

—Què heu fet amb els sentinelles?

—Enviar-los amb les hurís del paradís, tal com ens havíeu ordenat.

—Molt bé, nois. Vaig a portar aquestes noves als oficials i al nostre cabdill. Aquí al darrere de la tenda trobareu alguna cosa per menjar i beure. Bona feina, Amorós.

Un cop l’adalil va desaparèixer dins la tenda, els quatre escuders anàrem cap on ens havia dit. No quedava gaire estona per al nou dia i calia menjar i descansar una mica, perquè tot feia preveure que aviat hi hauria moviment per aquells voltants. Els meus tres companys, un cop les mans plenes de figues seques, nous i pa, agafaren el camí per tornar amb la colla, però jo no els vaig seguir. Assegut a terra, amb l’esquena repenjada contra una pedra rodona a tocar de la tenda, vaig agafar una grapada de panses amb pinyons i me les vaig començar a posar a la boca. Si volia descansar una mica, allà era el millor lloc.

Aleshores vaig sentir una remor de conversa. Les paraules arribaven clarament a les meves orelles, sempre alerta. La primera veu que vaig sentir m’era desconeguda.

—Senyor, l’adalil ens ha informat que els exploradors han portat noves privilegiades. A part d’eliminar els sentinelles, han pogut observar amb atenció els aquarteraments dels infidels. Ni fortificacions, ni escamots de vigilància… Res. Tots eren a redós de les fogueres, cantant i ballant. No hauríem gosat demanar res millor al senyor Déu nostre.

—Si és veritat que estan tan poc alerta, hem d’atacar a trenc de l’albada, abans que descobreixin els cossos dels sentinelles.

Aquella veu sí que la reconeixia. Com podria oblidar la veu del meu senyor, Roger de Flor, que m’havia parlat a Constantinoble?

—Aquest és el millor moment per atacar un campament com el que tenim a tocar. Quan tothom està dormint la mona o atrafegat posant la carn en adob.

Un seguit de rialles se sentiren després d’aquelles paraules. La veritat era que jo no sabia si marxar o dreçar encara més orelles, però la conversa continuà abans que pogués decidir-me.

—Senyors, ho farem de la següent manera. Aixecarem ara el camp i anirem a la part més alta dels turons. D’aquesta manera estarem ja preparats quan arribi l’hora d’atacar i també podrem eliminar a qualsevol que se’ns acosti. Quan els oficials donin el senyal d’atacar, no vull ni un crit, ni un toc de corn ni un cop de metall. Tots junts i en silenci davallarem a tota velocitat i carregarem amb tot el que tinguem: dards, coltells, llances, espases, maces, destrals… Tots de cop i sense mirar enrere. Tantost, deixarem anar la cavalleria. L’acció ha de ser com només nosaltres sabem fer: ràpida, precisa i sense clemència per als infidels. Entesos? —Un murmuri d’aprovació se sentí sota dels tendals—. Un darrer detall. Doneu ordres als vostres que no deixin amb vida cap baró de més de deu anys.

Aquelles paraules foren seguides d’un gran silenci i, en sentir-les, jo mateix vaig notar un sobresalt al cor. Nens de deu anys! Però per què? Amb quin propòsit? Com si m’hagués llegit el pensament, allà dins algú va fer la mateixa pregunta.

—Excel·lència, vós sabeu de la nostra lleialtat, però ens esteu ordenant matar criatures. Per què hauríem de fer-ho?

Fra Roger va tardar uns breus moments, que semblaren eterns, a contestar.

—Comprenc la vostra sorpresa. Us he de confessar que a mi tampoc no m’agrada cometre atrocitats com aquesta, però ens espera una campanya molt llarga i els nostres enemics, fanàtics adoradors d’Al·là, han de saber ben prompte amb qui se les heuen. D’aquí a quatre dies els que ara tenen deu anys s’hauran convertit en guerrers salvatges. Cada un a qui talleu el coll avui és un menys que us el podrà tallar demà a vosaltres.