Capítol XXXI

DE L’ARRIBADA DEL CAVALLER BERENGUER D’ENTENÇA

Un dia de novembre de l’any del Senyor de 1304, estava jo a Gal·lípoli enfeinat amb els cavalls dels nostres capitans. Tocava netejar peüngles i refer ferradures, però quan ja ho teníem tot preparat i la forja ben calenta, van començar a ressonar les campanes de la torre de vigilància de la porta principal. Era un to agitat i continu, un to d’alarma, de «via fora». El lloc on jo em trobava amb els ferrers no era gaire allunyat de la porta de tramuntana, així que ho vaig deixar tot i vaig sortir corrents cap a la murada.

L’almugatèn que tenia al seu càrrec el torn de guàrdia havia cridat tots els seus homes i, a més, també havia disposat un grup de ballesters amb força munició que estaven preparats darrere dels merlets.

En arribar, vaig pujar per les estretes escales de pedra que anaven fins dalt de la murada tan de pressa com vaig poder, i en un tres i no res em trobava al costat dels homes apostats que restaven observant la llunyania.

Mig amagada per un núvol de pols, una corrua de gent es desplaçava pel camí que menava a l’entrada de la fortalesa. Tot i que estaven encara força lluny, per mi era ben clar que l’enrenou que havien muntat era innecessari.

—Deixeu de fer xivarri amb la campana —li vaig dir al cap de la guàrdia—. No hi ha cap perill a la vista.

—I com ho saps tu, això?

—Perquè observo. Cosa que també podries fer tu de tant en tant. —Aquell tòtil se’m va quedar mirant amb una expressió babaua al rostre. Em vaig tornar a dirigir a ell tot indicant amb la mà cap al grup que s’acostava—. Mira bé. No hi ha cavalls, així que no és una expedició d’un exèrcit. No hi ha cap màquina de guerra ni carros grans on portar estris per endegar un setge. Si continues mirant amb atenció veuràs que una gran part del grup porta robes blanques, així que són dones. Tampoc es veu relluir cap armadura amb la llum del sol, la qual cosa vol dir que si hi ha homes, aquests van desarmats. A més a més, jo diria que són dels nostres.

—Dels nostres?

—Sí, dels nostres. Fixa-t’hi encara una mica més. Els costats del camí estan plens d’horts amb molta gent treballant la terra. Si fossin enemics o anessin armats, els pagesos i hortolans ja haurien engegat a córrer faria estona. Per contra, com pots veure, es queden immòbils observant-los i fins i tot alguns s’acosten a la gent del camí. Ja els pots dir als teus ballesters que afluixin les cordes i al teu vigia que deixi la campana en pau.

Encara no havia acabat de dir la darrera paraula que vaig davallar corrents altre cop cap a la porta de la murada. Les meves reflexions havien deixat les coses una mica més clares a l’almugatèn de dalt, perquè uns quants dels seus homes ja havien obert la porta.

Vaig franquejar-la just quan els primers membres del grup que s’acostava començaven a arribar. Fossin d’on fossin, eren dels nostres. Els primers eren homes més aviat joves que tiraven dels carretons més petits, curulls de gerres, plats, estris de cuina, imatges i altres andròmines que es barrejaven sense cap mena d’ordre, sens dubte com a conseqüència d’una fugida precipitada.

Una mica més tard començaren a arribar dones i criatures de totes les edats, moltes d’elles plorant. Tothom anava assedegat, ple de pols i amb el rostre colrat de la solellada. L’estranya expedició la tancaven els ancians, homes i dones, alguns dels quals semblava que ja no tenien força ni per arribar, o eren ajudats pels seus companys.

Dels que sortirem de la ciutat vaig ser el primer a arribar i de seguida se’m va atansar el màxim responsable de tota aquella gent. Amb gestos nerviosos i atabalats, l’home se m’acostà i em premé el braç. Portava una camisa blanca sobre el cos esquitxada de petites taques de sang.

—De pressa, porteu-me davant de fra Roger. Haig de parlar amb ell urgentment.

—Sóc aquí, Pere. Què ha succeït?

La veu inconfusible del megaduc va ressonar darrere meu. En apartar-me del mig i girar-me enrere vaig contemplar-ne la figura imponent damunt d’un corser negre. No portava el capell ni cap altre senyal d’autoritat, sinó una túnica emmallada i l’espasa curta a la cintura. Al seu costat, muntat damunt d’un cavall blanc, hi havia el mestre racional Muntaner i algun dels altres lloctinents.

En sentir aquella veu, Pere posà de seguida un genoll a terra i abaixà el cap.

—Excel·lència, us demano que sigueu clement. Vós em coneixeu prou de les campanyes de Sicília, on jo, Pere d’Eros, sempre us he demostrat obediència i valor en el combat.

Roger de Flor davallà calmosament del cavall i després s’acostà a aquell home, a qui agafà pels braços perquè s’alcés. Després li posà una mà sobre una espatlla en senyal de confiança.

—No tinc cap dubte de la teva lleialtat ni del teu valor, Pere, que has demostrat a bastament. Però ara digue’m, què us ha passat?

Llavors aquell home que temps enrere havia ajudat a fer pres el príncep de Tàrent, fill del rei de Nàpols, va començar a parlar amb veu atropellada.

—Ha estat aquesta matinada a trenc de l’albada. Quan els vigies han donat el senyal que arribaven les naus al port de la nostra ciutat de Màditos, nosaltres ja ens estàvem preparant. Alguns dels meus millors homes s’havien posat les cuirasses de gala, i les donzelles més joves i formoses els estaven esperant amb aigua fresca, vi dolç i algunes llaminadures. Anàvem desarmats, tal com manen els protocols de la cortesia. —Un accés de tos li va interrompre la parla, que va reprendre tot seguit—. Llavors ell s’ha presentat a cavall, amb els seus cavallers de la guàrdia personal i les llances de combat. En veure-ho m’ha estranyat, encara que no n’he fet cabal. De seguida, però, els genets han començat a empènyer-nos amb les seves bèsties, empaitant les noies, que han fugit esporuguides, i començant a agullonar-nos amb la punta de les llances. No eren accions amb intenció de matar, però ja podeu veure que ens han fet sang. No esperàvem quelcom així, senyor. No ho esperàvem perquè, en cas contrari, no hauríem pas estat tan incauts. Es tracta d’un company de brega, hem lluitat plegats manta vegada. No entenc per què ho ha fet, això. Després ens ha dit que deixéssim les armes, que agaféssim les famílies de cada un i que marxéssim cap a Gal·lípoli, amb un encàrrec.

—Un encàrrec?

—Sí, que us digui que ja ha arribat.

—Que ha arribat qui, Pere?

—Berenguer d’Entença. Qui si no, excel·lència? Ell és qui ens ha fet fora de Màditos, ciutat la custòdia de la qual m’havíeu encarregat vós. Mai n’hauria esperat una cosa així.

En el rostre del megaduc es va dibuixar el somriure enigmàtic i irònic que tantes vegades era capaç de traçar amb els seus llavis. Mentre tornava enrere per pujar a la seva muntura vaig escoltar com xiuxiuejava.

—Jo sí que m’ho esperava. I tant, que m’ho esperava.