Capítol III

DE COM DESPRÉS DE LA DESFILADA NOSTRE SENYOR FRA ROGER VA FER-ME CRIDAR A MI, MARC AMORÓS, ESCUDER, A LA SEVA PRESÈNCIA

L’emperador Andrònic II i el seu fill xor Miquel al costat, amb l’emperadriu i la resta de membres de la cort dels Paleòlegs, seien sota pal·li, amb una barreja d’interès i d’inquietud. Els principals generals restaven dempeus una mica més avall, sense que els cobrís el pal·li, i els servents i les donzelles, arran de terra, sempre pendents del més mínim caprici dels seus senyors. Ocupaven tota l’amplada del capdavall de les escalinates de marbre que portaven fins la porta principal del palau de Blaquerna, seu de l’emperador. Enmig de les dones de la noblesa es distingia la jove Maria de Bulgària, neboda d’Andrònic, d’una gran joventut i bellesa, a la qual fra Roger, el cabdill dels mercenaris, hauria de prendre per muller, segons un altre dels acords del tractat.

La guàrdia imperial acordonava el Mese, l’avinguda o carrer del mig, per on havíem d’aparèixer nosaltres, els almogàvers, uns aliats de terres llunyanes destinats a defensar l’imperi grec de les contínues agressions otomanes. Era prou conegut i humiliant que els exèrcits imperials, amb el seu comandant xor Miquel, després d’anys i anys de guerrejar contra els turcs, tan sols havien assolit derrota rere derrota.

Acabada la recepció oficial, era hora que tothom pogués contemplar-nos, una tropa mercenària que venia precedida d’una fama d’invencible, després de les nostres victòries a la campanya de Sicília. El dia continuava solejat i la multitud s’agombolava a banda i banda del carrer protegida amb barrets i mocadors al cap, mentre alçava la vista per procurar contemplar l’espectacle abans que ningú per entre les cuirasses i els escuts entrelligats dels soldats de la guàrdia imperial.

De sobte, vam fer sonar els corns i llur so va ser contestat quasi alhora per les cornetes cerimonials dels soldats situats a la rodalia del setial. De seguida ens vam posar en marxa fent dringar les ferradures sobre les llambordes i vam aparèixer com sorgits del no-res.

Avançàvem en fileres compactes, distribuïts en unitats que lluïen penons esparracats. Davant dels cavallers que obrien el pas, destacava la figura de fra Roger. Els soldats de peu anàvem sense armadura i la nostra marcialitat era més aviat minsa. Vestíem de forma austera, la majoria amb túniques més o menys llargues cenyides a la cintura i polaines o antipares de cuir lligades amb vetes. La indumentària militar consistia únicament en un casquet rodó de ferro, lligat al coll amb una cinta o una malla ajustada, i les nostres armes eren un coltell, una bona espasa i, ben agafats a les mans, els famosos dards, dos de curts i un altre de més llarg. Aquelles llances curtes eren les nostres armes més mortíferes, ja que deien que cap cuirassa podia aturar-les, i les llançàvem amb destresa endimoniada.

Al costat dels soldats de la guàrdia imperial, abillada amb uniformes i cotes de malla lluents, escuts llargs ben guarnits, cuirasses i elms tancats brillants sota el sol, m’imagino que devíem semblar poc menys que una colla de captaires. La multitud, desitjosa d’engegar a cridar i de victorejar-nos com a salvadors, va emmudir. El silenci, però, no ens va afectar ni poc ni molt. Anàvem parlant entre nosaltres, contemplant els magnífics edificis i les dones formoses que ens observaven des de les balconades.

En arribar davant de l’emperador Andrònic, Roger de Flor, damunt del seu cavall bru i amb les seves credencials de megaduc, es va llevar el casc i va acotar el cap en senyal de respecte. Quan l’emperador li va indicar que pugés al seu costat, el cabdill dels almogàvers deixà el cavall en mans d’un escuder i obeí. Tan bon punt es va situar dret al costat de l’emperador, nosaltres reprenguérem la marxa.

Un cop dalt del setial, fra Roger no va tardar gaire a observar les cares més aviat escèptiques o fins i tot contrariades d’algun dels oficials bizantins que hi havia pels voltants. Tampoc li van passar desapercebuts els comentaris subtils que en veu baixa i a cau d’orella li feia el coemperador Miquel IX al seu pare.

La cortesia obligava al silenci i la moderació, però Roger de Flor no era home de gaires reverències, i, aprofitant el seu domini del grec, es dirigí amb veu pausada i to orgullós a l’emperador Paleòleg.

—Què us semblen els meus homes, excel·lència?

Andrònic II, agafat de sorpresa, va trigar una mica a respondre.

—Senyor Roger, ningú pot negar la fama d’invencibles que tenen les vostres forces. Però la veritat és que ens ha sorprès el seu aspecte. L’armament i la vestimenta són, si més no, peculiars. Potser és perquè els nostres cavallers van de manera tan diferent, que…

Les paraules de l’emperador van quedar en suspens.

—Que us costa de creure que puguem derrotar els exèrcits enemics, senyor?

—Heu de convenir amb mi que l’armament amb el qual compteu és escàs i rudimentari. Els vostres homes no porten cuirasses, ni elms. Ni tan sols escut. En aquestes condicions, sembla difícil que es puguin defensar de l’escomesa d’un atac de cavalleria. O fins i tot d’una formació de soldats regulars ben armats.

—Si és el vostre desig, us puc ensenyar com ho fem.

—Com dieu?

—Res em complauria més que poguéssiu contemplar com lluiten els meus homes.

—I què em proposeu, senyor Roger?

—Una justa, un combat, un desafiament. Trieu el vostre millor cavaller, amb la seva muntura de combat ben protegida, la seva cuirassa, el seu elm i la llança de torneig. Si voleu també, que porti espasa curta i llarga, i fins i tot maça o destral. El millor cavaller que tingueu entre tots els vostres, amb les seves millors armes, s’enfrontarà…

—A qui, si m’ho podeu dir?

La veu de l’emperador era plena de curiositat i impaciència.

—Al més esquifit, espitregat i inexpert dels meus homes.

—A quin cavaller us referiu?

—Oh, no, senyor! —va riure don Roger estentòriament—. No parlo de cap cavaller, ni tan sols de cap infant. Us parlo d’un escuder. Sí, el més jove i menut dels meus escuders contra el més hàbil, experimentat i ben armat dels vostres cavallers.

Un somriure es va dibuixar d’orella a orella en el rostre barbut de l’emperador. Seria un espectacle entretingut, sens dubte. Una mica de festa no venia mai malament enmig d’uns temps tan atribolats.

—Faci’s com vós voleu, senyor.