Capítol LIX

PER LES TERRES DE LA CALCÍDICA I EL MONT ATHOS

Un cop desaparegut Berenguer d’Entença i fugit Ferran Eiximenis d’Arenós, el líder únic que tots demanàvem va esdevenir Bernat de Rocafort, qui feia temps que ho estava cercant. Amb l’únic que no havia comptat era amb la marxa de don Ramon Muntaner, contrariat i dolgut pels fets tràgics i injustificables que havien posat fi a la vida del cavaller Berenguer d’Entença, al qual l’unia una gran amistat.

Sense tenir ningú gaire clar qui faria les tasques de mestre racional de la Companyia, llevat de jo mateix, com a segon responsable, Rocafort va organitzar el moviment de tota la host. L’assalt que durant mesos havíem mantingut a la ciutat de Cristòpolis va esdevenir una autèntica pèrdua de temps, homes i recursos, per la qual cosa ens dirigírem cap a Tessalònica, amb la minsa esperança que les seves murades no fossin tan altes ni tan resistents.

L’organització de la marxa i l’aprovisionament en ruta de tota la host es feia molt difícil sense l’experiència del mestre Muntaner. En els primers dies, cada cap de les diferents seccions va tenir cura de l’alimentació dels seus homes i de llurs famílies, però aviat poguérem comprovar que aquella manera de procedir era impossible. Calia preparar tots els elements necessaris per a quasi vint mil persones, els carros, els queviures, trobar aigua a mesura que avançàvem, mantenir els estris en condicions, ferrar cavalls, refer rodes i agrupar els grups endarrerits abans que qualsevol colla de malnats se’ns llancessin a sobre. Eren molts detalls per controlar aquella massa que es movia com un exèrcit de formigues a l’estiu. La recerca de queviures era pràcticament impossible per aquelles terres ermes, sense ningú amb qui negociar o a qui prendre el que fos per la força, com acostumava a fer Rocafort. La nostra marxa era lenta i seguida per un munt de gent, i quan la notícia de la nostra presència arribava als pocs camperols que encara restaven per les terres que travessàvem, els faltava temps per anar a refugiar-se dins de les ciutats emmurallades. Així doncs, en aquells temps que s’iniciaren a mitjan 1307, d’avanç perpetu i de tràfec continu, la meva tasca era procurar organitzar l’abastament de tots els nostres, gairebé sempre amb els propis recursos que portàvem amb nosaltres i amb l’ajuda de moltes de les dones.

En els primers dies, després d’haver deixat enrere la ciutat de Cristòpolis, tenia la impressió que seguíem una ruta incerta. Per altra part, com que l’abastament de provisions era pràcticament impossible, aviat fou necessari d’imposar restriccions, ja que les reserves s’anaven esgotant de manera alarmant.

Un bon dia va començar a córrer el rumor que el destí finalment escollit era la península d’Athos, on hi havia la famosa muntanya del mateix nom, centre de peregrinació de tot l’imperi. Semblava que l’objectiu serien els nombrosos monestirs de la zona, defensats només per monjos cristians bizantins, que caurien fàcilment a les nostres mans.

Mai he pogut saber si la decisió d’atacar-lo va sortir del mateix Rocafort, d’algun dels altres capitans o dels mercenaris grecs que restaven amb nosaltres, però el cert és que tothom estava convençut que aquella vegada tornaríem plens de riqueses, béns i provisions per alimentar-nos per sempre més. Que aquells monestirs fossin cristians, encara que fora de l’autoritat del Papa, no va semblar que preocupés gaire al nostre cap suprem, obsessionat com estava per mantenir ben alimentada i en condicions tota la host, al mateix temps que gens inclinat al respecte a la religió.

En arribar a l’alçada del primer temple ja em vaig adonar de l’error d’aquella decisió. Enfilat dalt d’un mont de pedra altíssim, amb parets pràcticament verticals, un castell habitat per monjos, anomenat Hilandar, semblava tant o més inaccessible que la resta de fortaleses que havíem trobat abans. Afortunadament, els horts propers dels quals tenien cura els monjos es mostraven ufanosos i fins i tot trobàrem alguns animals de corral, així que durant uns dies ens vam recuperar de les penúries del viatge.

Al mateix moment que començava el primer intent infructuós d’assalt al monestir, tota la resta ens desplaçàrem una mica més lluny, prop d’una zona d’aigua abundant. Allà vam establir-hi, per primer cop en molt temps, un campament fix.

Malauradament, foren passant primer els dies i després les setmanes, i el monestir no cedia ni un pas als nostres atacs. Vam capturar alguns monjos que intentaren sortir a buscar alguna cosa de menjar. Pel que digueren, la situació dins del monestir era ja molt difícil, ja que hi faltava de tot i la fam hi havia començat a fer estralls. La realitat, però, era que la situació dels assetjadors no era pas millor, ja que havíem exhaurit totes les provisions que havíem pogut agafar dels horts de la rodalia. Ningú semblava haver-se adonat abans de la immensa quantitat d’aliments que calien per donar menjar cada dia a vint mil boques.

Arribat a aquell punt, i davant la meva insistència que aviat ens hauríem de menjar els cavalls i els ases, Rocafort va convocar el consell i es va decidir a aixecar el setge, amb la promesa que algun dia Hilandar seria passat a sang i a foc. Per desgràcia, de promeses i juraments, no se’n menja.

El nou destí continuava sent cap al migdia, a les terres de Tessàlia, però passant abans per la ciutat de Tessalònica. Igual que amb els monestirs, aquella terra, plena d’un bé de Déu de riqueses, ens hauria de permetre subsistir fins que trobéssim on plantar arrels d’una vegada.

En aquell lent i feixuc caminar, la convivència es feia cada dia més difícil. La diferent marxa d’uns i altres obligava a esperar moltes vegades diferents grups, o enviar un destacament d’escorta per protegir-los i tornar-los a portar amb la resta de la host. Em passava els dies amunt i avall, portant el recompte de la gent, comprovant les diferents necessitats o atenent assumptes que anaven des de malalties de petits i grans, defuncions o parts, fins a caigudes, potes trencades o estris abandonats per la impossibilitat de molts dels animals més vells de fer ni un pas més anant carregats. Dones barallant-se, criatures plorant o homes maleint era el cor de cants que cada dia se sentia de cap a cap de la nostra caravana. L’emmagatzematge dels queviures, els resguard de les bèsties a la nit per deixar-les protegides dels animals salvatges o l’organització i les actuacions del metges cada cop esdevenien més difícils, per la manca de mitjans i de medicines. Amb tanta ocupació, moltes jornades Helena i jo no ens vèiem en tot el dia, ja que ella tenia cura de la mainada.

Per altra part, jo havia deixat la condició d’escuder i passava a ser considerat un guerrer almogàver de ple dret. El mateix Rocafort m’ho va fer saber al mateix temps que em feia arribar, per un dels seus escuders, un escrit en el qual em deia que estava satisfet de com portava l’organització de tota la host. També em deia que quedava lliure de qualsevol obligació de combatre mentre exercís les tasques de racional i que no havia de dubtar a demanar-li el que em calgués per complir amb les meves obligacions de cada dia. Però el que més necessitava, que era menjar, no n’hi podia pas demanar, perquè no n’hi havia.

A Tessalònica, ciutat plena de riqueses perquè hi havia l’emperadriu amb tot la fortuna de l’imperi, va passar el mateix que amb les altres ciutats: murs infranquejables, guarnicions ben armades, defenses poderoses. Davant d’aquesta realitat, tan sols ens quedava el recurs de llançar un munt de sagetes inútils i perllongar el setge per tal de debilitar la resistència dels de dins, a causa de la gana. Si us haig de ser franc, diria que en la majoria d’ocasions els de fora passàvem més gana que els de dins. Tal com en setges anteriors, amb els camps abandonats i les cases buides, no quedava més remei que viure del renadiu, i sempre s’acabava el pa abans que la fam.

Aviat començaren a circular rumors sobre si realment Bernat de Rocafort era un bon cabdill per a nosaltres i si tenia les idees prou clares respecte del futur de la Companyia. Però Rocafort sempre havia estat un home afortunat en els moments difícils i, en aquella hora de dificultats, altra vegada la sort es va convertir en la seva aliada.

Crec recordar que era cap al mes d’agost de l’any 1307 quan, cansats de moure’ns amunt i avall, havíem decidit establir un campament més permanent prop de la ciutat de Cassandria, ja que, per fortuna, en aquell lloc hi havíem pogut radicar un mínim comerç per mar que ens garantia subministraments, encara que migrats, per a tota la nostra gent. En aquells dies jo era fora del campament i recorria la costa amb un grup d’almogàvers per tal de mirar d’adquirir queviures, aviram, vi i oli entre els habitants d’aquelles terres que encara no havien fugit de nosaltres. La meva presència es va anar fent habitual i em vaig guanyar la confiança de molts camperols que, agraïts, veien en mi algú amb qui podien negociar o intercanviar els seus productes en lloc de perdre’ls a punta d’espasa.

Va ser durant aquesta absència quan van aparèixer davant del nostre campament unes naus amb l’ensenya de la casa d’Anjou. Poc després arribava un missatger que en nom del cavaller Tibald de Chepoy, representant de la corona francesa i del comú de Venècia, demanava permís per baixar a parlamentar. En prova de bona voluntat, lliuraria dos dels cavallers presoners de la flota de l’infant Ferran de Mallorca, que havien caigut a les seves mans setmanes enrere.

Un d’aquell presoners era el mestre Muntaner, al qual no vaig poder abraçar, com hauria estat el meu desig. L’altre presoner era l’aragonès García Gómez Palacín, que havia demanat marxar amb l’infant Ferran de Mallorca perquè era un reconegut partidari de Berenguer d’Entença i enemic declarat de Rocafort. Un soldat valent i ric home que es retirava com a vençut a la pàtria.

Segons vaig poder esbrinar més tard, la idea de Chepoy formava part de l’estratègia de la corona de França per arribar a un acord amb la Companyia i emprendre d’una manera conjunta la conquesta de l’imperi d’Andrònic. Aquell alliberament de dos rivals de Rocafort era un manera de guanyar-se’n la voluntat. El malaurat Gómez Palacín va ser una víctima immediata d’aquell intent dels francs de guanyar-se la benvolença del cabdill de la Companyia, ja que va posar el peu a terra i Rocafort va ordenar que fos decapitat. Ningú no va gosar replicar-lo, i va ser gran covardia de tots nosaltres, perquè una execució tan cruel, inhumana i fora de temps ofenia la fama del nostre cabdill.

En el cas del mestre Muntaner, el resultat fou del tot al contrari del que el francès esperava. Sols posar peu a terra, des del mateix Rocafort fins al darrer dels almogàvers, passant per turcs i turcoples, el reberen amb joia i alegria, satisfets de tenir entre ells un home de ploma que estava a bé amb tothom, cosa estranya, ja que els soldats d’habitud murmuren de qui està més descansat i pensen que s’enriqueix mentre ells viuen entre mil perills. Per intentar compensar-lo de les seves pèrdues, en haver quedat la nau amb les seves pertinences a Negrepont, li presentaren vint cavalls i li lliuraren milers de perpres d’or. Aquella reacció inesperada va avergonyir Tibald i els representants genovesos que anaven amb ell, que havien pres a Muntaner tot el que tenia.

Convocat el consell, com era costum, la majoria de membres van exigir que per començar a parlar hi havia d’haver un compromís ferm, tant dels francs com dels venecians, de tornar tots els bens usurpats a Muntaner. Tots dos representants digueren que sí, ja que en la situació en què es trobaven haurien acceptat qualsevol cosa. Segons sembla, les negociacions que vingueren després foren tenses i llargues, ja que el francès posava com a condició que el consell el reconegués com a màxim cabdill en representació de França i Venècia. En contrapartida, ell posaria a disposició de la Companyia els recursos per iniciar una campanya definitiva, destinada a la conquesta de l’imperi grec. De seguida molts dels membres del consell es van mostrar contraris a retre vassallatge a aquell representant de la casa d’Anjou. Per altra part, turcs i turcoples també mostraren el seu rebuig: una cosa era lluitar dins d’una tropa mercenària, al costat del millor postor, i una altra molt diferent posar-se sota el comandament d’un regne cristià.

Què voleu que us digui més? Semblava que les negociacions no tirarien endavant, però Rocafort va forçar que el consell acceptés l’aliança amb els nouvinguts. Finalment es va acceptar el vassallatge del regne de França i es va reconèixer Tibald de Chepoy com a màxim cabdill de la Companyia. La qual cosa no va ser traïció a les cases dels reis d’Aragó, Sicília i Mallorca, ja que Rocafort no va prendre les armes contra el seu príncep, sinó que se’n va apartar, cosa lícita i usual quan precedien greuges.

Encara que a molts els va costar d’entendre aquella decisió, contrària a la majoria, Rocafort va comprendre de seguida que per a la nostra supervivència es feia imprescindible trobar un aliat, fos qui fos, ja que altrament no podríem pas tirar endavant. Després del que havia passat amb Berenguer d’Entença i de la marxa de l’infant Ferran, era clar que les seves relacions amb la Casa d’Aragó havien quedat malmeses i, per tant, no era pas qüestió de desaprofitar aquella oportunitat única. En el fons de la seva ment, Rocafort veia en aquella aliança la darrera oportunitat d’aconseguir una part de l’imperi grec. Posant-se al servei del príncep menys poderós, a més, seria més fàcil apartar-se’n quan les coses arribessin on esperava veure’s. Perquè es deia que Rocafort volia dir-se rei de Tessalònica i havia canviat el segell de l’exèrcit, que era la imatge de sant Pere, per la d’un rei coronat.

Les conseqüències que Tibald de Chepoy fos el nou cap aparent de la Companyia, però sota les ordres de Rocafort, foren immediates. Per una banda, Ramon Muntaner, com a home d’honor que era, no podia acceptar la submissió a un rei que no fos de la Corona d’Aragó i, per tant, va tornar a marxar, tot i les peticions que no ho fes, fins i tot del mateix Tibald de Chepoy, coneixedor ara de la influença i estimació que nosaltres els almogàvers li teníem. A més, misser Ramon Muntaner no es fiava gens del caràcter voluble i brutal de Rocafort, així que, un cop deixat per escrit com s’havien de repartir la resta de béns que tenia encara entre els membres de la Companyia, tornà a pujar a una de les naus venecianes, amb tots els honors, per apartar-se de manera definitiva del nostre costat. L’altra conseqüència, encara més desafortunada per a Rocafort, fou que s’estenguessin el rebuig i la frustració entre alguns dels seus homes, que no pararien d’augmentar amb el temps.

En arribar jo de nou al campament de Cassandria i tenir coneixement de la visita del mestre, sense que l’hagués pogut veure, em va envair una tristesa profunda, convençut com estava que ja no el trobaria mai més. Ell, Ramon Muntaner, no s’havia pas oblidat de mi, ja que em va deixar, pulcrament ordenats, molts dels documents que jo li havia ajudat a preparar i que més endavant m’haurien de servir per escriure aquesta crònica que teniu entre les mans.

Durant els mesos que seguiren, passàrem la hivernada que ens faria entrar a l’any 1308 pels voltants de Cassandria. El nomenament de Tibald de Chepoy com a general va resultar una farsa, ja que de fet Bernat de Rocafort continuà exercint el seu cabdillatge i convertí el francès en un «comandant del fum», que és la manera com començaren a anomenar-lo tots els homes.

Per altra part, aquella famosa aliança que havíem signat no semblava portar a cap estratègia encaminada a la conquesta de l’imperi i, per tant, quan va arribar el bon temps, la majoria dels nostres, esperonats per la necessitat i les mancances després de l’època del fred, començaren a sortir en diferents partides que tornaren a arrasar de nou tot el que ja havien barrejat un munt de vegades.

Per sort, l’arribada de la bonança va permetre que dues naus sicilianes s’acostessin al campament i descarreguessin els primers sacs de farina i altres recursos dels quals estàvem molt necessitats. No va ser pas una donació sense contrapartides, ja que a Tibald de Chepoy no li va quedar més remei que pagar el preu que els comerciants venecians establiren després d’una llarga negociació.

Un cop repartits tots aquells recursos, Bernat de Rocafort va entendre que era el moment d’entrar en acció de nou i va cometre el mateix error que abans. Amb tota la host, va tornar a posar setge a Tessalònica sense èxit. Aquelles llargues accions tenien resultats contraproduents entre els nostres homes, els quals, en veure que no se’n treia cap profit, sortien en partides aquí i allà per mirar d’agafar alguna cosa pel seu compte.

Davant d’aquell infortuni, i ressentit encara pels fets del monestir de Hilandar, Rocafort va tornar a centrar el seu objectiu en les terres del mont Athos. Així doncs, amb una tropa descomposta, amb un munt de petites partides que es movien amunt i avall, Bernat de Rocafort va fer aixecar el campament per emprendre la ruta cap als sagrats monestirs. Com no podia ser d’una altra manera, aquella segona ofensiva va començar contra Hilandar, aquell que havia resistit el nostre primer intent i que va ser atacat encara amb més ràbia i més força per la Companyia. Pel que fa a Tibald de Chepoy, el seu criteri fou ignorat i no va poder fer res per evitar l’aixecament del setge de Tessalònica, ciutat que era el seu principal objectiu.

Allunyat del teatre de la confrontació, quan el meu únic contacte amb la batalla era el so dels corns que arribaven afeblits per la distància, les meves tasques al campament em mantenien al marge dels afers del combat. Així que no tenia notícies dels enfrontaments sinó pels traginers que venien a reposar armament, aigua i menjar per als combatents, o portaven els ferits de la brega. En qualsevol cas, a mesura que passaven els dies i després les setmanes, tot i que Rocafort no va acabar d’acceptar-ho, es posava de relleu que el segon atac contra Hilandar també estava abocat al fracàs. Aquell cop, a diferència del primer intent, cal dir que la nostra host no estava completa, però, per acabar-ho d’adobar, es va emportar una vergonyosa derrota a mans d’un monjo anomenat Danilo.

Aquell monjo va aconseguir que el tsar serbi Stefan, escandalitzat pel brutal assalt dels nostres contra els sagrats monestirs, es prestés a oferir-se com a aliat i li cedís una part de les seves tropes. Quan aquestes arribaren, Hilandar ja estava en una situació límit i la seva claudicació era imminent, però Danilo i les forces sèrbies van preparar una trampa als nostres homes, que no s’ho esperaven. Aquella confrontació ens va causar nombroses baixes i va forçar la nostra retirada.

Rocafort no va parlar mai d’aquella vergonyosa derrota, però un bon dia la tropa es va presentar i es va donar ordre d’aixecar el campament immediatament. Com que molts homes no tornaren, d’altres anaven ferits i no s’havien fet presoners ni botí, el setge va ser un desastre estrepitós.

Mogut per l’odi i el ressentiment, però sobretot per la vergonya, Rocafort va fer atacar tots aquells territoris, entrant i arrasant tots els monestirs menors, menys protegits, les esglésies i les comunitats d’habitants més petites, sense pietat ni remordiment. D’aquesta manera foren assetjats i envaïts els centres religiosos i les poblacions properes a Sant Panteleimon, on havia anat a cercar refugi Danilo. Aquesta ràtzia contínua i indiscriminada, amb tota la població de dones i criatures al darrere, es va perllongar més d’un any, fins a l’estiu del 1309. Llavors jo ja era un mestre racional amb molta experiència i ens va tornar a passar com antany: obligats per totes aquelles accions de terra cremada, enrunades les petites poblacions, expulsats els seus habitants i desfetes les collites, ens vam veure obligats a abandonar la Calcídica.

Els saquejos constants i els fracassos en els setges van començar a girar-se en contra de Bernat de Rocafort. Incapaç de controlar els seus homes, aquests moltes vegades no distingien si les poblacions atacades tenien únicament grecs o també hi havia comerciants francs o venecians. La corona francesa va començar a cansar-se de les queixes rebudes i de les contínues demandes de diners per part de Tibald, requerit una i altra vegada per Rocafort, i els venecians aviat ens retiraren el suport marítim. Arribats a aquest punt, fins i tot Chepoy va començar a plantejar-se si valia la pena continuar l’aliança amb un exèrcit de salvatges del qual ell era el cap proclamat, però mai reconegut.

Tot plegat de ben segur que arribava a coneixement d’Andrònic, el qual mantenia una bona xarxa d’espies i informadors infiltrats a tot arreu, fins i tot entre nosaltres. Aprofitant aquesta situació, les maniobres polítiques d’apropament entre el basileu i la casa d’Anjou començaren a intensificar-se fins que, entre uns i altres, van arribar a la conclusió que els almogàvers feien més nosa que servei. Com temps enrere a Sicília, la història tornava a repetir-se.