Capítol LI

LES DONES DE GAL·LÍPOLI

Un dissabte de juliol al vespre, el dia 6 de l’any del Senyor de 1306, des de la torre de vigilància començaren a tocar la campana i els corns amb insistència, donant l’avís de la presència de naus.

Quan el mestre i jo, juntament amb els altres sis membres de la seva escorta personal, pujàrem rere els merlets, vam poder comptar vint naus de guerra i cinc de mercants. Al cap d’una llarga estona durant la qual ningú es va moure, les galeres fondejaren les àncores i es quedaren immòbils dins del port, davant nostre.

—Aquesta vegada no vénen pas a negociar —va murmurar el mestre—. Ja preparen l’assalt. Han reunit una gran formació de combat i estan convençuts que aquí dins no estem en condicions de resistir ni quatre dies. —Va alçar un moment el cap per contemplar la posició del sol—. Nosaltres també ens prepararem. Veniu amb mi.

Mentre baixàvem escales avall ja va començar a donar instruccions.

—El primer que cal és fer-los creure que som més del que suposen. Tu, Amorós, no et moguis del meu costat. Vull que portis registre de tot. Primer a l’armeria i la fossa. Vosaltres dos, resseguiu casa per casa i que totes les dones que puguin caminar es reuneixin a la plaça principal. Les que normalment ajuden els metges o els cuiners, que vagin a l’hospital i a la cuina principal dels aquarteraments. Tu i tu, aneu a reunir tots els escuts, cuirasses i armes que pugueu per repartir entre les fembres. Quan estiguin armades, al més aviat que es pugui, les vull a dalt de la murada. Tu i tu, reuniu tots els mercaders que hi hagi a la ciutat. No importa que siguin forasters. Ells organitzaran els grups de dones.

Mentre anava organitzant la defensa, no parava quiet i caminava de pressa amunt i avall, comprovant posicions, organitzant les reserves.

—Demà al matí, als ulls de l’enemic, el castell ha de semblar amb les defenses curulles de soldats experts i malcarats. Cap d’ells ha d’acostar-se prou per adonar-se de l’engany.

Durant tot el que quedava del dia i la nit, sense descansar més que per beure algun glop d’aigua i menjucar quatre rosegons de pa, el mestre va organitzar la defensa de la ciutat. Les dones feren cues per pujar pedres i més pedres a dalt de la murada, on s’anaven disposant apilades i a punt per deixar-les anar a sobre de qualsevol que s’acostés. Darrere de cada espitllera es va ordenar fer provisió de passadors i cairells per a les ballestes i sagetes per als arcs. Els joves de més de deu anys que no estiguessin entre la guarnició també pujarien a la muralla a llançar pedres, ja fos amb la mà o amb les fones que tantes vegades utilitzaven per jugar.

—Que tothom porti escut. No hi estem avesats, però aquest cop hem de portar-ne. Els genovesos tenen màquines de guerra capaces de llançar deu vegades més sagetes que nosaltres. Quan no estigueu sota la protecció d’una teulada o d’un mur, l’escut us ha de servir per salvar la vida. Sempre l’heu de portar a sobre per protegir-vos.

Un cop els grups de defensa ja estigueren armats i organitzats, començàrem a muntar els d’auxili. Ja era negra nit quan, a la llum de les torxes, els serveis de provisions, armament i els metges quedaren definitivament distribuïts i ensinistrats sobre les seves funcions. Les dones havien portat totes les aus de corral que havien trobat i els cuiners havien preparat calderes i olles amb carn de gallina per tenir sempre prou quantitat de brou calent perquè no en faltés a cap dels combatents de les murades. Bocois de vi, càntirs i galledes amb aigua també es disposaren rere els merlets. Tots els metges i ajudants, en companyia de les dones al servei dels ferits, es repartirien al llarg de la línia defensiva formant grups de primers auxilis. Tots ells portarien benes, aiguanaf i infusions de farigola per curar les ferides lleus perquè, un cop els nafrats estiguessin adobats, poguessin tornar a la batalla. Amb les fustes de les taules i unes teles s’havien construït unes portadores per traslladar els ferits més greus fins a l’hospital, on sempre hi hauria a punt, com a mínim, un dels cirurgians.

Cap a la mitjanit, el mestre Muntaner i tota la seva guàrdia personal ens reunírem a la plaça per revisar si tots els elements que havíem preparat per a la defensa estaven a punt. No havíem descansat des de la matinada i a penes havíem menjat. El fum dels focs de la cuina i el soroll metàl·lic dels ferrers preparant les armes sense descans es barrejaven amb el tràfec de moltes dones que encara traginaven amunt i avall.

—Quina és la situació, Amorós?

—Senyor, tenim gairebé dues mil dones armades, ben proveïdes de dards, escuts i cuirasses i distribuïdes en grups. S’ha assignat a cada un dels grups un responsable entre els nombrosos mercaders i comerciants de la ciutat. Ajudades per la mainada, han fet provisió de pedres de totes mides, perquè tothom, gran o petit, les pugui llançar. També hi ha dotze calderes grans i una munió de pots i olles més petits amb brou de gallina i verdures al foc. Algunes de les dones i els homes més grans s’encarregaran d’anar portant les provisions a prop dels defensors, perquè no els calgui anar a casa a menjar. Encara queda una bona quantitat d’aus per sacrificar, si fa falta, a part d’altres animalons. També hem aplegat ous i els estem bullint. I tenim mitges bótes de vi amb escudelles de fusta. I molt de pa. Pel que fa als metges, tots els que tenen coneixements per guarir, siguin homes o dones, tenen els estris a punt i són a lloc. —Vaig fer una pausa per repassar mentalment que no em deixés res—. També s’han encarregat de preparar uns espais discrets, als racons de les torres de defensa, perquè les dones puguin anar a fer…, en fi, ja sabeu. M’han dit que amb les calces mullades no es lluita bé. —Unes rialles cansades va sortir del grup i fins i tot el mestre Muntaner va somriure—. Diria que no em deixo res.

—Doncs a mi em sembla que sí. Has parlat de tots aquells que no són soldats, però i la resta?

—És clar, perdoneu. —Em vaig avergonyir una mica—. Els homes de la vostra guàrdia tenim les armes i els cavalls a punt per si cal sortir. Hem reforçat el nombre de ballesters amb tot aquell que sàpiga utilitzar un arc o una ballesta. Tenim una gran quantitat de sagetes preparades i en farem de noves durant tota la nit i demà. La resta d’homes de la guarnició estan a les vostres ordres. A punt i disposats a tot.

Dit allò, tots ens quedàrem esperant les paraules del nostre cap.

—No veig que puguem fer res més que esperar —digué Muntaner.

—Teniu algun pla, senyor? —em vaig atrevir a preguntar.

El mestre va respirar fondo mentre esguardava l’horitzó amb posat de preocupació.

—Ells ataquen i nosaltres ens defensem —va respondre lacònicament.

No recordo haver dormit ni una mica aquella nit. Juntament amb la majoria dels altres, ens estiràrem aquí i allà al costat de la porta, amb les armes i els cavalls prestos. Tan bon punt la claror del dia va principiar a escombrar les ombres de la plaça, tots els membres de la guàrdia personal del mestre, amb ell al davant, ja érem dalt dels cavalls. A part de nosaltres, Muntaner havia decidit preparar una dotzena més d’homes de cavall bastant més inexperts amb les muntures. Tots anàvem armats amb escut, dard llarg, espasa i coltell a la cintura. El nostre cap portava també cuirassa.

Des de les espitlleres del mur poguérem contemplar el moviment dels nostres enemics, que preparaven l’atac. En un moment, del costat de les naus començaren a aparèixer escales de corda i taulons de fusta, per on els primers soldats van baixar carregats d’estris de combat i d’armament. Descendien amb dificultat, l’un rere l’altre, i a mesura que arribaven a terra deixaven la càrrega i començaven a amuntegar tot tipus d’andròmines: rodes per muntar els carros de les torres d’assalt, ballestes, roba per als tendals del campament, guarnicions… Ocupats com estaven en aquelles tasques, els nostres enemics no representaven cap amenaça ni estaven preparats per defensar-se.

Era el moment idoni per passar a l’acció.

—Som-hi! —El crit del cap ens va esperonar—. Anem a fer un escarment. Aprofitem que encara no han preparat les ballestes de guerra!

Encara no havia acabat de dir la darrera paraula quan les portes ja estaven obertes i tots nosaltres sortíem a galop tirat vers les naus enemigues, dalt de cavalls armats amb cota de malles i perpunts.

En un instant érem al mig de la sorra, al costat dels palomers que estaven lligant a terra les amarres del vaixell i mariners que descarregaven provisions i altres estris. A tota velocitat ens vam separar en dues rengleres, de manera que els vam envoltar i no podien cobrir-se l’esquena, i començàrem a repartir cops amb sanya. Molts d’aquells homes, agafats a mig camí mentre baixaven dels vaixells, amb les armes sense preparar i carregats amb tota mena d’andròmines, no pogueren reaccionar a temps i en un tres i no res els vam nafrar de mort. Durant una bona estona, aconseguírem fins i tot aturar el descens dels soldats enemics, però aviat la situació es féu insostenible. Al capdavall, aquell moviment tenia com a únic objectiu confondre l’enemic i causar-li el màxim nombre de baixes possible.

Mentre corríem amunt i avall per la sorra, repartint cops entre els atordits soldats desembarcats, des de dalt de les naus els seus comandants no paraven de donar ordres a crits. De seguida nombroses escales de corda i taulons per poder desembarcar van anar apareixent al costat de tots els vaixells i de cada galera va eixir una senyera amb la meitat dels galiots. Per si fos poca cosa, en un moment van començar a xiular un munt de cairells contra nosaltres: els ballesters de les naus ja s’havien preparat. Tres dels nostres cavalls ja corrien amunt i avall sense genet.

—Tornem al castell!

L’ordre del mestre Muntaner arribava tard, perquè aleshores estàvem gairebé envoltats per una gernació de soldats que no parava de créixer sense parar. Havíem de marxar i de pressa! Tots ja estàvem enfilant la tornada i allunyant-nos de l’enemic, amb mi a rereguarda, cobrint la retirada del nostre cap, quan vaig poder contemplar com el seu cavall rebia tres sagetes que se li clavaren al coll i al cos. Ferit de mort, l’animal s’alçà sobre les potes del darrere i després caigué a la sorra arrossegant el mestre.

A partir d’aquell moment, tot va succeir molt de pressa. Tot just aixecar-se Muntaner, ja estava envoltat per nombrosos enemics, i llavors jo, sense pensar-ho gens, vaig escometre’ls amb el cavall, que d’un sol cop en va tombar dos a terra. Arribat al costat del mestre, vaig saltar a la sorra i li oferí les regnes del meu animal.

—Agafeu el meu cavall. Cap al castell, de pressa!

En veure el nostre cap caigut, aquella colla de bastards encara s’acostaven més decidits contra nosaltres.

—Mort és el capità! Via a ells! Via a ells!

Tot i que coixejava i tenia el rostre ensangonat, Muntaner agafà les regnes i d’un salt decidit pujà dalt del cavall, que renillava nerviós, s’alçava i giravoltava.

Encara tenia el dard llarg a la mà i d’un sol cop el vaig endinsar al pit del primer enemic que se’m va posar a l’abast. Després, amb l’escut, vaig empènyer amb violència el del darrere, que es va tombar de costat. No pensava en res, no pensava en mi, sols repartia cops i em movia tan de pressa com em permetien les cames i els braços.

—Anem —em va sorprendre una veu—. Amorós puja!

Mig de reüll vaig veure com el mestre m’oferia la mà per pujar amb ell al cavall. Vaig vacil·lar un moment que hauria pogut ser fatal, ja que un fort cop de destral va picar contra el meu escut, que va caure engrunat sobre la sorra. Llavors Muntaner em va agafar i vaig començar a córrer al costat del cavall, que marxava cap al castell. Unes passes després, agafat de les corretges, d’un salt vaig pujar a les anques de la bèstia darrere del mestre, mentre els projectils xiulaven arreu. Havia perdut les armes, però havia salvat la vida. Un instant després, quan creuàvem per sota la porta ferrissa, centenars de sagetes principiaren a caure sobre la ciutat, ennegrint el cel i portant arreu el missatge de la mort.

El meu mestre m’havia salvat la vida. Em va donar la mà enmig dels enemics i aquell gest ja no el podria oblidar mai. Més endavant, quan li vaig voler agrair, no em va deixar parlar. Segons ell em va poder treure d’allà perquè jo li havia donat el meu cavall, uns moments abans. Ens havíem ajudat mútuament i no calia parlar-ne més. El cert, però, era que jo havia jurat protegir-lo i que vaig obrar d’acord a les obligacions del meu jurament. En canvi, ell no tenia pas cap obligació d’oferir-me aquella mà salvadora.

Quan vam entrar al castell, dos homes el portaren al metge perquè li adobessin les nafres. El mestre va sortir d’aquella topada amb cinc ferides, cap de gaire greu, tot i que un cop d’espasa al peu el va fer anar coix durant uns dies. Més ben parat, en qualsevol cas, que quatre companys que havien sortit a fora i no tornaren.

Què més us diré? Que els nostres enemics van pensar de combatre’ns vigorosament i no es podia ni veure el cel: els seus ballesters i armers feien funcionar unes màquines de guerra que omplien tots els racons del castell amb cairells criminals, més curts que les sagetes i d’una fusta endurida al foc que et travessava la carn com si fos de mantega. Tothom cercava la coberta de parets i teulades i moure’s sense la protecció d’un escut era arriscar-se a morir. Però fins i tot amb les proteccions, aviat començàrem a tenir ferits.

Els responsables dels diferents grups defensius situats als merlets, i que havia organitzat el nostre comandant, havien rebut instruccions precises. Quan ens ataquessin, uns quants utilitzarien escales, cordes i altres estris per pujar per les murades, mentre d’altres mirarien de tombar la porta ferrissa. Ningú havia de posar-se fora de la protecció de parets, escuts i cuirasses abans que els atacants estiguessin a tocar de les murades, ja que en aquell moment els ballesters enemics deixarien de tirar, per evitar de malferir els seus companys. Seria aleshores que començaríem a tirar nosaltres.

El primer atac va començar de seguida, però tan bon punt la primera onada d’homes estigué situada sota dels nostres defensors i els seus cairells van deixar de cobrir el cel, els nostres ballesters començaren a tirar. A una distància tan curta, un per un i una vegada rere l’altra, els atacants foren rebutjats i van deixar una gran quantitat de gent estesa a terra. Juntament amb els ballesters, les dones iniciaren la seva feina. Totes elles, també les més joves, no pararen de llançar amb coratge pedres i més pedres al damunt dels sorpresos atacants. La quantitat llançada i els cops rebuts pels assetjants foren tants que us juro pel Santíssim que ni en un any cap d’aquells traïdors hauria posat un peu dins del castell.

A mesura que passava el dia, ballesters enemics d’avançada prengueren posicions més a prop i començaren a tirar amb més precisió contra els ocupants dels merlets. Les dones, desafiant el perill, continuaren gitant tot el que podien contra els assaltants i, encara que moltes resultaren ferides, ni una sola que estigués en condicions d’aguantar-se dreta va abandonar la seva posició.

A hora foscant, l’enemic va desistir de seguir atacant. Sens dubte contrariats o fins i tot avergonyits que ni un sol d’ells hagués pogut posar un peu dins la ciutat, contemplaven incrèduls l’escampall de cossos dels seus, morts o agonitzant, davant una porta a la qual no havien pogut ni fer pessigolles. Dins també teníem molts ferits, sobretot dones, que en cap moment havien reculat, tot i trobar-se exposades a morir. Molts homes que hi havia dins i fora del castell no haurien pas aguantat com elles, podeu estar-ne ben segurs.

Molts dels que d’habitud no agafaven cap arma foren protagonistes i autèntics herois en aquella llarga jornada. Com un cuiner que, oblidat del perill, va morir travessat per una fletxa que li va entrar per l’espatlla ben bé dos dits, atrafegat mentre coïa gallines per als nafrats. També va començar a córrer la veu d’una dona molt experta en l’ús de la ballesta que s’havia mantingut al seu lloc tot el dia, disparant encara que havia rebut arreu, també a la cara, fins a cinc impactes de l’enemic.

Per això, quan em van venir a l’encontre dient que anés de pressa a l’hospital, de seguida em vaig imaginar quina era aquella ballestera tan experta. I el cor se’m va encongir com mai abans.