Capítol XXXII

NEGUITS

Uns quants dies després, Helena estava més seriosa que de costum. Cap al tard, a l’hora de sopar, li agradava explicar-me les coses noves que feia amb la mainada, els acudits d’uns i altres, on els havia portat. Fins i tot, de tant en tant insinuava com li agradaria tenir algun dia un munt de quitxalla esvalotant la casa.

Però aquell dia era diferent. Anava menjant amb desgana la picada de carn de xai amb ametlles que m’havia preparat. Aquell mutisme em resultava molt incòmode i ja estava a punt de dir-ne alguna cosa quan ella, com si m’hagués llegit el pensament, començà a parlar.

—Suposo que ja estàs al cas del que està succeint arreu, oi?

Vaig aixecar el cap del plat i me la vaig quedar mirant als ulls, uns ulls que transmetien una angoixa que encara no hi havia vist fins aleshores. Vaig respondre amb una altra pregunta només per guanyar una mica de temps.

—Què vols dir?

—Avui he estat parlant amb algunes dones gregues que han vingut de fora a comprar al mercat. Venien de diferents llocs i totes ploraven desconsoladament. Ni elles ni els seus homes no sabien pas què fer per evitar els tropells que els components de la Companyia esteu fent arreu. Segons elles, si no els dones el que demanen, ho agafen per la força i amb escreix. A més, resulta habitual que molts d’ells vagin beguts i llavors… —la noia féu una pausa i abaixà el cap—, s’aprofiten de totes les dones que troben, joves i grans. Una dona estava desesperada perquè un soldat català l’havia deixat prenyada. També apallissen o mutilen els homes de les cases. —Helena em va mirar als ulls sense dir res—. El pitjor de tot, però, és que si els acullen com a hostes acaben fent exactament el mateix. Totes les poblacions dels voltants, des de Rodosto a Cízic, els llogarets, els masos i les cases del camp, estan patint aquest saqueig i maltractament. Si aquestes persones es queden sense res es moriran de fam. No entenc per què cometeu injustícies com aquesta.

—Helena, estimada, has parlat com si tots els catalans ens dediquéssim al pillatge i a les violacions. Que potser m’hi comptes a mi, també?

—És clar que no! No sé per què les dius, aquestes coses. Però quants més n’hi ha com tu? La majoria no tenen pietat amb nosaltres.

—I què puc fer-hi, jo?

—Marc, tu estàs al costat del megaduc, al seu servei i al dels seus capitans. Has arribat a parlar amb el mestre racional. Potser podries…

—Parlar amb ells? Helena, per favor. En primer lloc, és molt difícil per a algú com jo poder parlar amb els nostres cabdills. En segon lloc, tan bon punt els plantegés el que em demanes, amb sort només em farien fora de la seva presència. I tercer: suposant que em rebessin i tinguessin prou paciència per escoltar-me, em dirien que el responsable principal de tot el que està passant és el mateix Andrònic.

—L’emperador?

—Sí, ell mateix. Saps que ens deu més de vuit mesos de soldada?

—He sentit alguna brama, però no en sabia res del cert.

—Doncs sí, Helena. Hem lluitat per ell i en el seu nom hem obtingut un munt de victòries, algunes d’increïbles, en menys d’un any, cosa de la qual el seu fill Miquel ha estat incapaç. Hem lluitat com si el vostre emperador fos el nostre rei a un preu molt alt. Molts companys han deixat la vida en aquestes contrades, entre ells grans cavallers com Corberan d’Alet. Jo mateix he estat a punt de deixar-hi la pell per defensar la vostra terra i, després de tot aquest vessament de sang, sa excel·lència el basileu no paga. —Helena no digué res i vaig decidir de continuar—. Aquí a casa no ho has notat gaire perquè la mare sempre ha estat molt estalviadora i, sí, tu també has aportat diners. Però a moltes altres cases, els soldats de la Companyia estan escurats. Les seves famílies també pateixen per treure el ventre de pena. I són soldats de l’imperi, no ho oblidis.

—Però això és dolent per a tothom. La gent de les cases i dels camps no en tenen cap culpa i us estan agafant por. La por és el primer pas cap a la rancúnia i de la rancúnia a l’odi sols hi ha un pas.

—Potser sí, però tu has estat als palaus de Constantinoble molt més que jo. Saps que tan sols amb l’or que emplena les parets, les copes, els plats i els vestits de tota la gent de la cort, n’hi hauria prou per pagar dos exèrcits com el nostre. I encara en sobraria per donar menjar als marrecs morts de gana d’algun barri de la ciutat imperial.

—L’emperador ha de tenir el tracte que li correspon. No pot beure en tasses d’argila o en plats de fusta, com tu o com jo.

Si en lloc d’Helena al davant meu hi hagués hagut una altra persona, la meva reacció hauria estat ben diferent. Però em vaig contenir davant la dona que estimava.

—I què és l’emperador per a tu, Helena? Un déu? Els homes es guanyen el respecte amb les seves accions. Tu saps tan bé com jo que molts habitants de Constantinoble passen gana. Jo no ho sabia fins que vaig fer un tomb pels barris mísers de la capital. Les criatures a qui vaig donar pa estaven famèliques i són tan gregues com el teu emperador.

—Però el que està passant em fa patir. Voldria que tots plegats poguéssim conviure. No vull un món així per als meus fills.

Aleshores no es va poder contenir més i es va posar a plorar. Un instant després, amb les mans tapant-se el rostre, es va alçar i es va dirigir, sanglotejant, cap al llit.

La vaig deixar fer. Acabat de sopar, vaig agafar la llàntia de la paret i em dirigí a la nostra cambra. Em vaig despullar a poc a poc i vaig entrar al llit sota la flassada i la pell de xai que ens escalfava. La nit era freda, però la tebiesa del cos d’ella de seguida em va reconfortar. Helena reposava d’esquena cap a mi i m’hi vaig apropar, deixant que la meva pell llisqués sobre la seva.

—Dorms?

Va negar amb un lleu moviment del cap.

—Aquest no és pas un món perfecte, amor meu. Però nosaltres no el podem canviar. Sols ens queda aprofitar les poques coses bones que en puguem treure.

—I quines són? —em va contestar amb un fil de veu.

—Doncs el nostre amor, per exemple. —En acoblar-me a les corbes sensuals del seu cos, de seguida vaig notar aquella tremolor de plaer que tant m’agradava—. I no pateixis pels nostres fills. Potser naixeran aquí, però ens els emportarem a un lloc millor. Un lloc llunyà i meravellós.