Capítol IX

ON EXPLICO COM GRÀCIES A LA FORTUNA I A DÉU NOSTRE SENYOR VAIG SALVAR UNA VIDA INNOCENT DE LA IRA DELS MEUS PROPIS COMPANYS

Pel que feia a mi, cada cop em trobava més adolorit. Em feien mal el cap i els genolls, i pel nas no em parava de rajar sang. No gaire lluny hi havia una font i m’hi vaig acostar mig coixejant. Amb les armes a l’abast de la mà, em vaig rentar la cara i em vaig emplenar la boca i el nas d’aigua una vegada i una altra, fins que la sagnia va començar a minvar. No veia l’hora de tornar als aquarteraments i que ma mare em preparés alguna cataplasma per fer baixar la inflamació i em donés un bol d’aigua de farigola calenta per rentar bé totes les nafres. Les dones almogàvers en sabien molt i molt, de curar ferides i cosir esvorancs a la carn dels seus homes.

Al cap d’una estona, en aixecar-me i agafar les armes de nou, em vaig adonar que m’havia perdut en algun lloc d’aquella immensa ciutat desconeguda. Lluny encara se sentien crits i remor, però el carrer estret que tenia al davant, amb cases baixes pintades de tots colors, era buit i silenciós. Portes i finestrals es veien tancats amb pany i forrellat, i tenia la sensació que molts d’ulls m’estaven contemplant des de l’interior d’aquelles cases a les fosques.

La tarda caminava cap al vespre i les ombres es projectaven allargades i negres. Observava una i una altra vegada els voltants, però no tenia clar cap a on dirigir-me. Al cap d’uns moments de vacil·lació, em va semblar que el millor era anar cap a llevant. Vaig recórrer carrerons idèntics entre si, convençut que aquella direcció em portaria a bon port. Em movia alerta per aquells indrets solitaris i amb un dard preparat a la mà. Avançava a poc a poc, cercant la protecció dels portals i racons de les parets, amoïnat que em vingués el vespre a sobre sense trobar cap lloc amic.

En tombar per una cantonada em vaig topar de cop amb els cadàvers de dos homes. Tenien els cossos plens de ferides i els rostres deformats de tants cops com havien rebut. Vaig contemplar uns instants aquells dos desgraciats, que no tenien pas aspecte de genovesos. De ben segur que els meus companys no s’entretenien gaire a preguntar d’on era cadascú abans de passar-lo a fil d’espasa.

La foscor s’anava apoderant de tots els racons i cada cop tenia més dubtes si la direcció triada em portaria a algun lloc perillós. Quan ja estava a punt de fer mitja volta, em va semblar sentir plors o laments no gaire lluny. Vaig afermar encara més el dard i, en una carrera lleugera però silenciosa, em dirigí cap al lloc on se sentia soroll. Potser allà podria trobar algú dels meus. Sempre seria millor la seva companyia que no pas esperar que se m’empassés la gola de la nit.

En arribar al final d’un dels carrerons em vaig trobar a l’entrada d’una plaça petita i plena de porxos. Barrejada amb els somiqueigs que m’arribaven a les orelles, vaig distingir també la veu d’una dona. Em vaig atansar fins al darrere d’una columna per observar el que passava. Tres guerrers almogàvers alts i grossos tenien envoltada una noia. Sota dels porxos i amb el dia minvant, en aquell lloc no hi havia gaire claror, però sí que es podia distingir com la dona era a terra amb l’esquena contra uns sacs plens de gra. Es tapava el rostre amb els braços, en un intent inútil de protegir-se. Al seu costat hi havia un gerro de terrissa trencat i unes roses blanques escampades enmig d’un bassal d’aigua.

Els tres animalots no paraven de cridar a la pobra mossa que s’aixequés si no volia que ells l’aixequessin, però ella, trasbalsada i plorant, no semblava pas entendre el que li deien. Per la forma de parlat d’aquells tres dròpols, era clar que el vi ja havia fet de les seves i que no deixarien pas escapar una presa tan fàcil i atractiva. Entre somics i sanglots la pobra noia no feia més que repetir que ella no era pas genovesa. I devia ser cert, vaig pensar, perquè parlava greguesc.

Em vaig girar i em vaig repenjar d’esquena a la columna, fora de la vista dels bergants, mentre alçava els ulls tancats cap el cel, com si pregués en silenci. La carcanada em tenia martiritzat, el cap em retrunyia com un timbal i el maleït nas encara es mantenia tossut a rajar sang, però si no feia prest alguna cosa, aquella pobra no en sortiria pas ben parada, d’aquell mal pas.

—Ep, vosaltres, deixeu-la estar!

Sense pensar gaire bé el que feia, vaig sortir de l’aixopluc de la columna i vaig avançar cap al grup. Els almogàvers, sorpresos, es giraren en actitud hostil, però s’adonaren que l’intrús del rostre ensangonat era un dels seus.

—Què hi fots tu per aquí, canalla? No ets un escuder? Doncs vés a guardar les armes al teu senyor o a empaitar meuques a un altre costat. Em sents? Aquesta és nostra.

Després d’aquella rude presentació, tothom restà en silenci. En aquell racó sols es podien sentir els sanglots de la noia, que, encongida contra els sacs, havia girat els ulls negats de llàgrimes cap a mi.

—No marxaré pas fins que no la deixeu en pau.

—Pels collons de…! Fot el camp, vailet, abans que et clavi un revés i et giri la cara.

El que parlava en to amenaçador era el més cepat de tots tres, que vist i no vist es tragué el coltell de la cintura i se m’acostà amb la daga a la mà. Aquell tanoca era tan gros que es movia de forma lenta i vacil·lant, també per la gran quantitat de vi que s’havia empassat coll avall. Quan el vaig tenir a l’abast, vaig girar el dard al revés i, abans que el meu rival es pogués protegir, li vaig etzibar un cop fortíssim entre les cames. L’impacte amb el pal fou tant precís que l’homenot caigué a terra de cop, proferint un udol de dolor.

En veure allò, els altres dos homes em vingueren decidits, amb les armes empunyades.

—Maleït sia, però qui cony t’has cregut que ets?

No vaig tenir altre remei que retrocedir a la defensiva. Ja m’estava penedint del meu gest cavalleresc quan, en sortir de sota els porxos, un dels darrers raigs de sol que s’escolaven entre els núvols em va il·luminar el rostre.

—Espera, tu! Quiet!

Un dels almogàvers havia agafat el seu company pel braç i el retenia.

—Jo et conec, a tu. Sí, és clar. Aquesta roba… Encara que portis els morros plens de sang, sé qui ets. Tu ets aquell escuder que avui a l’esplanada ha tombat aquell pòtol de grec davant de tothom, oi? Tots els nostres no parlen d’altra cosa. Amorós, Marc Amorós.

Vaig assentir amb el cap.

—Maleït sia, xicot. No et podem pas tocar, nosaltres. Diuen que don Roger et vol posar al seu servei personal. No et faríem res ni que ens ho manés Déu Nostre Senyor.

L’altre home, que havia quedat unes passes enrere, mentre ajudava a aixecar-se el company caigut, també es va dirigir a mi.

—Però per què vols protegir una dona genovesa? Ens han insultat greument, aquests desgraciats.

—No és genovesa.

—Com ho saps, això?

—Perquè parla grec, tros d’ase!

—I tu, com és que entens el que diu?

L’almogàver que primer havia reconegut en Marc va tornar a prendre la paraula.

—Ramir, deixa-ho estar, això, i fotem el camp d’una vegada.

Dit i fet, els dos homes agafaren les armes, van ajudar a redreçar-se el company, que amb prou feines podia caminar, i es feren fonedissos entre les ombres.